Albert Codina regenta Embotits del Collsacabra, un supermercat amb carnisseria a Cantonigròs, i també és el president de la Cabrerès Associació de Comerciants. En aquesta entrevista explica com els ha afectat la pandèmia i reivindica el comerç de proximitat.
Des que es permeten els desplaçaments entre comarques han percebut més moviment?
Hem tornat a veure gent de segones residències. Es nota que hi ha ganes de sortir. Nosaltres també necessitem treballar. Amb aquesta pandèmia he plorat molt, però no per mi, sinó de veure els companys desesperats, pendents de cobrar els ERTO i amb ajudes que es prometien i llavors no arribaven. Ha sigut angoixant. Tenim una regidora que val un imperi, i un ajuntament que hi és per a tot, però ens hem sentit desemparats per part del govern.
Quin ha sigut el pitjor moment?
Hem passat tres onades. En el meu cas particular, a la primera vam viure una bogeria. La gent no sortia de casa, però sí que venia a comprar al supermercat i vam servir moltes comandes. La sensació era de caos total. A la segona es va notar que hi havia la possibilitat de bellugar-se per anar a treballar. Va baixar la venda diària. Aquesta tercera no ens ha matat, però sí que ens ha eixugat molt. El gener, el febrer i el març han sigut durs.
La Setmana Santa marca un abans i un després?
Penso que sí, però hem de ser curosos, la pandèmia encara hi és. Esperem molta gent, ens fa falta… Aquí dalt la restauració també ho ha passat súper malament.
Fa més de vuit anys que encapçala la Cabrerès Associació de Comerciants. Ho té per mà?
No diria que és fàcil, però sí que és agraït. Fas companys que te’ls estimes de valent. Crec que ens equivoquem quan ens veiem els uns als altres com a competidors, perquè qui realment ens fa mal són les grans superfícies. Nosaltres som tots petits, de proximitat, i cadascú té el seu fort: un la carn, l’altre la fruita…. M’agrada parlar de gent amb ofici. Oferim un valor afegit que és impossible de trobar en una gran àrea comercial.
Vostè com va començar?
El supermercat el van obrir el 15 de maig de 1986. Ara tinc 41 anys, però hi vaig començar a treballar amb 16 i als 19 ja tenia clar que m’agradava i que ho volia tirar endavant. El 2000 vam agafar tota la producció d’una carnisseria que hi havia aquí a la botiga. Me’n va ensenyar l’hereu, a qui li estic molt agraït, i va ser el moment de començar a fer el producte fresc. El 2002 hi vam sumar l’embotit. Ens ho elaborem tot: porc, vedella, pollastre, alguns cuinats…
Què és el que més venen?
Llonganissa i botifarra. Fa dos anys ens van donar el segon premi a la millor llonganissa tradicional de Catalunya.
Si el supermercat no fos seu, però, què hi compraria?
Somalla, la botifarra seca. Nosaltres elaborem només amb sal i pebre, res d’additius ni conservants. És un punt que ens diferencia de la majoria de productors.
Què s’aprèn de passar tota la vida darrere un taulell?
Em considero una persona que estima molt la gent. És veritat allò que es diu que fem una mica de psicòlegs. La nostra feina requereix paciència i desprendre molta alegria, però després aquest afecte retorna multiplicat. Jo he passat el coronavirus, i aquí a Cantonigròs va ser com un boom. “L’Albert del súper té la Covid, l’Albert està malalt…”. Em vaig sentir molt estimat. Penso que les botigues acabem sent el batec del poble. Fem un servei que va molt més enllà de vendre.
Quantes persones treballen al seu supermercat?
Ara mateix som cinc, tots de Cantonigròs, i quan mirem gent com a molt en busquem a l’Esquirol o Rupit. A la de la Plana, pujar aquí dalt se li fa molt pesat. Lo nostre és una altra cosa: baixem per una llesca de pa.
El coneixen com l’Albert Codina o l’Albert del súper?
A Cantonigròs soc l’Albert del súper. Fins i tot hi ha una clienta que em diu el súper Albert. És una gran equivocació no estimar el comerç local, i no ho dic pel cas concret del meu negoci. Quan passo pel passeig de Sant Joan de Manlleu, em fa pena. No hi ha vida. Anem a les grans superfícies i hi trobem de tot, però allà et venen el que volen, no el que tu vols. Si tens intenció de comprar 400 grams de mongetes, hi haurà un pot de 500, un pack de 12 iogurts quan n’agafaries quatre… Compres barat, però acabes pagant de més.
L’Albert Codina serà l’Albert del súper fins a la jubilació?
Sí, sí que m’hi veig, però també he de dir que hem passat èpoques complicades. La crisi del 2008, per exemple, ens va obligar a buscar idees noves, esprémer-nos el cervell i fer mans i mànigues per estalviar. Hem de buscar sempre aquesta part positiva, que a vegades costa de veure, però hi és, i acaba servint per tirar endavant alternatives, menjars per emportar, nous productes… En el petit comerç hi he cregut sempre, és una necessitat pel poble i anant-hi afavorim el productor o el veí que viu al nostre mateix municipi, no una gran superfície. Amb la pandèmia la gent ens ha demostrat que això ho valora més que mai, igual que la restauració local. Ha sigut bonic.
{{ comment.text }}