Alguns pescadors estan traient un gran profit de les aigües tèrboles. En un context de dificultats pel creixement dels preus de productes essencials i tipus d’interès que s’enfilen, algunes grans corporacions estan presentant beneficis rècord. A l’Estat espanyol, el 2021, els marges de les empreses de l’Ibex-35 van ser un 63% respecte al 2019 i el ritme que seguien durant el 2022 també era alcista, i això es podrà comprovar els propers dies i setmanes, quan les empreses de l’Ibex-35 presentin els comptes anuals. Mentrestant, els salaris en el mateix període 2019-2012 havien crescut un 4%, molt per sota de la inflació.
El discurs oficial ha sabut trobar sempre alguna causa per l’increment de preus: el trencament de les cadenes de subministrament en un context de recuperació sobtada del consum després dels confinaments, l’augment de costos energètics, la guerra d’Ucraïna… Però, sense negar l’existència d’aquests problemes, el creixement dels beneficis empresarials molt per sobre del que ha pujat la inflació és una invitació a buscar altres causes. En els últims mesos, ha fet fortuna el concepte de greedflation, que, traduït, vol dir inflació de la cobdícia. Aquest concepte intenta explicar com les empreses, sobretot les grans corporacions, han aprofitat el context de creixement de costos per engrandir encara més els marges i aconseguir més beneficis. Estarien inflant la inflació. I si no n’hi ha prou i els beneficis no són atractius, sempre queda l’opció de fer com les grans tecnològiques: anunciar milers d’acomiadaments com si no passés res.
Sigui com sigui, l’últim informe d’Oxfam Intermón sobre la desigualtat apunta en el sentit que hi pot haver aquesta inflació de la cobdícia. Cada any, al voltant de la cimera de Davos, aquesta ONG publica un informe sobre desigualtat que, lamentablement, obté més atenció mediàtica que governamental. Tot i que algunes veus en discrepin per la metodologia i per les conclusions, l’alerta que posa sobre la taula l’organització aporta motius per a la reflexió. En el cas de l’Estat espanyol, el situa en el cinquè país de la Unió Europea amb més grau de desigualtat, que la distància entre els sectors més afavorits de la societat i els de menys ingressos es va incrementar en el període de pandèmia i, ara, quan havia d’arribar la recuperació, està sent la inflació la que està engrandint encara més aquesta bretxa. Les dades que cita l’estudi apunten que l’1% d’espanyols, els considerats milmilionaris, concentraven el 2021 un 23,1% de la riquesa a l’Estat, quan el 2008 en controlava un 15,3%. El 50% més del poble ha passat de disposar del 12% dels recursos de l’Estat aquell primer any de la crisi financera a un 7,4% el 2021.
No és gaire difícil concloure que aquesta distància s’haurà eixamplat el 2022, l’any de la gran inflació en el qual les llars amb menys recursos han vist encarir-se la cistella de la compra i altres despeses fins a un 12,6%. Una xifra molt elevada, però que queda encara per sota del que han crescut els beneficis empresarials, que, repartits entre els propietaris i els seus directius, hauran contribuït a incrementar la seva riquesa. La setmana passada transcendia, per exemple, que el nombre de directius de banca que cobren més d’un milió d’euros arriba a l’Estat a 221. Són dades de 2021, quan el sector bancari estava en un procés de dràstiques reduccions de plantilla, que va tenir un cost elevat per a les administracions perquè, en molts casos, es van fer a través de prejubilacions.
Perquè també és cert que la cobdícia de les grans empreses té un cost per a les administracions que caldria calcular si queda del tot retornat pel que aquestes mateixes grans empreses acaben pagant de més a través de l’impost de societats. La forta repercussió de la inflació a les butxaques dels ciutadans ha portat a la necessitat d’una intervenció directa dels governs que s’ha concretat en mesures que, per cert, almenys durant l’any passat han anat en benefici de tothom –amb independència dels ingressos–. Descomptes a la gasolina, reduccions a l’IVA dels rebuts energètics, gratuïtat en trajectes de transport públic… Una gran despesa per a l’Estat a la qual s’ha fet front, en part, amb un fort increment de la recaptació, però també amb més deute. Si la teoria que no tota la inflació es deu a factors incontrolables com el trencament de les cadenes de subministrament, el nerviosisme en els mercats energètics o una guerra indesitjable, i que les empreses han aprofitat per carregar més els preus, voldrà dir que els governs han hagut de destinar recursos a aturar una emergència que haurien pogut destinar, en canvi, a mantenir polítiques que frenessin la desigualtat creixent. Es fa difícil comprendre com encara hi ha veus crítiques a l’impost a les grans fortunes. Impost temporal, per cert.
Més enllà de constatar els fets, també és important localitzar el context que fa possible que s’estigui inflant la inflació. Durant la crisi del 2008 i, de nou, durant la crisi de la pandèmia, el procés de concentració en determinats sectors està propiciant una situació de monopoli, en la qual la limitació de la competència està permetent que pocs actors puguin fixar els preus que més els convinguin. Davant d’aquest procés de concentració, els governs de l’Estat han estat passius en alguns casos, i actius per afavorir-lo, en d’altres, com ha estat el cas de la banca. La majoria d’opinadors apuntaran que la intervenció dels estats en l’economia és un tabú. Però sense una intervenció que situï unes regles del joc equiparables per a tothom, la competència, bàsica en una economia liberal, es limita. I és així com els pescadors d’aigües tèrboles són cada vegada menys, es queden els peixos i n’hi ha menys per repartir entre tots.
{{ comment.text }}