Edició Osona i Ripollès
Tria la teva edició predeterminada
Edició Vallès Oriental

Rosa Martínez: “L’art ha estat per mi una forma privilegiada de conèixer el món”

La curadora, escriptora i historiadora de l’art Rosa Martínez (Sòria, 1955) és l’encarregada de comissariar l’exposició “Lux & Matrix” a l’ACVic Centre d’Arts Contemporànies, un recorregut per obres d’una vintena d’artistes d’arreu del món que pren el naixement i la creació com a punt de partida. Martínez ha obert camins a les dones en un món on predominaven els homes: va ser la primera comissària de la Biennal de Venècia en més de cent anys.

“Lux & Matrix”, que es pot veure fins al 30 de desembre, és una exposició multidisciplinària que parteix de l’úter com a pretext artístic. Què simbolitza l’òrgan femení en aquesta exposició?
En la biologia, l’úter és el lloc buit i fosc, flexible i adaptable, ple de potencialitats, que pot acollir i desenvolupar un ésser fins al seu naixement, fins a la seva sortida al món exterior. És alhora una descripció i una metàfora del lloc protegit on poden fermentar les possibilitats infinites de la creació.

Té un sentit artístic, també?
Efectivament, i s’expandeix a l’exposició. Es refereix també a la pàgina en blanc dels escriptors, la tela sense pinzellades dels pintors, el bloc de fang o la pedra informe, l’espai públic que pot acollir obres o intervencions artístiques… tots aquests espais són una extensió simbòlica de la capacitat de donar forma i vida a una creació artística.

Sobre què vol reflexionar aquesta exposició?
L’exposició “Lux & Matrix” ens convida a acostar-nos, per una banda, a la meravella que suposa el fet que de la interacció de dues cèl·lules complementàries pugui néixer un ésser viu. Per altra banda reflexiona sobre la qüestió artística: a partir de la ment, la sensibilitat, la capacitat tècnica i la consciència crítica d’un ésser humà i dels materials que l’envolten es poden crear obres que ens ajuden a viure millor.

Considera que l’exposició és també una assemblea de veus en reivindicació contra el patriarcat i el capitalisme? Per què?
Sí. Avui dia és molt clara la consciència sobre els efectes del capitalisme. L’obsessió del benefici màxim i immediat està destruint el nostre planeta i la pròpia vida humana està en risc. També hi ha una innegable constatació que el patriarcat ha creat un sistema que exclou de l’exercici del poder la meitat de la població, en benefici de l’altra meitat. Si això s’hagués traduït en un món idíl·lic es podria acceptar, però les desigualtats i l’explotació continuada –tant dels recursos naturals com de les vides humanes–, i en concret la violència contra les dones, continuen generant infelicitat i patiment. Si els recursos estiguessin justament distribuïts tots podríem viure molt millor. El dret a la felicitat està reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans, però ara com ara és paper mullat.

Quina creu que és la relació entre l’art i la reivindicació?
A principis del segle XXI, en un món ple de malalties, guerres i desastres ecològics, l’art no es pot considerar com un objecte pur separat de la realitat. L’artista no pot ser un ésser que viu en una torre de marfil. L’art és un instrument per a la transformació de les consciències, no només ideològicament, sinó també a través del plaer que el coneixement i la bellesa poden proporcionar. La bellesa pot ser revolucionària i reclamar el dret a compartir-la i gaudir-la ja ho és, de revolucionari.

L’exposició compta amb obres d’una vintena d’artistes d’arreu del món. Com ha estat la concepció d’aquest comissariat i les seves col·laboracions?
Aquesta exposició és el fruit d’un acte de confiança, respecte i amistat. Ton Granero, director de l’ACVic, em va trucar i em va dir que la seva il·lusió abans de deixar la direcció a finals de 2022 era que en el seu programa figurés una exposició meva. Ell ha visitat diverses de les mostres que he comissariat internacionalment i admira molt la meva feina. Em donava poc pressupost, però molta llibertat. Vaig pensar a disminuir les despeses de transport i assegurances de les peces reals, i vaig proposar-li construir una mena de museu imaginari on les propostes dels artistes poguessin conviure amb reproduccions d’imatges històriques o d’altres exposicions que ja han fet història. D’aquesta manera he creat un assaig visual que va connectant les imatges entre elles i configurant un discurs on les relacions són iconogràfiques i conceptuals. He mesclat obres actuals amb documentació visual, i he creat un contínuum on l’espectador també pugui establir les seves connexions. Un exemple és la fotografia que s’exposa de Hon (Ella), de Niki de Saint Phalle, que es troba al Moderna Museet d’Estocolm, on la gent havia d’entrar a l’exposició per la vagina d’una gran nina de colors.

Va dirigir l’Exposició Internacional de Venècia l’any 2005. Va ser la primera dona a arribar a aquest càrrec en els 110 anys d’història de la mostra. Com valora la situació de les dones en l’art i la gestoria cultural? Ha canviat gaire des de llavors?
Quan vaig fer la Biennale, les Guerrilla Girls –un col·lectiu anònim d’artistes nord-americanes– va constatar que l’any en què es va fundar la Biennale, el 1895, només van participar-hi un 2,4% d’artistes dones. El 1995, cent anys més tard, aquest percentatge va ser del 9%. Els esforços de moltes dones –i de molts homes que ens han acompanyat en les nostres lluites– ha donat com a resultat que aquests percentatges es vagin equilibrant. De fet, aquest 2022 el 90% d’artistes seleccionades són dones. S’ha fet evident que les dones treballaven al costat dels seus col·legues homes, però que la història les ha ignorat. L’esforç per arribar a l’equilibri continua.

La dona i l’art també tenen un paper determinant en aquesta exposició?
Efectivament. Però també hi ha artistes homes extraordinaris, com Santiago Sierra, que ha creat una instal·lació específica titulada “My Body Does not Belong to Me” (“El meu cos no em pertany”). Per realitzar-la es va contractar un home i una dona que van estar parats durant cinc dies per escriure repetidament aquesta frase. Amb aquest projecte, Santiago Sierra mostra com l’explotació capitalista afecta pràcticament per igual dones i homes, com bé diu la filòsofa feminista Silvia Federici. Tot i això remarca que en les societats capitalistes, a les capes més baixes de la societat, les dones són les esclaves dels esclaus.

Què interpreta que és l’art? Què ha estat per a vostè?
L’art per a mi ha estat una forma privilegiada de conèixer el món. M’ha permès viatjar per fer moltes exposicions i m’ha facilitat arribar als missatges que les obres vehiculen. A més he pogut compartir experiències amb persones d’una sensibilitat extraordinària, com són molts dels i les artistes que he conegut al llarg de la meva trajectòria. L’art m’ha acostat al món espiritual, perquè l’art i la poesia poden arribar a ser les creacions humanes més properes a les esferes subtils. Per això em complau especialment que a la façana d’ACVic hi hagi la imatge de la Verge de l’Esperança del retaule barroc de Cadaqués, que té un sol al ventre que al·ludeix a la llum que tots portem a dintre i que, a més, és obra de l’escultor vigatà Pau Costa.

Vostè es defineix com a curadora, assessora de col·leccions artístiques o escriptora. Ha tingut incursions en el món de la creació artística, també?
Molta gent diu que els curadors i les curadores som artistes, perquè els missatges i els discursos que configurem a través de les exposicions poden ser una obra d’art en ells mateixos. En el sentit clàssic de pintar o esculpir he fet els meus tempteigs com a amateur, primordialment copiant obres d’artistes que em fascinen. A casa meva, per exemple, tinc un Miró estelat, còpia d’una obra magnífica de la Fundació Miró. També tinc una cigonya extraordinària copiada d’un àlbum de cromos. Joseph Beuys deia que tothom és artista. Hi ha qui pensa que l’obra d’art més gran és la que cadascú fa amb la seva pròpia vida.

Es va llicenciar en Història de l’Art el 1979 a la Universitat de Barcelona, i va realitzar un curs de Direcció d’Institucions Artístiques i Culturals a l’ESADE, en col·laboració amb la Universitat de Nova York. Com entra al món de l’art?
Vaig entrar al món de l’art per casualitat i per derives del destí, encara que soni estrany. Volia estudiar Filologia, però no em van deixar entrar a la facultat perquè en aquella època s’exigia el llatí. Mai l’havia estudiat, perquè havia fet el batxillerat científic. Vaig escollir Història de l’Art sense vocació especial. Per atzar vaig començar a col·laborar en els programes educatius de l’Obra Social de La Caixa, portant les activitats d’Art i Patrimoni a “La Caixa a les escoles”, sempre com a freelance. Després d’una dècada volia explorar nous territoris i des de l’Ajuntament de Barcelona em van oferir un projecte d’intervencions de pintures murals a l’eix Marsella-Barcelona. Aquest projecte no es va realitzar, però una funcionària extraordinària va veure les meves potencialitats i em va proposar per dirigir la Biennal de Barcelona. Vaig haver de competir amb la parella d’un polític i amb una persona molt propera al consistori, però finalment em van escollir a mi. A les biennals vaig descobrir un format de diàlegs i de convivència d’artistes i disciplines que em va fascinar.

D’on li ve l’interès pel comissariat?
El comissariat d’exposicions és una professió molt nova. A Espanya pràcticament no es coneixia quan vaig fer els meus estudis d’Història de l’Art. Fa cent anys era inimaginable que hi hagués una figura amb la funció de ser catalitzadora de les relacions entre les institucions i els/les artistes, que tingués criteri per seleccionar les obres més adients i que disposés dels espais per crear un discurs conceptual i visual. Ara tothom vol ser comissari i existeixen milers de cursos per formar professionals en aquest camp.

Què és el més difícil de la professió curatorial? I allò que més la reconforta?
El més difícil és enfrontar-se amb l’ego de qui pensa que té criteri però només té opinió, i haver de conviure amb els jocs de poder. El que més em reconforta és la relació amb els/les artistes i la satisfacció de veure que l’exposició té unes lògiques pròpies, que es va construint i modificant a mesura que tu te la imagines.

Com valora la seva experiència com a directora i comissària de biennals internacionals a llocs com Istanbul, Pusan, Moscou, Sao Paulo o Nou Mèxic?
Descobrir i participar de l’energia de diferents contextos culturals és un regal i m’ha permès satisfer el desig de conèixer el món més enllà de les nostres fronteres. Unamuno ja deia que la millor cura contra els nacionalismes era viatjar i llegir.

Actualment, prepara un llibre sobre la seva experiència curatorial. Què en podem esperar?
Del meu llibre en sorgirà un manual d’instruccions per a joves curadors i el recull d’una experiència de vida.

Qui espera que llegeixi el llibre?
Fonamentalment, les persones que volen saber en què consisteix la professió de la curadoria, però també qui vol saber com una noia nascuda a Sòria va arribar a ser primera dona directora de la Biennal de Venècia sense padrins.

De cara al futur, té algun altre projecte important entre mans?
De moment estic col·laborant com a assessora en una exposició titulada “Feminine Power”, conformada per peces arqueològiques del Museu Britànic de Londres que La Caixa portarà a Barcelona el 2023. La meva funció és ampliar-la i actualitzar-la proposant obres d’art contemporani. També participo en un projecte per organitzar una fira d’art internacional a Barcelona. A més, estem treballant en la possibilitat de complir un projecte molt ambiciós a la comarca d’Osona que es coneixerà aviat.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Nou pronunciament del TJUE: creu que al final Carles Puigdemont serà extradit a Espanya?

En aquesta enquesta han votat 341 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't