Que el món, l'actualitat, estigui aturat en el temps, repetint-se, em sembla una bogeria

L'actualitat sembla enganxada en un bucle / il·lustració: Pinokio / Cirque en Kit Coco Pistache M’està costant tornar a la realitat, no us enganyaré. Ha sigut un bon agost i un bon juliol i visca la vida. Arrencar-ho tot –i penseu, a més, que aquí a Llinars arrenquem setembre i tornem a parar que hi ha festa major! I que hagin guanyat els Blaus un any més és circumstancial i té poca importància. Visca els Vermells!– està sent una mica més farragós del que m’imaginava. Els adolescents estan molt adolescents i jo estic cansada de les mateixes coses –de les dolentes, és clar– que es repeteixen com en un bucle infinit i que, durant les vacances, s’havien aturat. O bé ho semblava. Avui he tornat a nedar, ara ja com a inici de la regularitat que em mereixo i he tornat a posar la tertúlia a la ràdio. Feia mesos, tant d’una cosa com de l’altra, especialment de la segona, i he trobat sorprenent que estiguessin xerrant dels mateixos temes. Fins he temut, no us enganyaré, que la sèrie que estem veient (Dark) hagués traspassat pantalles i m’hagués enviat uns mesos enrere en el temps. Barça, com sempre, un clàssic i quin malson, per favor! Pactes a la Moncloa, que si sí que si no. Aznar –Aznar!– i Díaz Ayuso. I les picabaralles entre Junts i ERC. També, és clar, allò que malauradament no és un viatge en el temps sinó una merda constant que es repeteix obstinadament: la violència de gènere que, ara aquí i ara allà, va matant dones i ocupant titulars. Asseguda al volant, sense tenir prou força per arrencar el cotxe, he pensat que no podia ser que l’actualitat estigués també enganxada en un bucle. Que ho estiguin les persones tòxiques que no avancen –sí, tots en teniu a prop, no us n’escapeu pas–; la llista de temes pendents a casa –per diners o per mandra allà hi són, anar sumant–; alguna feina que s’eternitza perquè amb la de coses xules de la teva feina justament aquesta se t’ha entravessat o les pàgines de la novel·la que van tenir un boost en la màgia de l’agost però ara guarden silenci, mira... és normal. Ho trobo normal. Són petits bucles que sempre ens acompanyen i ho tinc assumit. Però que el món –el món en general–, l’actualitat, la política, el que està passant, estigui també aturat en el temps, repetint-se fins a dir prou, cansant, em sembla una bogeria. I encara més m’ho ha semblat, de bojos, la tranquil·litat amb què els tertulians en parlaven, com si fos el primer cop que reflexionaven sobre el tema en concret, sobre les amenaces de la destrucció d’Espanya per culpa dels catalans d’Aznar, sobre tal jugador del Barça o tal altre, sobre la Diada i si Borràs, Puigdemont i Aragonés. Com si no passés res, com si no portéssim aquí, atrapats en aquest bucle, mesos i mesos i potser fins i tot anys. L’única esperança que he tingut és que potser sí que tornem a ser al maig d’aquest any i, d’ara en endavant, em queden un altre juliol i un altre agost espaterrant. A continuació, he engegat el cotxe i, també en un bucle estrany, he engegat l’ordinador i he escrit l’article.

Que el món, l'actualitat, estigui aturat en el temps, repetint-se, em sembla una bogeria

Bucle