Quedaríem sorpresos si sabéssim la quantitat d’assassinats pels que no han pagat els seus culpables?
Tura Soler. N’hi ha molts. Jo encara repassava l’altre dia un reportatge que vam fer al diari fa temps, i donava la dada que dels aproximadament 150 crims que hi havia hagut en una dècada a les comarques gironines, en quedava mig centenar per resoldre. Un percentatge molt elevat. Aquest any passat em sortia un 20%, i no baixa d’un 15% en general. Sempre hi ha aquella carpeta que es va fent més gran.
Jordi Grau. Quan vam començar no hi havia proves d’ADN ni molts mètodes científics d’ara, i quedava aproximadament el mateix percentatge de crims sense resoldre.
Realment, es veu que hi ha manca de mitjans, en alguns dels casos que expliquen al llibre. Amb els d’ara hi hauria crims que s’haurien resolt?
J.G. N’hi ha en què el factor és la sort. O la mala sort. A vegades ajuda o impedeix que coses que tu creus que podrien quedar resoltes, des del sentit comú, continuïn sense resoldre’s. No és allò de la veritat policial o judicial (perquè només n’hi ha una, la judicial), però sí que en determinats casos tens la sensació que ha faltat l’espurna de sort. Com la que va haver-hi en el cas de la noia de Portbou al cap de 33 anys.
T.S. La sort s’ha de buscar, com en aquest cas al fer l’episodi de Crims. Però si no l’hagués comprat una televisió d’Àustria i una persona que el va veure no s’hagués recordat que coneixia el cas d’una noia que buscaven al nord d’Itàlia feia més de trenta anys, ens hauríem quedat allà mateix.
J.G. O que un policia, un jutge o un forense s’encaparrin amb un crim i hi posin hores i hores.
Aquí al llibre es veu aquest perfil. Els que, fins i tot havent-se jubilat, continuen perseguint un delicte que no van poder resoldre.
J.G. Hi ha persones perseverants, o que els ho deixen fer.
T.S. I aquest paper de fer de corcó és un que podem fer també els periodistes. La nostra funció és també mantenir vius els casos perquè no s’oblidin.
Per això van fer el llibre?
T.S. No, va ser una casualitat. Parlant amb els editors del llibre del crim de Susqueda, El pantà maleït, va sortir el tema dels crims no resolts. Ens va perdre la boca… l’editor ens va dir que ja teníem un altre llibre. I vam triar aquests deu casos, però en teníem en cartera molts altres, que potser veuran la llum en un altre moment. No vam ser molt metòdics en la tria, però al final hem vist que ens havien quedat casos molt diferents i víctimes molt diverses. Uns han quedat impunes perquè no se’n sap l’autor, altres perquè aquest s’ha matat abans del judici o perquè n’hi ha hagut i ha quedat absolt. Hem triat en funció dels casos i que nosaltres hi haguéssim treballat directament.
J.G. Són casos viscuts, i aquí aportes detalls que no vas poder donar en la informació. Com el triple crim de l’any 1988 que comença amb el segrest i assassinat de l’empresari Ramon Quer i en què les dues altres persones assassinades haurien pogut passar per suïcidis. Ho deia així, en un primer moment, la nota de les agències. Al veure els noms, Josep Garriga i Elisenda Abril, relacionats amb en Quer, la Tura em va cridar, dient que no podia ser casualitat. Vam tenir la sort, a més, que en aquell moment entraven a la redacció no un sinó tres forenses, una de les quals era la parella del director del diari, i un altre Narcís Bardalet, que té una mica de nas. Ho va veure clar, va trucar i va dir que es miressin més bé aquells morts. Van frenar unes hores el funeral, va haver-hi una segona autòpsia i es van adonar que ella tenia dos trets i ell, un cop molt fort al cap.
En el cas de Portbou, quan van fer el llibre ja s’havia posat nom a la noia que van trobar penjada l’any 1990?
J.G. Ens va venir just, però sí. Acabava de passar. En el cas aquest és evident que el Crims hi va ajudar molt, però no s’hauria arribat fins aquí si ho hagués estat per la tossuderia de la Tura, d’anar recordant el misteri durant més de trenta anys. Hi ha hagut una certa obsessió amb els no names, els cadàvers dels que no se’n sap la identitat.
Posar-li nom és humanitzar-la, en aquest cas.
T.S. És clar! Et reconcilia una mica amb la humanitat. Amb el forense Bardalet ho havíem comentat moltes vegades: com era que a aquesta noia jove no la reclamava ningú? Pensàvem que potser la mateixa persona que hauria pogut denunciar la desaparició era qui l’havia mort… fèiem hipòtesis. Fins que sabem el nom, Evi Rauter, i resulta que la seva germana sí que havia denunciat, i que els pares l’havien estat buscant sempre. Sí, hi havia gent que l’estimava molt, però pobra noia, el sistema li va fallar per tots costats. Sobretot la Interpol i la mateixa policia italiana, que no van moure ni un dit.
J.G. En una entrevista que va fer la Tura al màxim responsable de l’Institut de Medicina Legal, deia que en els últims anys havien acumulat fins a 150 cadàvers sense identificar a Catalunya. Em va impressionar.
T.S. Estem treballant en el cas d’un noi que van trobar mort al mar, a Lloret, fa quatre o cinc anys. Tenim empremtes, ADN… i ningú no sap qui és. Suposo que el cos el tenen guardat, però no ho sé. El cas contrari seria el de Sant Sadurní d’Osormort.
Troben el cos d’una dona el dia 1 de març de 2005, prop de l’Eix Transversal i enmig de la neu. Al final va resultar ser una prostituta d’origen rus, de nom Maria Veselova.
T.S. En vida tothom la va maltractar i explotar. Només de morta va trobar el caliu de Carme Fàbregas, de Sant Sadurní, que es va cuidar que no li faltessin mai flors a la tomba. I quan escrivia això em vaig assabentar del cas del marit de la Carme, que va disparar a uns lladres, va ser condemnat a 12 anys i es va suïcidar a la presó. Tot i haver viscut aquesta situació tan traumàtica, ella li dispensa aquell gest tan humà amb la noia que havia anat a parar a Sant Sadurní per la casualitat, només perquè l’Eix passa pel terme i la va matar un camioner. Però fixi’s que enterrar-la aquí era complir el que diu la llei: que les persones sense identificar s’han de sepultar al poble on se les ha trobat. I sempre continua havent-hi flors al nínxol de la Maria.
El seu assassí, un autèntic psicòpata, podia haver matat altres dones que no sabrem mai?
T.S. A Volcker Eckert se n’hi atribueixen seixanta, però segurament van ser més. Hi ha una altra dona que la van matar a la Jonquera, una de Malgrat… no se sabrà mai. Ell va confessar d’una manera difusa. I també es va suïcidar a la presó.
Tot això és material sensible per als entorns de les víctimes. Com ho tracten?
J.G. Sí. Sembla que parlem de la mort, però en realitat estem parlant de la vida. De la que havien tingut les víctimes i la que tenen les persones que estan al seu voltant. Intentem tenir un tracte exquisit amb tothom. Hi ha famílies que necessiten saber, altres que potser volen oblidar. Quan vam presentar el llibre a Girona, al final es va aixecar una persona i es va presentar com el fill del primer assassinat del que parlem. Es fa el silenci. Diu: “Sé qui va matar el meu pare i qui ho va encarregar”
El seu pare era Josep Corvera, el rei de les pinyes. Mort a trets enmig d’un dinar en un restaurant de Santa Coloma de Farners.
J.G. No sabíem com reaccionaria al fet que n’haguéssim parlat en el llibre. I ens va donar les gràcies per recordar-ho. Una de les funcions del periodisme és trobar la veritat, o la part que se’n pugui trobar.
Deu ser dels casos més estranys que s’han trobat: que hi hagi un assassinat amb múltiples testimonis, a plena llum del dia, i que no es pugui trobar un culpable.
J.G. Hi ha una persona que va passar 22 mesos a presó i el van absoldre, el propietari del cotxe amb què van marxar els que van fer l’assassinat. No li van poder demostrar res. Hi ha un segon detingut, que va passar uns dies a la presó i tampoc li troben res. Després un es converteix en el traficant més gran de Lloret i l’altre fa una gran carrera delictiva a França, amb un grup d’atracadors que els deien el Dream Team. Dues joies. Tots els ingredients d’aquest crim els dones a un guionista i et diu que no poden ser.
Hi ha casos amb molta implicació social. Com el de Sílvia Cobo, de Blanes, l’any 1987. Vivia al barri dels Quatre Vents i la van matar de nit, quan tornava a casa, per llocs sense enllumenat públic. I els veïs es van revoltar.
T.S. El crim va ser el detonant d’una gran protesta. És que a part d’explicar el cas criminal estàs explicant com era la situació social, i urbanística en aquest cas, de cada moment. Els casos periodístics són un retrat històric de la societat. Que nosaltres haguem viscut aquests casos vol dir que podem aportar-hi un plus de mostrar tot el que els envoltava. Inclòs el periodisme.
Reivindiquen aquest periodisme pròxim als fets que potser ja es fa menys a les redaccions per falta de temps? El de ficar-se fins a la cuina, com fa Jordi Grau en algun cas…
J.G. El de Remei Soler d’Anglès, l’any 1986. Aquella vegada pensava que em trencarien la cara. El dia que publico que li han tancat la seva filla com a sospitosa del crim truco el timbre de la casa, i resulta que hi ha l’home de la morta i el de la detinguda. I penso que em fotran un vol d’hòsties. Però no, era una gent amabilíssima, em van fer passar i em sembla que els vaig tractar bé. Això era una exclusiva, en aquell moment no hi havia gabinets de premsa.
Era molt diferent la forma de treballar dels periodistes? Tenien un accés més directe a les fonts fa vint o trenta anys? Al llibre es veu com parlen amb policies, jutges, testimonis…
T.S. Jo crec que tot és culpa d’aquesta proliferació de gabinets de comunicació i de portaveus. Que s’hagi anat protocolitzant la comunicació ens ha perjudicat. Ara potser també pots arribar a un jutge, però abans has de passar cinquanta filtres. Només per entrar a una comissaria, has d’avisar i fer tràmits, abans t’hi presentaves, saludaves i deies “vinc a veure a tal”. I ja estava. Recordo que un dia vam saber que hi havia hagut un atracament a un empresari de Girona. Vam córrer cap a la comissaria i la víctima encara era allà per formalitzar la denúncia. Jo que sí que m’hi adreço, li demano si m’ho vol explicar i comença a parlar. Va sortir en aquell moment l’inspector del despatx i diu: “Bueno, cuando la señora acabe con el testigo procederemos a tomarle declaración” Amb tota la simpatia del món, perquè ja ens coneixíem.
J.G. En nom de la transparència, l’únic que hi ha hagut és un intent total i inútil de controlar la informació. La justícia és pública, però no podem posar noms, nacionalitats… i tot això que diuen que és per preservar –la famosa Llei de Protecció de Dades– en realitat crec que amaga la intenció de restringir la nostra feina.
T.S. De notes de premsa, en tenim massa. En rebem un bombardeig constant, i si vols donar sortida a tota aquesta informació –cosa que ara pots fer a les webs– estàs totalment col·lapsat. Només tens temps de fer periodisme de repetició: copiar, enganxar i penjar-ho a la web. No et dona temps a aprofundir, a contrastar… la pressa no és amiga del periodisme d’investigació. Ens fan menjar el que ells volen.
J.G. El que salvarà el periodisme, abans i ara, és tenir les fonts, saber-les cuidar i treballar, no fallar-les mai i, pel que fa a les fonts oficials, tenir-les en compte però passar-ne quan convingui.
T.S. I si veus que no pots entrar per la porta, ho fas per la finestra.
No hi ha res que impedeixi al periodista anar a buscar directament els testimonis per exemple…
J.G. Al contrari, és la nostra obligació. I no pensar que t’enganyen sempre, però tampoc creure’t sempre tot el que et diguin. S’ha de preguntar i repreguntar.
Tura Soler investiga ara el crim del pantà de Susqueda, l’assassinat de la Paula i en Marc, l’any 2017. Confia que no s’afegeixi a la llista de crims sense resoldre algun dia?
Tinc l’esperança que passi com amb el segrest de la farmacèutica d’Olot, que ens pensàvem que mai s’arribaria a saber qui la tenia. En el crim de Susqueda, ara han aparegut unes peces del caiac que no resolen el crim, però que ajuden a centrar els llocs que van trepitjar. A partir d’El pantà maleït, hi ha gent que m’ha contactat, queda gent que sap coses. Alguna d’aquestes pot ser el desllorigador de l’assassinat doble.
{{ comment.text }}