A bord de l’Open Arms

És negra nit en un punt indeterminat del mar Mediterrani entre la costa siciliana i el litoral marítim de Líbia. De cop i volta, enmig de la foscor, apareix una embarcació inflable plena de persones que clamen perquè els rescatin. És la descripció de l’escena que va viure la tonenca Irene Pérez a bord de l’Open Arms, el vaixell de rescat de l’ONG amb el mateix nom que navega per les aigües del Mediterrani amb l’objectiu de trobar i salvar de morir ofegats centenars de persones que, gairebé a diari, intenten arribar a Europa a través del mar. En aquella jornada es van poder rescatar 73 persones. Unes hores després de l’èxit, però, arribava la notícia que una mica a l’est havia naufragat una nau amb el resultat de 69 persones mortes. “El primer cop que veus una embarcació a la deriva impacta. Et cau el món als peus quan ets conscient que tota aquella gent, o la trobes tu o se’n van tots al fons del mar”, afegeix Pau Pérez. I què provoca que tanta gent es llanci a una aventura tan perillosa com és creuar diversos països de l’Àfrica i deixar la seva vida en mans dels capricis del mar? “De motius n’hi ha de diversos, però ens hem de treure del cap que tots s’escapen de la pobresa. En primer lloc, les persones emigren perquè tenen el dret d’emigrar. Tots nosaltres tenim amics, familiars o coneguts que han decidit buscar noves oportunitats laborals als Estats Units, Austràlia o qualsevol punt del món que ens sembla interessant. El mateix passa amb els africans. Marxen perquè volen millorar la seva situació, i a Europa no els hi respectem”, denuncia Pau Pérez. En aquest sentit, Irene Pérez matisa que els motius d’emigrar depenen molt del lloc de procedència: “En la meva missió ens vam trobar només subsaharians, i en el seu cas sí que la pobresa és la causa principal. Després hi ha casos com els nigerians que provenen d’un país en què a la zona del nord hi actuen organitzacions criminals i terroristes com Boko Haram. Hi ha famílies que són perseguides i han de marxar o morir”. Les diferències ideològiques, de religió, per raons de gènere –dones que volen evitar ser mutilades sexualment, per exemple– o d’orientació i llibertat sexual també empenyen moltes persones a llançar-se al mar per intentar arribar a Europa. La duresa del trajecte es divideix en diversos capítols, i el darrer, i segurament el més frustrant per les persones que busquen una nova oportunitat vital, es produeix quan arriben al punt que tenien marcat com la destinació final: “Fugen d’una situació al seu país en què se’ls vulneren tots els drets; durant el viatge els roben, els violen, els torturen i els utilitzen tants cops com es pot imaginar; al mar hi estan a punt de morir o segur que s’hi juguen la vida, i un cop a terra, Europa els torna a clavar un cop de porta i no els deixa treballar legalment, els apareixen dificultats per poder accedir a un habitatge, hi ha racisme, etc.”, diu Pau Pérez, que també puntualitza que ser migrant o refugiat “tampoc pot estar idealitzat. Com a tot arreu hi ha persones de tot i jo al mateix vaixell de rescat he vist racisme o classisme. El que sempre és important és tenir empatia per entendre les situacions de cada persona”. En les missions en què van participar, Irene i Pau Pérez van assumir funcions diferents. Pau, que en el seu dia a dia realitzava la coordinació d’esdeveniments i la comunicació a terra, va viure en primera persona una de les sortides de l’Open Arms més complicades, ja que la negativa del govern italià perquè poguessin desembarcar els va tenir a la deriva fins a un mes, quan el normal és no passar dels 15 dies. Irene Pérez va exercir de metge, i això li va exigir tenir un contacte molt proper amb les persones que rescataven i necessitaven assistència mèdica: “Vaig atendre una infecció al turmell fruit d’un tret de pistola. La patologia que més es repeteix són les cremades químiques que provoquen la combinació de la gasolina amb l’aigua del mar. En el moment del rescat també hi ha molts casos de marejos i hipotèrmies”. Els germans Pérez han aportat el seu gra de sorra des de l’àmbit del rescat marítim, però recorden que es pot ajudar els immigrants des de moltes ONG que ofereixen suport divers un cop a terra: “Vincular-se fa que et plantegis moltes situacions de manera diferent”, admeten. “És un drama que ens toca de molt a prop” Irene Pérez en un moment de la missió 70 / Open Arms Irene Pérez és pediatra a les urgències pediàtriques de la Vall d’Hebron de Barcelona. Al novembre va incorporar-se en la missió 70 de l’Open Arms. “Van ser 15 dies, el que és habitual, i va anar tot prou bé”, recorda Pérez, que diu què és el que l’atrau de la feina de l’ONG de rescat marítim: “Jo, personalment, em sento més mediterrània que europea. Sentir que al nostre mar que m’agrada tant hi mor tanta gent cada setmana em sensibilitza. És un drama que ens toca de molt a prop”. “La societat no es pot anestesiar amb el tema” Pau Pérez durant la seva missió a l'Open Arms / Open Arms “Persones negres i pobres moren al mar i sembla que sigui normal. Això no pot ser”, sentencia Pau Pérez, que fins al novembre ha sigut treballador d’Open Arms en l’àmbit de la comunicació. Ell va participar en la missió 65 que va sortir de Siracusa a l’agost, i que després de tres rescats i un periple en alta mar que es va allargar un mes va portar a terra ferma 163 persones. En l’actualitat, prepara les oposicions per ser bomber però té clar que continuarà vinculat a l’organització.

A bord de l’Open Arms

Sant Joan de les Abadesses homenatja el seu campió del món de ‘biketrial’

El Celta de Ferran Jutglà empata a València en el debut de la temporada

L’ITF Women’s World Tennis Tour arrenca aquest diumenge a Torelló

“Amb esforç, vaig veure que podia competir amb les millors”

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

Bon viatge, Sergi

Un llamp fa caure un excursionista per un precipici a Setcases

Aquests són els beneficis de beure cafè

De Vilanova de Sau a la NASA

La detinguda per apallissar un home a Torelló és la llogatera que temia perdre el pis on vivia

Detecten un augment de les consultes pel control obsessiu del son amb rellotges intel·ligents, sobretot entre els joves

Els rellotges de la catedral i l’ajuntament de Vic, sense toc

Carles Viñeta, de Vic, completa amb èxit la travessa de l’Estret de Gibraltar

Accident entre un cotxe i una furgoneta a la C-17 a Balenyà

“Fa quatre dies vam dinar en un restaurant que avui ja no existeix”