A bord de l’Open Arms

És negra nit en un punt indeterminat del mar Mediterrani entre la costa siciliana i el litoral marítim de Líbia. De cop i volta, enmig de la foscor, apareix una embarcació inflable plena de persones que clamen perquè els rescatin. És la descripció de l’escena que va viure la tonenca Irene Pérez a bord de l’Open Arms, el vaixell de rescat de l’ONG amb el mateix nom que navega per les aigües del Mediterrani amb l’objectiu de trobar i salvar de morir ofegats centenars de persones que, gairebé a diari, intenten arribar a Europa a través del mar. En aquella jornada es van poder rescatar 73 persones. Unes hores després de l’èxit, però, arribava la notícia que una mica a l’est havia naufragat una nau amb el resultat de 69 persones mortes. “El primer cop que veus una embarcació a la deriva impacta. Et cau el món als peus quan ets conscient que tota aquella gent, o la trobes tu o se’n van tots al fons del mar”, afegeix Pau Pérez. I què provoca que tanta gent es llanci a una aventura tan perillosa com és creuar diversos països de l’Àfrica i deixar la seva vida en mans dels capricis del mar? “De motius n’hi ha de diversos, però ens hem de treure del cap que tots s’escapen de la pobresa. En primer lloc, les persones emigren perquè tenen el dret d’emigrar. Tots nosaltres tenim amics, familiars o coneguts que han decidit buscar noves oportunitats laborals als Estats Units, Austràlia o qualsevol punt del món que ens sembla interessant. El mateix passa amb els africans. Marxen perquè volen millorar la seva situació, i a Europa no els hi respectem”, denuncia Pau Pérez. En aquest sentit, Irene Pérez matisa que els motius d’emigrar depenen molt del lloc de procedència: “En la meva missió ens vam trobar només subsaharians, i en el seu cas sí que la pobresa és la causa principal. Després hi ha casos com els nigerians que provenen d’un país en què a la zona del nord hi actuen organitzacions criminals i terroristes com Boko Haram. Hi ha famílies que són perseguides i han de marxar o morir”. Les diferències ideològiques, de religió, per raons de gènere –dones que volen evitar ser mutilades sexualment, per exemple– o d’orientació i llibertat sexual també empenyen moltes persones a llançar-se al mar per intentar arribar a Europa. La duresa del trajecte es divideix en diversos capítols, i el darrer, i segurament el més frustrant per les persones que busquen una nova oportunitat vital, es produeix quan arriben al punt que tenien marcat com la destinació final: “Fugen d’una situació al seu país en què se’ls vulneren tots els drets; durant el viatge els roben, els violen, els torturen i els utilitzen tants cops com es pot imaginar; al mar hi estan a punt de morir o segur que s’hi juguen la vida, i un cop a terra, Europa els torna a clavar un cop de porta i no els deixa treballar legalment, els apareixen dificultats per poder accedir a un habitatge, hi ha racisme, etc.”, diu Pau Pérez, que també puntualitza que ser migrant o refugiat “tampoc pot estar idealitzat. Com a tot arreu hi ha persones de tot i jo al mateix vaixell de rescat he vist racisme o classisme. El que sempre és important és tenir empatia per entendre les situacions de cada persona”. En les missions en què van participar, Irene i Pau Pérez van assumir funcions diferents. Pau, que en el seu dia a dia realitzava la coordinació d’esdeveniments i la comunicació a terra, va viure en primera persona una de les sortides de l’Open Arms més complicades, ja que la negativa del govern italià perquè poguessin desembarcar els va tenir a la deriva fins a un mes, quan el normal és no passar dels 15 dies. Irene Pérez va exercir de metge, i això li va exigir tenir un contacte molt proper amb les persones que rescataven i necessitaven assistència mèdica: “Vaig atendre una infecció al turmell fruit d’un tret de pistola. La patologia que més es repeteix són les cremades químiques que provoquen la combinació de la gasolina amb l’aigua del mar. En el moment del rescat també hi ha molts casos de marejos i hipotèrmies”. Els germans Pérez han aportat el seu gra de sorra des de l’àmbit del rescat marítim, però recorden que es pot ajudar els immigrants des de moltes ONG que ofereixen suport divers un cop a terra: “Vincular-se fa que et plantegis moltes situacions de manera diferent”, admeten. “És un drama que ens toca de molt a prop” Irene Pérez en un moment de la missió 70 / Open Arms Irene Pérez és pediatra a les urgències pediàtriques de la Vall d’Hebron de Barcelona. Al novembre va incorporar-se en la missió 70 de l’Open Arms. “Van ser 15 dies, el que és habitual, i va anar tot prou bé”, recorda Pérez, que diu què és el que l’atrau de la feina de l’ONG de rescat marítim: “Jo, personalment, em sento més mediterrània que europea. Sentir que al nostre mar que m’agrada tant hi mor tanta gent cada setmana em sensibilitza. És un drama que ens toca de molt a prop”. “La societat no es pot anestesiar amb el tema” Pau Pérez durant la seva missió a l'Open Arms / Open Arms “Persones negres i pobres moren al mar i sembla que sigui normal. Això no pot ser”, sentencia Pau Pérez, que fins al novembre ha sigut treballador d’Open Arms en l’àmbit de la comunicació. Ell va participar en la missió 65 que va sortir de Siracusa a l’agost, i que després de tres rescats i un periple en alta mar que es va allargar un mes va portar a terra ferma 163 persones. En l’actualitat, prepara les oposicions per ser bomber però té clar que continuarà vinculat a l’organització.

A bord de l’Open Arms

Torelló preveu obrir la biblioteca a la tardor, dos anys més tard, pels retards de la constructora

El SEM desplega noves ambulàncies amb més tecnologia que permet avançar el diagnòstic

Roben manetes, poms i plaques al carrer Sant Pere de Vic

Detingut després d’un forcejament amb la Guàrdia Urbana un lladre que havia robat a Vic

LA PREGUNTA

Quina valoració fa la de la visita del papa?

Bon Preu dona per resolta la incidència que ha provocat faltes de producte en alguns supermercats

Es constitueix la societat Làctics Tarradellas

Cinc agents dels Mossos acaben ferits quan anaven a detenir un lladre a Vic

El sisè Cabró Rock, a punt per l’adeu d’Oques Grasses a casa

Oques Grasses desferma l'eufòria al Cabró Rock en l'últim concert a Osona

Cremen dos cotxes a Sant Hipòlit diumenge a la matinada

Pilarin Bayés, 85 anys: “Continuo dibuixant cada dia, i moltes hores”

“Venir a Finlàndia ha estat una de les millors decisions que podia prendre”

Pilarin Bayés, al papa: "Gràcies per parlar en català"

Se salta un semàfor i provoca un accident a Vic