“La feina sempre m’ha allunyat de la meva terra.” Ho deixa anar amb un punt de resignació el vigatà Alfons Márquez, que porta 20 anys residint a l’estranger: primer, a París i des del novembre de 2014, a Boston.
Informàtic de formació, Márquez treballa actualment en el sector de l’energia i en concret a l’empresa Schneider Elèctric, una multinacional d’origen francès que té com a eslògan la frase Life in On. “Volem que l’energia, com a base de la vida, arribi a tothom, a tot arreu i a tota hora”, detalla. La seva feina consisteix a proveir sistemes d’informació “que ens permetin digitalitzar les relacions entre l’empresa, els nostres clients i els nostres partners”.
De mare figuerenca i pare andalús, tots dos químics, Márquez es declara “vigatà de primera generació”. Va passar per les aules de l’escola Andersen i de l’institut Jaume Callís, en uns anys en què, “com a bon vigatà”, també va tenir temps d’enrolar-se als equips base del Club Patí Vic; “hi vaig estar des de benjamins fins a júniors”.
El primer allunyament de Vic el va viure durant l’etapa universitària, mentre estudiava Informàtica a la UPC. L’empresa vigatana Seidor li va obrir les portes al món laboral, però el seu lloc de treball va continuar sent a Barcelona, a la seu que tenien a la Gran Via. Entrar a la consultoria americana CSC, amb oficines a Barcelona però amb clients per tot Espanya i Portugal, el portaria a començar a viatjar per tota la península. La possibilitat de poder tornar a casa els caps de setmana es va esvair durant el seu any d’estada a Mèxic. Just després, una nova feina el portaria definitivament a instal·lar-se a París, “per ja no tornar”.
Els 15 anys que va passar a la capital francesa li van servir per descobrir-ne tots els encants. Es va enamorar dels seus petits bistrots, la bona cuina, la seva arquitectura i el tragí cosmopolita; malgrat els inconvenients de qualsevol gran ciutat: “París és per viure-hi de jove fins a tenir canalla; i tornar-hi quan els fills marxen de casa”. A Boston, on porta cinc anys, s’ha trobat una ciutat completament diferent però igualment il·lusionant: “Ciutat de MIT i de Harvard; cultural per excel·lència, d’un bullici d’innovació i projectes… què es pot demanar més?”.
Reconeix que la distància difumina el sentit de pertinença. “Suposo que el fet de viure tots aquests anys en diversos llocs et fa perdre el concepte de casa; hi ha un sentit de temporalitat i una manca d’arrels.” Això sí, no nega que enyora “el sentit de l’amistat i els amics de tota la vida”. I a Boston, en concret, també troba a faltar “la qualitat del menjar”. Tant el de París com el de Vic.
