EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

“No puc carregar-me a l’esquena tot el pes de salvar Keith LaMar, però tinc la responsabilitat d’intentar-ho”

Entrevista a Albert Marqués, que l’any passat va gravar un disc amb Keith LaMar, poeta afroamericà que viu al corredor de la mort des de fa 28 anys


25/01/2023
Granollers

Albert Marquès és un d’aquells músics que encara entenen l’art com una eina per transformar el seu entorn. L’any passat va publicar ‘Freedom First’, un disc gravat amb Keith LaMar, poeta afroamericà que viu al corredor de la mort des de fa 28 anys. Una obra que posa sobre la taula la xacra del racisme i el drama de la pena de mort, i on el pianista vallesà establert a Nova York s’envolta d’astres del jazz com Brian Jackson o Arturo O’Farrill, però sobretot opta per prendre partit. El presentarà en directe els dies 1 i 2 de febrer al Black Music Festival de Girona i a l’Irídia Fest de Barcelona.

En quin estadi legal es troba ara mateix el cas de Keith LaMar? S’ha fet cap progrés, darrerament?
Sí que s’han fet progressos, però no han estat suficients. Podem dir que el front artístic, que és el que s’encarrega de crear consciència i donar a conèixer la seva situació, està avançant més de pressa que el legal. En aquest darrer àmbit, ara mateix estem treballant amb un nou equip d’advocats que creu poder demostrar que no va haver-hi un judici just, però tot plegat és un procés molt complex que val molts diners. Per això estem buscant estudiants universitaris que vulguin donar-nos un cop de mà en les tasques d’investigació. Són moltes hores de feina, perquè cal llegir atentament centenars de documents a la recerca de proves que demostrin que el judici a Keith LaMar no va ser just.

L’Estat d’Ohio té previst executar-lo el mes de novembre vinent. Encara és possible aturar l’execució?
No tan sols és possible, sinó que és la nostra prioritat. Primer hem d’aturar l’execució, i un cop assolit aquest objectiu caldrà treure en Keith del corredor de la mort. En aquest sentit, esperem que els advocats puguin demostrar en un termini d’un o dos anys que no hi va haver un judici just.

Vostè s’hi manté en contacte, amb Keith LaMar?
Hi mantinc un contacte gairebé diari. I és un home molt fort, però no pas un superheroi. Hi ha moments molt dramàtics. Per exemple, mesos enrere em deia que aquest Nadal passat seria l’últim que viuria. Quan una persona es desperta cada dia al corredor de la mort, hi ha quelcom de tot allò que ja forma part de la seva vida quotidiana. No ho accepta ni s’hi resigna, però és la seva vida.

I vostè com ho porta, tot plegat?
Ho porto tan bé com puc. No puc carregar-me a l’esquena tot el pes de salvar-lo, però sí que tinc la responsabilitat d’intentar-ho. En aquest sentit, puc dir que els objectius del front artístic de la campanya, que són recaptar fons per pagar els advocats i visibilitzar la seva situació, s’estan assolint. Val a dir que no volem conscienciar només sobre el cas d’en Keith, sinó sobre la pena de mort en general i les presons de manera més global.

Com va conèixer el cas de Keith LaMar, i com es va involucrar en la campanya per treure’l del corredor de la mort?
Durant la primavera de 2020 solia anar a tocar a les manifestacions convocades pel moviment Black Lives Matter arran de la mort de George Floyd. En aquella mateixa època, un dels meus veïns, el teclista i flautista Brian Jackson, qui també va acabar tocant a Freedom First, em va deixar un llibre d’entrevistes a persones que estaven preses en cel·les d’aïllament. Una d’aquestes persones era en Keith, i el que explicava em va cridar molt l’atenció. La gran majoria de persones que hi ha tancades a les presons dels Estats Units són negres, i el d’en Keith em va semblar justament un altre cas on el govern es proposava assassinar un home negre. Parlant amb en Brian, vam decidir que calia mobilitzar-se i protestar abans que l’executessin. Vam convocar tres manifestacions al carrer, i a totes tres hi van venir a tocar una vintena de músics que eren amics meus i es volien sumar a la causa.

Aquelles mobilitzacions van ser l’arrel de Freedom First?
Ara mateix seria molt difícil poder convocar 20 o 25 músics perquè vinguessin a tocar a una manifestació sense cobrar, perquè tots tenen les seves pròpies agendes i amb prou feines disposen de temps lliure. Però durant la primavera de 2020 la música en directe s’havia aturat completament a causa de la pandèmia. Tothom estava tancat a casa i els músics no podíem anar de gira. Però en canvi, sí que podíem sortir a tocar al carrer de forma desinteressada, perquè teníem temps. A mida que es va anar recuperant la normalitat i els músics tornàvem a tenir feina, tot allò es va anar desinflant. Arribat aquest punt, se’m va acudir que fer un disc podia ser una bona forma de donar continuïtat al projecte.

A Freedom First ha fet una cosa que no s’havia fet mai abans en un disc: gravar per via telemàtica la veu d’una persona que és al corredor de la mort, i integrar-la en un seguit de peces musicals. És un procés relativament senzill tècnicament, però en els camps logístic i burocràtic no ho devia ser gens.
La part logística va ser molt complicada. Era molt difícil poder gravar junts a temps real, i això ens va obligar a establir un mètode de treball pel qual, o bé ell enregistrava primer la seva part i jo hi afegia després la música, o bé jo feia primer la música i després hi sobreposava la seva veu. Només hi ha una peça, “Tell’Em The Truth”, que vam poder gravar junts a través d’una videoconferència. La fotografia que es veu a la caràtula del disc és d’aquella sessió. I potser per això, perquè la vam poder gravar junts, em sembla un dels temes més bonics del disc.

Quant de temps va necessitar per enregistrar el disc?
La gravació va durar gairebé un any. La primera sessió la vam fer el febrer de 2021 en un estudi de Girona amb Manel Fortià al contrabaix, Marc Ayza a la bateria i Erin Corine a la veu i a la flauta, i l’últim tema el vam enregistrar als Estats Units el gener de 2022. Van ser molts mesos d’anar treballant a poc a poc, i un procés que va involucrar un gran nombre de músics que van contribuir-hi sense demanar res a canvi. Parlem de músics molt importants, com el pianista Arturo O’Farrill, el meu mentor, que té 17 Grammys.

El mes de febrer de l’any passat, tot just publicat Freedom First, el va presentar al Festival de Jazz de Granollers. Aquella actuació va ser molt especial perquè el mateix Keith LaMar hi va recitar en directe per via telemàtica des del corredor de la mort. Això tampoc s’havia fet mai abans durant un concert. Té previst repetir-ho el mes vinent a Girona i Barcelona?
L’objectiu és que ell reciti en directe a cada concert, però això no sempre és possible perquè la logística torna a ser molt complicada. La qual cosa ens obliga a tenir un pla B, que és una gravació amb la seva veu. Per tot plegat demanem als promotors que no anunciïn la intervenció en directe de Keith LaMar, perquè no sempre la podem garantir. Però sí que podem prometre que, d’una manera o d’una altra, serà present a cada concert. Si no hi és en directe, hi serà mitjançant un enregistrament. D’altra banda, una cosa molt important que ha de saber el públic és que una part de l’entrada de cada un d’aquests concerts es destinarà a la campanya “Justice for Keith LaMar”.

El de Granollers va ser un dels primers concerts de presentació de Freedom First.
Va ser el segon concert, i el primer que vam fer fora dels Estats Units. El primer de tots l’havíem fet el novembre de 2021 a Chicago, abans que sortís el disc. En tots dos concerts em van acompanyar Marc Ayza, Erin Corine i Manel Fortià. En Marc i l’Erin són parella, i van tenir la primera filla justament la nit que vam tocar a Granollers. L’Erin va donar a llum després del concert, i va ser molt emotiu.

Els Estats Units venen de viure una de les seves etapes més convulses sota la presidència de Donald Trump, que va tornar a posar de manifest tot l’abast d’una xacra com el racisme. Ara que Trump ja porta dos anys fora de la Casa Blanca, quin ambient s’hi respira, al país?
Des que Trump va deixar la presidència s’ha relaxat la tensió, però a la pràctica no ha canviat res. El volum dels decibels ha baixat i això és positiu, perquè no es pot viure permanentment amb tant de soroll, però si rasques una mica t’adones que les coses han canviat molt poc en àmbits com el de la immigració. Simplement, se n’ha deixat de parlar. I és lògic, perquè quan hi ha més tensió també sol haver-hi més mobilització. En canvi, quan tot es tranquil·litza la resposta social tendeix a ser també menys sorollosa. No crec en el “Com pitjor, millor”, però és evident que els moviments socials es desinflen quan deixen de passar coses: a Catalunya també s’ha anat veient durant els fets posteriors a l’1 d’Octubre. Trump va normalitzar coses que fins aleshores no eren políticament correctes. I això té un impacte molt gran, perquè en la vida quotidiana ja s’estan acceptant comentaris que abans no s’haurien acceptat i que poden ferir a moltes persones.

Vostè ja porta més d’una dècada instal·lat a Nova York i es troba estretament vinculat a l’escena jazzística de la ciutat. Deu haver estat un camí molt llarg, venint de Granollers.
Jo vaig créixer a Granollers i em vaig formar al Conservatori del Liceu. Anava i venia cada dia de Barcelona en Rodalies, però amb 22 anys me’n vaig anar a viure un mes a Cisjordània i després em vaig passar tres anys a París, on vaig arribar sense tenir absolutament res. Ni tan sols sabia parlar francès. Durant el primer any, vaig treballar en un McDonald’s fins que em vaig poder anar dedicant a la música de mica en mica. Durant l’últim any vaig estar tocant amb el quartet de Leon Parker, un músic nord-americà que en aquell moment vivia a França. Va ser ell qui em va animar a fer el salt a la meca del jazz, que és Nova York, on malgrat el bagatge adquirit a París també hi vaig arribar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Hi vaig anar sense papers i sense contactes, perquè no hi coneixia absolutament a ningú.

Va ser aleshores quan va entrar en contacte amb Arturo O’Farrill, a qui abans s’ha referit com el seu mentor. Es tracta d’un músic molt reconegut, i alhora forma part d’una de les nissagues familiars més importants del jazz contemporani. Com es van conèixer?
Una nit vaig anar a tocar en una jam session al Fat Cat, un local que solia haver-hi a Manhattan. Hi vaig veure un cartell anunciant que l’Afro Latin Jazz Alliance, l’organització sense ànim de lucre de l’Arturo, oferia cada diumenge classes de jazz llatí adreçades als adolescents. En aquell moment jo tenia 25 anys, els vaig escriure un correu i els vaig explicar que, malgrat no estar estudiant en cap institut, em venia de gust assistir a les classes. Em van acceptar, però no vaig fer gaire d’alumne sinó que més aviat els vaig estar ajudant durant un any i mig, i al llarg de tot aquest temps vaig poder veure com l’Arturo impartia classes. Més tard vaig saber que l’havia sorprès el fet que jo mai li demanés res i em limités a escoltar i aprendre. En aquell moment jo treballava fent de cambrer, i l’Arturo va ser qui em va ajudar a regularitzar la meva situació com a immigrant i a sortir de la restauració. Em va oferir feina a la seva organització, que fa classes de música gratuïtes als nens de les escoles públiques més pobres de Nova York, i fins i tot em va regalar el piano de cua que encara avui tinc a casa meva. Quan dic que és el meu mentor, ho dic en un sentit molt ampli. No només m’ha ajudat en l’àmbit laboral, també m’ha ofert suport moral i emocional, i m’ha ajudat a poder viure a Nova York sense haver de dependre de feines precàries.

Considera Nova York com casa seva?
Crec que la vida adulta comença quan un deixa de dependre dels seus pares per subsistir. En el meu cas, això va passar quan tenia 22 anys i des d’aleshores he viscut sempre més a l’estranger. A Nova York hi porto vivint més de 10 anys i hi he tingut dos fills. Però al mateix temps, sempre he procurat cuidar els meus vincles amb Granollers. Vincles professionals, com el que mantinc amb el Festival de Jazz, però també emocionals, com els amics d’infància o la família. També segueixo de prop l’escena musical catalana. Des que vaig marxar, crec que no he passat un sol any sense venir a tocar a Catalunya.

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 896 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't