“¿Continuar el descenso?” “Afirmativo.” És l’últim diàleg que figura en la transcripció de la conversa que va mantenir la torre de control de l’aeroport del Prat amb la tripulació del De Havilland model Comet 4 que s’havia enlairat dues hores abans de l’aeroport de Manchester amb 112 persones a bord i destí a la capital catalana. A partir de llavors la crida dels controladors ja no va obtenir resposta. L’avió s’havia estavellat a les 7 i cinc de la tarda del divendres 3 de juliol de 1970, ara fa 50 anys, al peu de les Agudes (1.700m). No hi va haver supervivents en l’accident aeri més important de la història a Catalunya i també fins aquell moment a l’Estat espanyol, que, mig segle després, continua envoltat d’una nebulosa més espessa que la boira que aquella tarda d’estiu cobria els punts més alts del Montseny.
“Va ser un cúmul d’errors que els van fer despistar”, sosté Joan Olaria, un estudiós de l’aviació que viu a Montseny. En un temps que no es comptava amb els sistemes de navegació actuals, els avions regien la seva ruta per unes coordenades. El vol, un xàrter de la companyia Dan Air carregat de turistes que venien de vacances a la costa catalana, va ser desviat per excés de trànsit a l’espai aeri de París. Un cop a Tolosa “va rebre ordres contradictòries”, segons Olaria, i quan va entrar a Catalunya i donava part del seu posicionament a Berga en realitat volava 29km més a l’est, probablement sobre Ripoll. Després d’haver rebut l’ordre de descendir va advertir que arribava a la balisa de Sabadell. La torre de control li va indicar que detectava el seu posicionament al radar amb el rumb i la velocitat corresponents i que virés a l’esquerra. En realitat mai hi va arribar i el que van poder veure, si és que va ser així, els controladors tampoc no s’ha sabut en una època en què aquesta tasca la duien a terme militars. Com sol passar quan hom no es pot defensar, la culpa del sinistre es va atribuir al pilot.
Aquella tarda els germans Àngel, Francesc i Josep Lluís Rabat feinejaven a l’obra als afores de Viladrau quan van veure volar un avió a baixa altura. “En no sentir cap explosió no hi vam donar més importància”, declarava l’endemà Àngel Rabat a l’agència de notícies Cifra després que haguessin lligat caps en sentir per la ràdio que s’estava buscant un avió per terra, mar i aire. La recerca anava des de Manresa fins a les aigües de Mataró, infructuosa fins que aquell matí va sortir una expedició de Viladrau guiada pels tres germans.
L’avió en realitat no va causar cap gran explosió perquè, probablement, abans de caure a 1.158m d’altitud ja havia perdut alguna ala i el combustible i no va poder remuntar el vol. Àngel Rabat va trobar les primeres restes del tren d’aterratge més enllà de Sant Marçal i els seus companys de batuda no van sentir els seus crits d’alerta fins que uns centenars de metres més endavant se li obria un paisatge dantesc enmig dels faigs.
Les primeres declaracions de Rabat per aquella agència de notícies les recollia Josep Masoliver, el seu corresponsal a Osona. Amb el fotògraf Toni Anguera, d’Europa Press, havien sortit de Vic de bon matí en córrer el rumor que hi havia un avió estavellat cap al Montseny. Però van passar de llarg de Sant Marçal perquè allà no van trobar ningú i van pujar fins al Turó de l’Home, on el guarda de l’observatori, Fernando García de Castro, no tenia constància de cap accident. Va ser tornant que ja van començar a veure moviment i van coincidir amb els primers voluntaris arribats de Viladrau i Arbúcies i amb dues parelles de la Guàrdia Civil. “Les meves fotos són les que van donar la volta al món”, recorda Anguera, que va córrer a revelar-les a la seu de l’agència a Barcelona.
En les tasques de recuperació dels cadàvers, completament mutilats, hi van participar centenars de persones, entre efectius de la Guàrdia Civil, Creu Roja, bombers, militars i voluntaris de pobles dels voltants. Els dos periodistes de Vic n’havien donat part a la Unió Excursionista de la ciutat, que hi va desplaçar la seva secció d’alta muntanya perquè el lloc era molt inaccessible. De fet, va haver d’entrar maquinària per obrir camí i poder retirar els cossos, completament mutilats, que van ser col·locats en bosses i traslladats fins al cementiri d’Arbúcies en el camió de les escombraries.
Les víctimes, corresponents a 7 tripulants i 105 passatgers, dels quals 48 eren homes, entre ells jugadors d’un equip de futbol aficionat, 53 dones i quatre menors de 10 anys –un d’ells de mesos–, van ser enterrades en una fossa comuna que encara és lloc de pelegrinatge dels familiars. La majoria d’ells no van ser a temps d’arribar a la cerimònia, que es va dur a terme el 5 de juliol a la tarda. Aquest divendres a 2/4 de 2 del migdia, l’Ajuntament d’Arbúcies va fer un acte de record a les víctimes al mateix cementiri al qual la gent del poble coneix com “la tomba dels anglesos”.
“La gent d’Arbúcies hi continua portant flors”, explica l’alcalde Pere Garriga. Al febrer, el consistori va començar a treballar per poder fer un homenatge i aplegar familiars de les víctimes. “Hem intentat trobar gent”. L’esclat de la pandèmia ho ha impedit. “Esperem poder-ho fer l’any vinent”, comenta Garriga.
Aquesta pressa per enterrar les restes mortals és un altre dels interrogants que envolten l’episodi, perquè en l’accident on van morir 32 persones el 19 d’agost de 1959 al Turó de l’Home, gairebé tots estudiants britànics que tornaven al seu país, els seus cossos van ser repatriats. Bé és cert que en aquell període van canviar els protocols de seguretat aèria, els cadàvers havien de volar en caixes de zinc i no era tan fàcil trobar-ne un centenar d’avui per demà. “Per la magnitud de la tragèdia es va decidir enterrar ràpidament”, explica l’alcalde d’Arbúcies. Molta gent del poble es va oferir voluntària per al rescat. Allò els va marcar. “Van cremar tota la roba que portaven i van trigar molt de temps a menjar carn”, relata Garriga, que recorda que, aleshores, no hi havia els mitjans actuals. Les persones que van participar en el rescat dels cossos tampoc van rebre mai suport psicològic.
L’aparell sinistrat, amb placa de registre G-APDN i 27.786 hores de vol, era un dels més moderns de l’època. Dotat amb motors Rolls-Royce pertanyia al fabricant més important del moment, el primer a fer vols transatlàntics i a incorporar caixes negres. Queda el testimoni gràfic d’un oficial britànic recuperant aquest element de seguretat de l’avió en una imatge que va captar Josep Montalvo, un sergent dels Mossos d’Esquadra que va ser l’escorta de Josep Tarradellas en el seu retorn de l’exili, mort aquest mes de març. Els Mossos s’hi havien traslladat perquè llavors el Palau de la Generalitat era seu de la Diputació, titular del Patronat de la muntanya del Montseny.
