Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena / lentament, sense dir re. / Si la lluna feia el ple / també el féu la nostra pena.
Segur que heu reconegut aquests primers versos de Corrandes de l’exili del poeta Joan Oliver (Pere Quart), que va escriure el 1939 a París, on va arribar després d’haver travessat la frontera francesa fugint de l’avenç feixista sobre Barcelona.
Acabada la Guerra Civil, mig milió de republicans espanyols van creuar la frontera veïna. Un informe de l’exèrcit francès deia que els refugiats espanyols, militars i civils, havien entrat per tots els camins des del Pirineu, i que havien penetrat uns cent-trenta quilòmetres cap a l’interior del país.
Homes, dones i criatures, tots els republicans que fugien de les tropes sollevades que els encalçaven, un cop van poder travessar la frontera van ser conduïts a diversos camps de concentració (d’internament, en deia el govern francès), que eren uns llocs improvisats sense cap tipus d’infraestructura.
Quasi la meitat van ser portats a les platges d’Argelers (80.000 persones), Barcarès (20.000), Sant Cebrià (100.000), Agde (25.000) o Rivesaltes, Bram, Sètfonts, entre d’altres, escampats per tot el territori francès, on hi va haver més de quaranta camps. Van quedar empresonats i encerclats entre filferros i sota el control de la policia francesa, els soldats senegalesos o marroquins i els espahís muntant els seus cavalls.
Entre els vigatans que van ser reclosos al camp d’Agde, hi trobem Francesc Freixenet, que va ser president del Comitè Antifeixista de Vic, que més tard marxaria a Mèxic, on va morir.
També hi trobem diversos fills o veïns de les comarques d’Osona, el Ripollès o el Moianès, que van ser detinguts pels nazis, alguns dels quals serien assassinats al camp de Gusen (Àustria).
Segons informacions de metges francesos, només en el primer mig any de ser recloses, 14.000 persones van morir en aquelles platges. Molts van morir de fam, de fred, de disenteria o d’altres malalties provocades per la misèria, la manca d’higiene o de sentiment.
El 1938 el govern francès ja havia promulgat una llei per a l’expulsió dels estrangers. Una llei que afectava sobretot els catalans i espanyols que aleshores havien fugit a França. També va ordenar el tancament de la frontera amb Espanya per impedir l’entrada de més refugiats. Fins que el 5 de febrer de 1939, gràcies a la pressió popular, es va autoritzar l’obertura de la frontera, fet que va permetre l’entrada massiva de republicans. Els soldats van ser desarmats i tot el material de guerra que havien portat fins a la frontera va ser immobilitzat.
Però l’abril de 1939 el govern gal va decretar la mobilització de tots els espanyols refugiats en el seu territori. Només cinc mesos més tard, començava la Segona Guerra Mundial. El govern de militars de Madrid es va decantar a favor de l’Alemanya nazi, tant per simpaties ideològiques com per correspondre a l’ajuda que els facciosos havien rebut de Hitler.
El juny de 1940 les tropes alemanyes van ocupar França. Els refugiats republicans que hi malvivien van ser perseguits per la policia francesa i pels nazis. Molts van ser detinguts i deportats a Alemanya o Àustria. Aquells republicans, per als alemanys, van passar a ser els Rotspanier (espanyols rojos). El govern del general Franco no va voler saber res d’aquells exiliats que van passar a ser apàtrides.
Alguns, però, que van poder burlar els seus perseguidors van haver de viure a França clandestinament. Molts van col·laborar amb la resistència que lluitava contra els invasors alemanys. La lluita contra el feixisme continuava ara per terres europees.
Abans, però, que els nazis envaïssin França, les autoritats franceses havien ofert als republicans algunes alternatives per sortir dels camps. Una part va decidir allistar-se en alguna unitat militar francesa, 10.000 homes van fer-ho a la Legió Estrangera. Més de 50.000 van formar part de les anomenades Companyies de Treballadors Estrangers que el govern francès havia creat per als seus interessos.
Un cert nombre van optar per tornar a la seva terra amb l’esperança que no els passaria res, segons havien assegurat els vencedors de la Guerra Civil. Malgrat això, un cop van haver tornat a casa, molts van ser detinguts, interrogats i, després d’un judici sumaríssim sense cap garantia, enviats a presó o a un dels 300 camps de concentració que hi havia escampats per la península; els van condemnar per “rebel·lió militar”, quan qui s’havia aixecat en armes contra el govern legítim havien estat els que els condemnaven. Altres, senzillament, van ser afusellats.
Les persones que tornaven havien de passar per un control de depuració de responsabilitats polítiques, igual com els que s’havien quedat. Havien d’aconseguir un aval i declarar-se adeptes al Movimiento. Sense això, tampoc podien aconseguir una feina, ni que fos la mateixa que havien tingut abans de la guerra. Això suposant que l’amo els volgués tornar a tenir com a empleats. Es van donar molts casos de treballadors, titllats de “rojos”, que no van ser readmesos a la seva antiga feina.
Ara coneixem algunes persones que, un cop arribats a França, van ser tancades al camp d’Agde (Occitània), conegut com “el camp dels catalans”. Es tracta d’una relació dels refugiats espanyols feta la primavera de 1939.
Aquell camp es va crear el febrer de 1939 per acollir els republicans espanyols i per tal de desocupar una part dels camps del Rosselló, massa plens de refugiats fugits d’Espanya. Va ser un camp previst perquè l’ocupessin unes 20.000 persones, encara que al mes de maig ja n’hi havia concentrades 25.000. Després del desmantellament, fet el 1944, va ser utilitzat per altres funcions.
Els noms estan transcrits tal com figuren a la diversa documentació original d’aquest camp. A més dels noms i cognoms, hi figura la data i el lloc de naixement, l’ofici que tenien a la vida civil, el grau dins l’Exèrcit de la República i el número de barracó on s’estaven. Al costat d’alguns noms hi consta la data del seu retorn a Espanya i, en d’altres, la companyia de treballadors a la qual pertanyien.
Per tal d’ajudar a la identificació de possibles familiars als que en cerquen informació, anotem només la data de naixement. Alguns noms consten dues vegades per algun canvi d’ubicació dins del camp. Cal tenir en compte que els qui van redactar aquelles llistes eren francesos, raó per la qual molts cognoms o lloc de naixement estan mal transcrits.
Amb aquesta relació espero poder aportar una mica de llum als familiars que no van saber res més del parent que va haver de fugir a França.
