Aquest dilluns va fer un any de les eleccions al Parlament i el president Aragonès va fer una conferència de balanç de la situació. La va poder seguir?
Sí, hi vam ser convidats i hi vaig assistir. I val a dir que vam tenir un punt de decepció per dues raons: en primer lloc, perquè el discurs anava dirigit a un públic molt concret, el que dona suport a l’independentisme, i es va obviar la resta. I en segon lloc, perquè no va dibuixar massa escenaris de futur. I aquesta decepció l’hem vist amb la reacció del seu propi govern, que ha estat gairebé més crítica que la de l’oposició.
Aragonès va reclamar que l’Estat faci una proposta política per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Hi coincideix que la pilota es troba ara a la teulada de l’Estat?
Quan hi ha una discrepància profunda de naturalesa política com la que tenim, crec que les responsabilitats són compartides. El govern de la Generalitat s’enroca només en dues idees, com són l’autodeterminació i l’amnistia, però no va més enllà d’això. I per part del govern de l’Estat seria raonable que fes una proposta, però serà distant del que es planteja des de la Generalitat. En paral·lel es van fent avenços importants, com per exemple la taula bilateral entre governs que es farà aquesta setmana. S’hi tractaran temes molt importants. I tornant al tema de la conferència. No hi va haver un dibuix de quina és la situació de la Catalunya actual ni quin horitzó volen en temes sensibles com l’elevat risc d’exclusió social, les infraestructures, l’economia… crec que va ser una oportunitat perduda, perquè esperàvem molt més. Es va fer evident que hem tingut un govern molt més marcat per les discussions entre socis que no pas per una acció de govern definida i clara.
Confia més en la taula bilateral que en la taula de diàleg per resoldre diferències entre Catalunya i l’Estat?
Són coses diferents. La taula bilateral feia molt que no es reunia, i recuperar aquests mecanismes de diàleg és molt important. I cal dotar-los de contingut. Fer política és aterrar el debat a accions concretes. I en aquest primer any s’ha fet encara que no hagi tingut gaire ressò. Per exemple, el fet de passar de 18.000 a 22.000 mossos és un avenç històric. Governar és això. No ens podem quedar només amb les bregues entre els socis de govern. El país no pot perdre pistonada.
Quina nota posaria al govern?
És evident que no és un govern fort. En la conferència va passar un fet paradoxal: el president parlava d’un país sencer, i quan ho deia a mi em venia de seguida al cap “i un govern trencat”. L’expressió “un país sencer” està molt bé, i l’aplaudim. Però al davant d’aquest país sencer hi ha un govern profundament dividit. I deslleial. Només cal veure la plantada de dilluns de la CUP. O que els pressupostos s’hagin hagut d’acordar amb En Comú Podem. El balanç del govern és trist i pobre.
Com definiria l’oposició que han fet des del grup socialista?
Hem intentat fer una oposició constructiva. No ens hem volgut instal·lar només en la crítica, sinó també en la proposta. I les hem treballat des d’una metodologia de treball que és el govern alternatiu. Hem desencallat la renovació d’òrgans importants com la Sindicatura de Comptes, el CAC, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I l’acord ha estat possible perquè tots hem renunciat a les posicions més extremes. Hem sabut pactar en temes concrets, i quan ho hem fet s’ha avançat en molts aspectes. Hem intentat que sempre tingués més importància l’alternativa i la proposta que no la protesta.
“El president Aragonès no va dibuixar escenaris de futur clars en el seu discurs de commemoració d’un any de les eleccions al Parlament”
Per què serveix el govern alternatiu que han creat des del grup socialista?
És un mètode excel·lent per treballar propostes. És un sistema de treball. Ens dividim per àrees, i en les reunions hi aportem idees que no busquen la protesta sinó la contraproposta. A cada sessió els equips de treball fem informes sectorials i en sortim amb documents per avançar en àmbits concrets. En el meu cas, principalment l’àrea d’Interior.
Va ser conseller d’Interior i vostè va nomenar el major Trapero. Com ha viscut els canvis als Mossos d’Esquadra?
Amb perplexitat. Hem demanat una comissió al Parlament per estudiar els canvis que s’han fet. El conseller d’Interior té tot el dret a designar un cap dels Mossos que sigui de la seva confiança. Jo ho vaig fer amb l’aleshores comissari Trapero. Què és el que qüestionem? Doncs que se’n facin 36. I que un dels primers canvis que es faci sigui justament el de l’intendent responsable d’Investigació Criminal que porta temes sensibles des d’una perspectiva política com pot ser el cas 3%, la Diputació de Lleida, la investigació a la presidenta del Parlament. Que se’l fulmini al primer dia que en tenen ocasió aixeca sospites raonables.
Hi veuen ingerències polítiques?
Se’ns diu que se’l canvia per manca de capacitat de comandament però en l’avaluació interna obté la màxima nota; se’ns diu que es vol feminitzar el cos, però hi posen un home; que volen rejovenir el càrrec, i qui arriba té més edat. Hi veiem ingerència política. I que en la cúpula del cos s’hi ha instal·lat un joc d’equilibris complex que ja es dona en el si del govern. Trapero fa nosa perquè no els va plaure la seva declaració al Suprem? L’apartem. Toni Rodríguez porta investigacions sensibles? L’apartem i hi posem alguna persona que sigui més del seu agrat. La policia no hauria de ser mai notícia. Quan vaig rellevar el comissari Milan per Trapero vaig haver de trucar a un diari perquè en fessin un breu.
Per què va escollir Trapero vostè?
Perquè el comissari Milan havia complert una etapa molt intensa com era el desplegament dels Mossos a Barcelona i ho havia fet de manera excel·lent. I perquè Trapero tenia un element de meritocràcia molt important: era la primera vegada que el càrrec més alt de la prefectura dels Mossos procedia del mateix cos. I quan demanava informes sobre Trapero tothom em responia el mateix: és un policia. Una persona que havia passat per totes les tasques del cos, i que no es devia a ningú més que a la justícia. Reitero que un conseller d’Interior té tot el dret a fer el relleu que cregui convenient al capdavant dels Mossos. El que no ens sembla explicat, potser perquè és inexplicable, és que es facin 36 canvis en tan poc temps. I alguns en posicions molt sensibles. Sembla un avís: aquí manem nosaltres.
“El que no ens sembla explicat, potser perquè és inexplicable, és que es facin 36 canvis en tan poc temps als Mossos. I alguns en posicions molt sensibles. Sembla un avís: aquí manem nosaltres”
El TSJC va confirmar l’aplicació de la sentència que obliga a fer el 25% de les classes en castellà. Això és una estocada al model d’escola en català?
No ho hauria de ser.
Però ho serà?
És una mala cosa que els tribunals diguin què s’ha de fer en l’àmbit pedagògic. No hauríem d’haver arribat aquí. Dit això, no és gens menor recordar que la sentència es fa basant-se en una llei que ja no existeix, la llei Wert. L’actual llei d’educació hauria de permetre una aplicació concreta de la sentència. Nosaltres creiem que les sentències s’han de complir, i per això no ens hem amagat a l’hora de votar en aquest sentit. El que demanem és que el govern gestioni la manera perquè s’apliqui la sentència però no es malmeti el bé superior, que és el català com a llengua vehicular a l’escola.
Però això no serà cada cop més difícil?
No. El bé superior és que el català continuï sent la llengua vehicular. Hem de trobar maneres per mantenir aquesta estructura principal. Incomplir una sentència en un estat de dret no ens porta enlloc, i ho hem comprovat un munt de vegades en els últims anys. El camí bo el marca el Pacte Nacional per la Llengua. Perquè l’escola és una part important, però el mal de la llengua catalana entre els joves es troba en llocs com les xarxes socials, l’oci o l’audiovisual. Cal identificar àmbits d’acció i actuar-hi.
A l’escola, però, no creu que no s’hauria de retrocedir gens en l’àmbit de la llengua?
Quan dic que el català ha de ser llengua vehicular, el que dic és el que he defensat sempre. Que el català s’ha de protegir.
Però si apareixen sentències i s’han de complir serà cada vegada més complicat?
Hem de fer que no apareguin sentències.
I com es fa això?
Fent el que s’havia fet sempre quan hi havia una sentència sobre un cas particular, que s’atenia, sense escarafalls ni soroll. I no es donaven raons perquè les coses acabessin sempre als tribunals. En un estat de dret el marge és limitat, però n’hi ha. Hi ha potestat per canviar lleis. Es poden interpretar. Doncs fem-ho, però amb intel·ligència. I fugim de fer de la llengua un element de debat polític. Perquè això acabarà allunyant la gent de la llengua. El català se l’ha de fer seu tothom, i sentir que és una llengua útil.
“El que demanem és que el govern gestioni la manera perquè s’apliqui la sentència però no es malmeti el bé superior, que és el català com a llengua vehicular a l’escola”
Parlem del pressupost de la Generalitat. Amb 327 euros per habitant Osona se situa a la cua pel que fa a inversió. Es defensa prou bé la comarca al Parlament?
Amb aquests números probablement no es defensa prou bé. Però els que hem fet intents de fer esmenes ens ha sigut impossible. Quan hi ha governs de coalició, sovint els esforços entre socis suposa tant estrès per trobar un acord que ja no deixa marge ni de temps ni d’energies per escoltar altres formacions. Crec que no són uns bons pressupostos a nivell global ni particularment per Osona.
“L’acord amb el PSC ens dona llibertat de vot en tres àmbits”
Es troba còmode fent de diputat amb el grup socialista?
Sí, i és evident que tenim orígens diferents. El PSC prové del catalanisme polític i la socialdemocràcia, i Units per Avançar del que a Europa s’anomena la democràcia cristiana. Són dues famílies polítiques que han col·laborat en altres governs. El màxim exponent seria Alemanya, amb la cancellera Angela Merkel. Ara bé, és un pacte que volem perpetuar en el temps? No. L’entesa sorgeix el 2017 amb un escenari de posicions molt extremes. Independentistes contra visceralment antiindependentistes. I al mig ens trobem un grup de gent que ens estimàvem el país, i que volíem defensar la llengua, l’autogovern i la identitat però no amb una visió de trencar amb res. I el pacte també s’explica perquè no ha reeixit un espai de centre catalanista que representi una realitat que sociològicament existeix.
I no xoquen en alguns temes?
Sí, i en l’acord es van determinar tres àmbits on tenim llibertat de vot. Un és en l’educació, des de la perspectiva que som ferms defensors dels pares a escollir quina educació volen per als seus fills, ja sigui en la pública o en la concertada. També votem diferent en temes que posem en l’epígraf de consciència individual, i en aquest sentit soc un ferm defensor de les cures pal·liatives com a alternativa a l’eutanàsia. I en un tercer àmbit on tenim llibertat però no l’hem utilitzat fins ara és en l’àmbit de la sanitat. Apostem per la concertació i la col·laboració entre el sector públic i privat. I això no vol dir llimar allò públic, sinó aprofitar els coneixements de totes les parts.
Són temes sensibles per divergir en el vot.
Sí, i gens menors. I agraeixo que em deixi explicar perquè hi ha qui diu: aquest l’Espadaler s’ha fet socialista. No. Jo estic al mateix lloc que fa quinze anys, i si m’hagués de definir ideològicament em situaria en la democràcia cristiana. Un concepte que aquí potser té una deriva confessional, però no té per què. És una posició política que fuig de la visió lliberal. No ho podem fiar tot al mercat, perquè això deixa molta gent al voral. Ni tampoc es pot pensar que l’Estat ens ho solucionarà tot. Crec en el personalisme comunitari. Cada persona ha de tenir un grau de llibertat individual però tenint molt clar que les seves accions tenen conseqüències en la societat on viu.
El PSC ha sigut el mitjà per mantenir el catalanisme d’ordre a les institucions?
Ser a les institucions és molt important. Si ets un partit polític, les teves aspiracions són fer política. I la política es fa a les institucions, on només pots accedir si et voten. Per tant, una aliança amb algú que no és exactament igual que tu pot ser útil. I crec que venen temps d’aliances entre diferents. Podríem ser molt pulcres i perfectes en el discurs, però si no fóssim a les institucions no podríem canviar res.
No se sentiria còmode amb el PDeCAT, el PNC o Centrem?
Parlem amb tothom però no hem acabat de veure un projecte clar tot i que ens els mirem amb molt de respecte. Hi ha un diàleg obert, però ara mateix no ens plantegem desaparèixer com a partit.
Aquest 2022 fa 30 anys que es va estrenar com a diputat i ha realitzat activitat parlamentària de manera gairebé ininterrompuda. No se n’ha cansat?
Hi ha moments que sí. Que un sent fatiga i cansament com suposo deu sentir qualsevol professional en el seu àmbit.
Es considera un professional de la política?
Si digués el contrari crec que enganyaria. He viscut d’un sou polític i he exercit la política parlamentària i executiva. Estic satisfet de la meva trajectòria. I m’agradaria marxar de la política quan jo vulgui. Crec que me’n sortiré.
Li agradaria ser alcaldable a la ciutat de Vic?
No m’ho he plantejat. Hi va haver un moment que es va valorar, però ho vaig descartar.
Com valora la tasca de l’equip de govern de Junts a Vic, on governa amb majoria?
A vegades les majories absolutes et fan instal·lar en una certa comoditat. Si la tens, és perquè la ciutadania te l’ha donat, i és legítim, però crec que ets molt menys propens al diàleg i a l’acord.
