Edició Osona i Ripollès
Tria la teva edició predeterminada
Edició Vallès Oriental

Ramon Solsona: “La vida de cada dia té càrrega literària si la dotes d’interès i d’humanitat”

L’escriptor Ramon Solsona acaba de publicat ‘Temps enrere’, un relat que té la particularitat de recular en el temps i resseguir les vides dels seus protagonistes, en Tomàs i l’Elvira

La novel·la comença i acaba amb una paraula, en alemany: Helau! Pels que no sabem l’idioma, què vol dir?
I dels que saben alemany, molts tampoc no la coneixen perquè és un crit de Carnaval. Tenen fama de seriosos, però hi ha llocs on tenen unes festes tremendes en aquesta època. La de Düsseldorf té un crit propi: helau!. El lector no sap de què va, quan comença. Dins de la novel·la té un significat narratiu, i a mesura que la novel·la va avançant s’entén.

Va avançant… o reculant, segons com.
Avançant i retrocedint en el temps!

Entre els grans temes de la literatura hi ha aquest, el pas del temps. D’això volia parlar Ramon Solsona?
Sí, des de la perspectiva d’una parella de llarga durada. Ell neix l’any 1945 i ella, l’any 1948. Si els vas seguint fins al 2015 (i encara un epíleg una mica més tard), pots contemplar el pas del temps de diferents maneres. Com es fan grans, com afecten a la societat els canvis d’època i de valors, els fets socials i històrics… i una cosa molt important: l’enigma del pas del temps en les persones. Vostè i jo no sabem què passarà demà, o què farem d’aquí a 10 o 15 anys si és que existim. Volia presentar a través dels protagonistes les cruïlles que fan que a vegades la vida prengui camins insospitats. Perquè hi ha circumstàncies que t’encarrilen cap a la felicitat o que hi posen traves.

Nosaltres sí que sabem què els acaba passant, perquè ens els presenta ja en la maduresa. Però el lector té ganes de conèixer com han arribat fins aquí.
Per subratllar l’enigma del pas del temps, justament, vaig voler invertir els papers. En una lectura convencional comencem una història i volem saber què passarà, que serà dels personatges, si resoldran els seus problemes. I aquí és al revés: anem sabent coses que, quan tirem enrere, els personatges no saben. Quan tenen cinquanta, trenta, vint anys… no coneixen el seu futur, i el lector sí! El que no sap és d’on venen, quin camí han seguit fins a arribar allà. Narrativament, he incentivat que el lector pugui sentir l’interès de conèixer-ho.

Potser perquè des del principi ja ens els fem nostres i els estimem una mica…
És que no són convencionals, però sí que són normals. Tenen un perfil personal, familiar, de situació socioeconòmica i geogràfica concreta… i a la vegada no són arquetips. És el que m’interessava: són com vostè i com jo, però han hagut de pencar i lluitar per superar el seu origen. Com n’hi ha tants a la vida. No els passen coses extraordinàries, no hi ha fets de sang ni lluites familiars, i sí lluites pel dia a dia.


Ramon Solsona amb un exemplar de la seva obra
Ramon Solsona amb un exemplar de la seva obra / Albert Llimós

També pot ser interessant en una novel·la, el dia a dia?
També té càrrega literària si saps administrar-lo i dotar-lo d’interès i humanitat. També hi ha cosa de l’ofici aquí, eh? El llibre està dividit en sis capítols que van alternant la perspectiva: Tomàs i Elvira, Tomàs i Elvira… Tots comencen amb un peu de diàleg i una cruïlla vital que suscita interès. Cada un dels capítols està tractat d’una manera gairebé independent, perquè el lector ha de saber com es resol la cruïlla, cap on va i què marcarà els personatges.

Ens pot presentar els protagonistes, fins allà on sigui possible? Amb qui conviuran els lectors de ‘Temps enrere’? Comencem per en Tomàs.
En Tomàs és més gran. Fill d’una vídua, portera d’una escala de veïns de Barcelona… i viu al semisoterrani, que això ja marca molt. Una dona soferta, que és pobra. El seu fill, en Tomàs, és una llumanera, bon jan i bon estudiant, que a base de beques arriba a fer una carrera brillant com a geòleg. En una universitat alemanya, Bochum. Té un germanet amb síndrome de Down, i això provoca un desajust familiar i social. En aquell moment és un estigma.

I l’Elvira?
Filla única d’una gent del Priorat que tenen vinyes i olivers. Però no donen per viure, com a tanta gent li passava: durant el segle XX, era la comarca més pobra de Catalunya fins que va canviar amb la revolució del vi. La gent en marxava, com els pares de l’Elvira, que durant un temps se’n van a Alemanya. Ella ni tan sols estudia el Batxillerat, ho fa pel seu compte. A Alemanya es troba en Tomàs.

Hi ha tot un capítol sobre la migració, i s’hi veu el dilema: prendre-s’ho com una parèntesi vital i viure en una bombolla o procurar d’integrar-se.
Hi ha qui hi va a Alemanya pensant que hi estarà un parell d’anys a fer guardiola. I que per aquest temps no li cal aprendre aquell idioma infernal. Fa fred, un fred inhumà. I no els agrada el menjar… Però ella fa el pas, el clic. L’Elvira pensa que si no aprèn l’idioma sempre estarà a baix de tot de l’escala social. Ho farà, i es convertirà en traductora.

Ens sorprèn una mica, saber que també hi havia catalans en la gran migració ibèrica dels 60 i 70 cap al miracle alemany…
El gruix eren andalusos, extremenys, gallecs, i també italians del sud. Però just al fer la novel·la han anat sortint testimonis. Els tres destins eren Alemanya, Suïssa i França, bàsicament. Com que he tractat a les meves novel·les el fet dels immigrants que venien a Catalunya, també volia explicar els catalans que van marxar. I alguns s’hi van quedar. Un cop migrat, el català és com qualsevol altre: es troba amb unes condicions d’habitatge, de sou, idioma o solitud que són les mateixes a tot arreu.

“En una lectura convencional comencem una història i volem saber què passarà. Aquí és al revés: tirem enrere. Els personatges no saben el seu futur, i el lector sí”

En Tomàs i l’Elvira es coneixeran a Alemanya… i el pas del temps (sempre, el pas del temps) els portarà de retorn a les arrels d’ella. Al Priorat, terra de vinyes. Que també són un símbol d’això mateix, no?
La família d’ella té unes vinyes velles. Molts les van arrencar perquè eren poc rendibles. Però a partir dels anys 90 hi ha un canvi total en la manera de conrear, de fer el vi, de vendre’l fins i tot. Un canvi tan radical, buscant l’excel·lència que transmet la terra, que les vinyes velles passen a ser les més ben valorades. De cop i volta, són un tresor. M’agradava aquest canvi, perquè narrativament dona molt de si: el padrí veu que el comencen a festejar, que li ofereixen l’oro i el moro per les vinyes… i la neta, la filla de l’Elvira i en Tomàs, és la que diu que s’arremanga i s’hi posa.

Hi ha una imatge bonica: a un nen, el més petit de la família, li planten una vinya, que es vagi emparrant a tocar de la casa. Continuïtat. Es vincularà a les arrels.
És real, m’ho han explicat. En aquests comarques es viu molt el cicle de la vinya. Té unes palpitacions pràcticament humanes. La gent que ha fet els petits cellers hi té un amor i una passió que no són paraules, és un fet. M’he documentat, i n’hi ha hagut dos que m’han explicat això de plantar la vinya per als nens. Se’ls vincula a la terra d’una manera ben natural: aquests ceps són teus, els cuides… Un d’ells em va dir que a 6 anys, el seu nen li demanava que el despertés per anar a veremar. Quina connexió més íntima!

La societat canvia, la vinya roman.
Hi ha una metodologia antiga, amb les portadores carregades als carros i entatxonades de raïm per anar a la cooperativa. Ara ja no, seria un pecat mortal! S’agafa el raïm gairebé amb guants. Es va modernitzar, i ara es fa un pas enrere: plantar les vinyes separades com abans, llaurar amb matxo, adobar amb fems, respectar les varietats de la zona…

No tots els records són agradables. Aquí quan grates una mica, trobes la Guerra Civil.
I al Priorat, amb una vivència molt intensa. L’esclat revolucionari, amb persecucions de gent de dretes i capellans, fugides, requises i afusellaments. Després la guerra, amb el front allà mateix, des del Priorat sentien els bombardejos. La retirada i, per si fos poc, la repressió franquista. Hi ha la llosa de silenci de tota una generació emmordassada per la Falange, la Guàrdia Civil. És a dir, la por. Fins que ve una generació o dues posteriors que comencen a gratar, i surten represaliats dels quals ni se’n parlava ni ells en sabien res. Cada vegada tinc més coneixement de gent que ha descobert branques de la família amb víctimes del franquisme, que destapa les lloses del silenci.

Ha fet una recreació de la quotidianitat de cada època en la vida dels dos protagonistes. Ens sentim als 60, als 70… d’una manera gens forçada.
La voluntat era aquesta. Podia haver fet que cada capítol tingués blancs, és a dir, separacions per fer salts de temps. Cada un agafa 10 o 12 anys. Però es tractava de fer veure que de mica en mica passa el temps, que els avenços tecnològics vagin lliscant de manera natural, sense fer apartats dins la narració.

Com es construeix una novel·la de 700 pàgines, que doni aquest resultat de fluïdesa? Tenia al cap les vides d’en Tomàs i l’Elvira quan s’hi va posar?
Hi he estat tres anys, per escriure. Però vol dir tres anys assegut, mentre que tenia notes i reflexions de feia molts més temps. Els protagonistes, els seus pares i els seus fills… quan em poso a escriure és perquè ja ho tinc tot clar. Si no, no puc. Sé el començament i el final, i el que passarà.

Hi ha escriptors que diuen que els personatges els van portant, que tenen vida pròpia.
Seria incapaç. A vegades m’han dit “es nota que aquesta novel·la vostè no sabia com acabar-la”. Una pocasoltada, perquè ho sé perfectament.

A ‘Temps enrere’ no només és això. És el ritme narratiu. En un relat de fets íntims, més que no pas espectaculars.
Perquè cada capítol té el seu mecanisme, crea la seva pròpia dinàmica. El ritme era fonamental, que fos sostingut des del principi al final. Hi passen moltes coses, hi ha subhistòries. En una novel·la de 700 pàgines, no pot ser que les coses no avancin ni es moguin. A cada un dels tres mons que hi surten (el Priorat, Barcelona i Alemanya) hi ha un petit rusc de personatges menors que donen color i frescor.

M’ha vingut al cap uns d’aquests. A la casa de Barcelona on neix en Tomàs hi ha els Fernando Poo. Tenen el nom d’un lloc geogràfic, una illa.
I tampoc m’ho invento, eh? Per posar noms als personatges trigo molt, molt. És una malaltia que tinc. Faig esquemes, llistes… aquest sí i aquest no. S’han de recordar, els noms, perquè si es diuen Joan i Maria no els recordarà. Jo sabia d’una família d’un forn que s’apuntaven els deutes però no sabien com es deien els clients. I els hi posaven malnoms. I n’hi havia uns que havien tingut una empresa en aquesta colònia espanyola: eren els Fernando Poo.

Tan minuciós com en tot, en la llengua. De sempre. Parlar al Priorat l’ha obligat a immergir-se en un català que no és la seva variant?
A les novel·les, ja sap que incorporo el català col·loquial, procurant d’afinar molt. I si parlo d’un lloc que té una variant pròpia, els personatges han de parlar en aquesta. Els de Temps enrere parlen en prioratí. Per sort podia disposar d’una tesi doctoral que em va ajudar molt, d’Emili Llamas. I quan vas allà, l’orella funciona molt. I veus que la garxatxa és granatxa. A més, a la novel·la hi ha referències en diversos idiomes: alemany, francès…

Darrere de les famoses 700 pàgines hi ha una feina per construir un món que funcioni amb la precisió d’un rellotge.
Sí. Però no penso que faci una cosa excepcional. Hi ha tantes feines, com la d’escriptor, que requereixen temps, intensitat, exactitud! M’hi miro, això sí. Però em preocupa que llisqui, que mai no hi hagi una exhibició que m’he documentat, per exemple, sobre les noves màquines i l’ús de l’acer inoxidable en la manera de fer el vi. Només dius que les tines són d’acer inoxidable, i prou.

Tornant als personatges. Els veiem en la maduresa, en un cert equilibri. Han après a conviure amb els daltabaixos. Entenem què és viure quan ens fem grans?
La vida és aquí caic i aquí m’aixeco. S’improvisa. Però ells han après, com a mínim, a estimar-se. Una parella de llarga durada, si s’esgarrapen cada dia, no aguanten. Es pot llegir Temps enrere com una novel·la d’amor, si es vol. Però amor no és el mateix que enamorament! Una amiga meva em va dir que és una patologia (riu). Les persones es poden enamorar a qualsevol edat, amb el mateix daltabaix emocional o psicològic, i fins i tot físic si vostè vol. Però aquesta foguerada irracional té un límit. Després, què ve? Doncs l’amor adult, per exemple. El d’una parella que té una bona convivència, que s’entenen… però que per voluntat de l’autor es troben amb dificultats, i algunes semblen insuperables. Com es mesuren? Pel sacrifici i la renúncia. El perfil d’ell havia de tenir un tocs de sensibilitat que potser no són freqüents entre els homes, algú que sap entendre l’altre.

Perquè ell ha tingut també mancances…
És fill de vídua, un cas que no era estrany. El seu pare era miner, al Berguedà, i la mare va tallar amb el poble quan ell va morir. No li consta que tingui cap altra família. En Tomàs genera un arbre genealògic, però més amunt no hi té res. Hi ha gent, més de la que es pensa, els seus ascendents dels quals eren nobles! La gent té una mena de necessitat de posar-se en una filera genealògica.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Nou pronunciament del TJUE: creu que al final Carles Puigdemont serà extradit a Espanya?

En aquesta enquesta han votat 337 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't