El 20 de juliol d’ara fa 50 anys, els nord-americans Neil Armstrong i Edwin Aldrin posaven per primera vegada els peus sobre la superfície lunar, protagonitzant així una certa conquesta humana del satèl·lit. Va ser un d’aquells fets que solen anar precedits per l’adjectiu “històric”, i els mitjans de comunicació de l’època n’omplien portades no només amb les implicacions de l’esdeveniment i la faceta més tècnica de la missió lunar, sinó també amb la diversitat de posicionaments patents en l’opinió pública. I Osona no va quedar al marge del tema estrella de l’any.
Domingo Rovira escrivia al setmanari Ausona del 2 d’agost d’aquell 1969 que no podien “acceptar que es glorifiqui a uns homes que els ha tocat anar a la lluna com a uns altres els toca anar al Tibet o al Vietnam. Que el viatge és llarg, difícil, insegur i problemàtic, conformes; però el món està ple de coses difícils, insegures i problemàtiques que l’home resol sempre segons el seu saber, les seves forces i facultats”. Criticava l’excés d’atenció centrada en els dos astronautes, que sobrepassava els límits de la gesta entrant de ple en la seva vida íntima i familiar. J. Teofil parlava dies després en el mateix setmanari d’una conversa mantinguda amb joves de 12 a 14 anys molt interessats pel viatge lunar. Teofil posava de manifest la importància d’haver pogut veure la retransmissió de la gesta en directe per la televisió, i defensava la despesa dels Estats Units en l’avenç científic. La diversitat d’opinions era present tant als mitjans com als carrers però si hi ha una cosa inqüestionable és el ressò que va tenir l’arribada a la lluna, un esdeveniment que encara ara amb la celebració de la seva efemèride segueix omplint portades i generant opinions de tota mena.
{{ comment.text }}