Ens situem al setembre del 2009. Qui contacta amb vostè perquè sigui el director executiu d’Osona Decideix?
Amb altres persones havia coordinat la primera consulta que es va fer aquell setembre a Arenys de Munt i que va ser un èxit. S’inicien les converses per portar la iniciativa a tot Catalunya, però cada cop que s’avançava una mica apareixien problemes i quedàvem frenats de nou. En una conferència a Vic comento que plego de la coordinadora nacional perquè era impossible fer res. És en aquest moment quan la gent d’Osona em demana que coordini el projecte a la comarca.
I va acceptar?
Sí, però vaig posar condicions. Teníem unes nou setmanes fins al 13-D, per tant calia dedicació absoluta si ho volíem fer bé. M’instal·lo a Vic i amb tota la gent implicada treballem les 24 hores i els set dies de la setmana amb l’únic objectiu de fer la consulta. La segona condició era que els partits polítics no s’ho fessin seu i tampoc que hi posessin traves. L’última, que calia treballar d’una manera assembleària, transparent i el màxim de professional.
“Vam créixer a còpia de molt treball, i la feinada que hi havia va exercir de selecció natural: els més actius es van implicar cada cop més i els poc convençuts es van apartar “
El va sorprendre la implicació de la societat osonenca?
La implicació va anar creixent amb el pas dels dies. Inicialment va costar, i la gent que hi estava implicada era poca. Quan eren conscients de la feinada que hi havia i l’exigència que suposava tot plegat, moltes persones es feien enrere. No era anar a fer un acte puntual o una tertúlia, era feina de debò. Calia generar credibilitat, que la gent veiés que les coses es feien bé, que no érem sectaris, que no hi havia partits al darrere sinó una iniciativa social i popular. Vaig comentar que si s’aconseguia tot això, la implicació creixeria i així va ser. Vam créixer a còpia de molt treball, i la feinada que hi havia va exercir de selecció natural: els més actius es van implicar cada cop més i els poc convençuts es van apartar.
Va treballar amb persones arrelades al territori com Jeroni Vinyet, que era president d’Òmnium. Què destacaria de tots ells?
Jo estava a la junta nacional d’Òmnium, i vaig demanar que l’entitat s’impliqués en la consulta i ho va fer i molt. Amb molta de la gent d’Osona d’aquella època hi mantinc el contacte, i en destacaria el seu rigor, la seva generositat, la implicació i que eren molt bons. No hi havia cap estructura de cap mena i amb gent com Jeroni Vinyet i també altres persones es va aconseguir fer una consulta molt seriosa.
El sí va guanyar clarament i es va assolir un 41% de participació. Va quedar satisfet?
Sí, però en la consulta ja es van veure dinàmiques que després s’ha demostrat que han sigut molt negatives.
Quines?
Dinàmiques en la qüestió dels partits. La CUP d’Osona s’hi va bolcar però a escala nacional no hi van apostar del tot fins que es va demostrar que les consultes eren un èxit en molts llocs on es feien. A Esquerra i Convergència, estaven pendents d’un altre tema: de les eleccions al Parlament i de les municipals, que ja eren en l’horitzó. Van detectar que la independència i les consultes sobiranistes eren un mitjà per guanyar vots.
En la nit del 13-D va versionar Torras i Bages dient “Catalunya serà independent o no serà”. Ho manté?
Sí, l’única oportunitat de supervivència del poble català és separar-se d’Espanya. El marc i les relacions són les que són i no canviaran, i s’ha demostrat en l’última dècada. Catalunya cada cop està més marginada, asfixiada econòmicament i sense poder de decisió. O Catalunya esdevé independent o quedarà com una societat marginal i provinciana.
I quin és el camí? És molt crític amb el model de partits actual.
Els partits actuals són el problema. El camí no el sé, i per això he abandonat. Ara mateix hi ha una meitat dels catalans que està clarament en contra de la independència, un fet que el 2009 no existia en ferm com a posició social. Hi havia expectativa, desconeixement… però amb la dinàmica que va iniciar l’Esquerra de Junqueras i la Convergència de Puigdemont l’independentisme es va tornar sectari, populista i autoritari. I sobre els que hi estan a favor, crec que els catalans desitgen la independència però no la volen. Volen queixar-se, fer-se la víctima i donar-se suport entre ells però sense aspirar a cap resultat final real o pràctic. Si no s’obté cap resultat, i fa 10 anys que s’intenta, però la gent continua votant el mateix és que a la societat ja li va bé el que té. Per això me’n vaig apartar.
“Crec que els catalans desitgen la independència però no la volen. Volen queixar-se, fer-se la víctima i donar-se suport entre ells però sense aspirar a cap resultat final real o pràctic”
Quina vinculació té a dia d’avui amb Catalunya?
He desplaçat la meva activitat professional a altres punts del món. Escric en premsa internacional i em centro en l’anàlisi i la creació d’opinió de moviments vinculats al totalitarisme i al populisme. La manifestació a Catalunya és el procés independentista actual. És un moviment populista autoritari com el de Trump, el Brexit o Erdogan a Turquia. Tinc un vincle feble amb Catalunya. Visc a Barcelona i des d’allà veig com s’esfondra el país i es redreça la situació.
Aquesta setmana ha estat a Washington. Qui mira cap a Catalunya a nivell internacional?
El procés d’independència català no existeix. Va generar certa expectació i molts mitjans internacionals em demanaven que parlés del tema durant el 2014, quan es va anunciar per primer cop un referèndum d’independència amb el suport oficial de la Generalitat. Davant la possibilitat que apareguessin dos nous estats a Europa, ja que gairebé en paral·lel s’estava organitzant el referèndum d’Escòcia, la premsa internacional va mostrar interès. Ara bé, després de la paròdia que va ser el 9-N, l’atenció va quedar anul·lada. Fins i tot el mateix Artur Mas ha reconegut que no va servir per res. Mitjans internacionals es trobaven que de cara al públic els polítics catalans els hi deien que volien fer la independència però després off the record comentaven que del que es tractava era de fer pressió i forçar una negociació perquè es millorés l’estatus de Catalunya. El fracàs rotund en l’àmbit internacional es produeix amb el 9-N, ja que amb l’1-O del 2017 molta premsa estrangera valora que s’està repetint el mateix que tres anys abans però amb Puigdemont i Junqueras al capdavant. Si que és cert que el procés d’independència ha servit a la resta del món per reconèixer Catalunya com un subjecte polític. Ara tothom sap que Catalunya existeix. Ara bé, interessa el que fa aquest subjecte polític si la única cosa que vol és pactar amb l’Estat espanyol? Doncs a nivell extern està clar que no.
Per acabar, a nivell personal quin record en guarda del 13-D a Osona?
Ho dividiria en dues idees. Una és l’enyorança i la satisfacció d’haver fet una molt bona eina amb tota una gent molt seriosa i que eren molt professionals. En aquest sentit, aquelles setmanes i la consulta em van canviar la vida. L’altre és que em queda la recança que tota la feinada no va servir per res.
{{ comment.text }}