Un estudi de la Universitat de Lleida alerta que dels 946 municipis de Catalunya n’hi ha 200 que corren un risc molt alt de despoblament. Es concentren sobretot a les comarques del Pirineu i el Prepirineu, les de Ponent, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, però el document també inclou 14 pobles d’Osona i el Ripollès: Tavertet, Sant Agustí de Lluçanès, Vallfogona, Sant Sadurní d’Osormort, Rupit i Pruit, Setcases, Vilanova de Sau, Sobremunt, Vidrà, Ogassa, Alpens, Planoles, Vilallonga de Ter i Santa Maria de Besora. Tots ells es troben en àrees rurals i lluny de les principals vies de comunicació. En el cas d’Osona, de fet, l’espina dorsal que s’estén verticalment des de Sant Quirze fins a Centelles, seguint el traçat de la C-17, aglutina el 90% de la població de tota la comarca, amb un protagonisme destacat de Vic, Manlleu i Torelló, però amb ramificacions també importants als nuclis més propers i molta dispersió quan, per contra, es posa el focus en la perifèria que representen el Lluçanès, el Bisaura o les Guilleries i el Collsacabra.
Tal com recull l’estudi, els municipis catalans amb major tendència regressiva es caracteritzen per tenir menys de 500 habitants, un alt percentatge de població envellida i una activitat econòmica escassa i poc diversificada. Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol, els autors del treball, apunten que el sector agrari, “principal ocupador en altres temps, s’ha mecanitzat, sense alternatives laborals que l’hagin substituït creant llocs de treball”. Aquesta circumstància, sumada a “un nul desenvolupament industrial i a un nivell de serveis clarament insuficient”, ha anat fent cada vegada més difícil guanyar-se la vida a pobles com Vilanova de Sau, Ogassa o Vidrà. I, com un peix que es mossega la cua, això s’ha traduït en una sagnia de gent jove. Rupit i Pruit i Tavertet consten, per exemple, entre els 15 municipis catalans on més van caure les afiliacions a la Seguretat Social del 2013 al 2019.
El rerefons és el d’una tendència que es remunta ja a la segona meitat del segle XX i que porta la població a establir-se en municipis a prop de carreteres com la C-17, sinònim d’empreses, activitat econòmica i, per tant, llocs de treball. També hi han jugat a favor polítiques de gestió i planificació territorial que, com ha explicat diverses vegades a EL 9 NOU la geògrafa Assumpta Vila, durant anys “han afavorit les zones que ja de per si presentaven millors condicions de desenvolupament”.
Veient la radiografia a sobre el mapa, especialment preocupant en comarques com els Pallars o el Priorat, Aldomà i Mòdol reclamen mesures “contundents” per evitar el despoblament de la Catalunya rural i subratllen que només amb “població migrada jove” es podria revertir l’estructura demogràfica dels municipis menys dinàmics. Ara bé –i aquí hi ha el quid de la qüestió– la immigració beu de les necessitats del mercat laboral i s’estableix on té més possibilitats d’aconseguir feina: a les zones urbanes i industrials i, conseqüentment, a les que també disposen d’una major oferta d’habitatge.
“Hi ha clarament dues Catalunyes, la urbana, que continua creixent, i la rural, en dinàmica regressiva. El país es torna cada vegada més desequilibrat”, expliquen els autors de l’estudi. Hi afegeixen que les males perspectives acaben afectant el dia a dia dels veïns i veïnes dels indrets amb condicions menys llamineres: “Una baixa massa crítica d’habitants i amb projeccions de decreixement no permet l’atracció ni el manteniment d’un nivell mínim de serveis per tenir resoltes les necessitats vitals. Ho hem vist amb la pandèmia: l’associacionisme local reclamava amb raó que no es confinessin els pobles petits, perquè depenen dels serveis i els comerços ubicats en municipis més grans”. L’envelliment és un altre factor a tenir en compte, ja que potencia la comoditat de viure en ciutats amb el màxim de serveis a l’abast de la mà.
