Quan passaven 11 minuts del migdia, i a més de 600 quilòmetres de Vic, Eliana Gonzaga i Aranzazu Herrera cantaven el 22 de desembre de 2005 el premi de 300.000 euros per dècim del 20085. Cap de les dues havia sentit mai a parlar de la ciutat, però el seu anunci desfermava ipso facto un estat de commoció col·lectiva a la capital d’Osona.
L’administració de loteria el Cau del Drac va esdevenir l’epicentre de l’eufòria, ja que el número premiat era el seu –l’havien jugat sempre– i aquell Nadal n’havien esgotat les 170 sèries, la qual cosa va suposar repartir 510 milions d’euros.
La fortuna es va distribuir, a més a més, en llocs de trobada quotidiana.
El restaurant Nou Pamplona en va ser el gran repartidor, amb 60 sèries que sumaven 180 milions, però Cal Curt també va dispensar 105 milions, i el minúscul Bar Ronda, 20 sèries, l’equivalent a 60 milions. Van acabar de contribuir a la pluja de diners el restaurant El Jardí de Centelles, la Clínica de Vic… o el Club Patí Masies, que va distribuir 65 milions d’euros a través de participacions de 4. Un exemple de com va resultar afortunada tant gent amb participacions de pocs euros fins a l’extrem d’un client habitual de Cal Curt que s’havia gastat 200 euros en dècims i en va guanyar 3 milions.
Aquell migdia, el carrer Manlleu es va haver de tallar, va córrer el cava i del “matí tranquil” que s’esperava un jove Miquel Colina es va passar a una multitud de gent. Mitjans de comunicació i afortunats, però també curiosos que intentaven entendre sobre el terreny què volia dir a efectes pràctics això de tenir un dècim premiat.
L’administració que té el número en exclusivitat
Amb l’orella parada i el sorteig de fons, però a casa. Així és com Miquel Colina preveu passar el matí de dilluns, unes hores de pausa després de les últimes setmanes i l’especial voràgine d’aquesta, quan al Cau del Drac atenen els últims compradors de la grossa de Nadal.
La perspectiva de calma, amb les veus dels nens de Sant Ildefons posant-hi la banda sonora, és la mateixa que el dilluns 22 de desembre de 2005, un dia que va canviar l’esdevenir de l’administració de loteria del carrer Manlleu però també la vida del mateix Colina. El recorda perfectament. Tenia 28 anys i treballava al negoci familiar mentre, ja llicenciat, buscava feina d’enginyer.
Venint de jornades maratonianes, aquell matí va animar els pares a descansar i un se’n va anar a la muntanya i la mare, amb la germana a Puigcerdà. Ell seguia el sorteig a través d’un transistor: “Vaig sentir que la grossa acabava en 85 i vaig pensar que picaríem alguna cosa, perquè tenia present el 20085. Coneixia bé el número, és un dels dos primers que vam tenir fixos a l’administració”. Per això constatar que no era només la terminació, sinó cinc xifres coincidents, em va “deixar glaçat”.
Miquel Colina pare no tenia cobertura i no hi va poder parlar, però la mare li va dir que tornaven i que mentrestant “fes el que pogués”. Un fes el que puguis que va consistir a atendre una primera trucada de RAC1 i, en qüestió de minuts, veure’s sepultat per una allau de mitjans i persones. Havien donat una alegria a molta gent, però a ell també li canviava la vida, ja que aquella feina intermèdia a l’espera d’exercir d’enginyer es va convertir en quedar-se ja per sempre al negoci familiar: “Va ser un abans i un després. A més a més, el 20085 ha tocat altres cops i hi ha molta gent que diu allò de no hay dos sin tres”.
D’anècdotes en pot explicar a carretades. Com que el vespre abans del sorteig, quan ja havien tancat, els va picar la reixa un osonenc que en aquell moment vivia a Puigcerdà. El tren havia arribat tard i es pensava que no els trobaria, però li van acabar acceptant els 20 euros i passant, sense ni tan sols sortir a fora, una butlleta del 20085: 20 euros que mig dia després en representaven 300.000.
També hi ha l’exemple del net que va heretar de l’avi el compromís amb aquestes cinc xifres i que continua acudint religiosament al Cau del Drac cada Nadal.
Tal com destaca Colina, el de la loteria és un negoci amb moltes cares: conèixer la gent, cuidar-la, fer possible els ingressos que les entitats aconsegueixen a través de participacions, sumar al comerç del carrer Manlleu… Però també a vegades avisar algú a l’altra banda de la finestreta que ja ha comprat molts números. “Hi ha coses bones i dolentes, la vocació és la mateixa que a qualsevol altra botiga: fer bon servei.” I ell, personalment, prefereix explicar les històriques boniques, com aquella família que va acabar de pagar la hipoteca amb el 20085 o la que “em va venir a veure en plena pandèmia explicant que sort en tenien d’haver fet racó”.
