En un moment que la sequera i les previsibles tensions hídriques que es preveuen en el futur han abocat els ajuntaments a recuperar antics pous o buscar-ne de nous per ser autosuficients, aflora el costum ancestral d’anar a buscar aigua a la font. Una tradició que alguns continuen mantenint ben viva.
El santjoaní Jordi Cortacans és un habitual de la font del Taller d’Ogassa
A només mig quilòmetre del centre d’Ogassa, hi ha la font del Pla Inclinat de la Ramona, més coneguda com la font del Taller, per l’edifici que té just al costat.
Cada quinze dies, després d’acabar la jornada a Casals Ventilació i dinar, Jordi Cortacans hi puja des de Sant Joan de les Abadesses i omple vuit garrafes d’aigua.
A punt de jubilar-se d’aquí a uns mesos, aquest santjoaní de 62 anys va a buscar aigua de la font de rebot. “Primer hi anava el meu sogre, però ara ja és gran i no té carnet de conduir ni cotxe. Me’n cuido jo per ell”, explica.
Quan arriba a casa, deixa els 40 litres d’aigua al garatge i el sogre, que té claus, la recull. El ritual ha fet, però, que ell i la seva família també en beguin. Per costum.
Abans de la font del Taller, havien anat a la de la Mare de la Font de Camprodon, però no els va convèncer. Essent de Sant Joan, tampoc seria estrany que omplissin les garrafes a les Cinc Fonts, a l’entrada del pont Vell, però “hi va haver un temps que no era potable”.
Els dies entre setmana són el millor moment per anar a buscar aigua, perquè la font està menys concorreguda, com era el cas de dimarts passat.
Tot i així, mentre el sobreeixidor no parava també s’hi va acostar un home a beure i un membre de la brigada de l’Ajuntament, que va recollir les escombraries de la paperera.
Al matí també hi havia passat un altre veí de Sant Joan, per a una seva filla que viu a Banyoles, on “les fonts estan contaminades i no se’n pot beure”.
El cap de setmana és més probable trobar-hi gent. Cortacans recorda que una vegada fins i tot va fer una hora i mitja de cua, “perquè a davant hi havia una furgoneta que duia entre 40 i 50 garrafes”.
L’aigua de la font del Taller no està clorada i prové de la font Gran, uns metres més amunt.
Allà no va gaire bé agafar-ne, ja que els sortidors són molt baixos. És per això que l’alcalde de la barretina, Ramon Tubert, va fer construir la del Taller.
Abans estava ubicada al costat d’unes cases habitades, però les molèsties als veïns van portar a traslladar-la.
Dels tres sortidors, en funciona un. “Els altres dos els vam tancar per la sequera”, explica l’alcalde Albert Solà.
Ell mateix ratifica la munió de gent que aprofita les visites al Ripollès per parar a la font: “A vegades s’emporten 20 garrafes d’aigua sense tractar, que tampoc dura tants dies”.
La família Oms Verdaguer, dels Hostalets de Balenyà, va des de fa dècades a les Paitides de Viladrau
El pas dels anys i la força de l’hàbit fan que no recordin com va començar, però la lleialtat de la família Oms Verdaguer a la font de les Paitides de Viladrau és indubtable.
Malgrat que són dels Hostalets de Balenyà i hi tenen uns quants quilòmetres, repeteixen cada mes o mes i mig. “I ens és igual que faci fred, plogui o nevi, perquè ens agrada i venim amb el jeep.”
Aquesta tirada té la seva raó de ser. Primer, més de 40 anys de fidelitat, però sobretot el gust de l’aigua. “No sé si és que ja m’he tornat maniàtic, però no n’hi ha cap altra que la trobi igual”, assegura en Jaume.
L’envasada, que a vegades hi han de recórrer, els sembla “artificial” i la d’altres fonts, com la de Sant Marçal, “no és que no sigui bona, però s’hi nota diferència”.
Cada cop que van a les Paitides acostumen a carregar entre 25 i 30 garrafes. Un ritual que tant implica omplir-les com anar fent volts al maleter.
La tarda de dilluns passat eren tres a treballar: la Lurdes i en Jaume i en Pepito, el pare d’ella, fort com un roure tot i acostar-se als 92 anys.
“És per l’aigua que se’l veu tan bé?”, li preguntava EL 9 NOU. “Que és molt bona pels ronyons ho diuen, eh?” Pagès de pedra picada, i expert en pollastres i gallines, també certifica la seva salut que no pren ni un medicament, a més a més que “no para mai, cosa que fa que a vegades ens barallem”, explica la Lurdes.
Des que es van jubilar, els Oms Verdaguer no tenen dia per anar a la font.
Entre setmana saben que generalment estaran més tranquils, ja que els dissabtes i diumenges “hi ha molta gent”, fins i tot qui s’hi desplaça expressament des del Vallès i l’àrea metropolitana de Barcelona.
Les Paitides “té anomenada. L’habitual és haver de fer cua i també hi ha algun cop que hem vist tants cotxes que hem acabat marxant”.
La font en si es va mantenint neta i endreçada, però també pateixen que algun dia es perdi. “Hi ha molts llocs, com Bellmunt, que s’han recuperat i reviscut gràcies a voluntaris, però cada cop costa més”, diu en Jaume, que és fill de Sant Vicenç.
Com que hi ha bon raig, no tarden ni mitja hora a omplir la trentena de garrafes.
Amb la feina feta, queda la cirereta final: que en Pepito dibuixi amb un pal a sobre la sorra la forma d’un conill. És la seva particular marca, i si el secret darrere de tanta vida és l’aigua, ja sabem on anar.
