“I si et rapes?”. És la proposta que li va fer fa quatre anys una amiga a Núria Garriga després d’anar a la platja, treure’s el mocador i notar “moltes mirades que es fixaven en un cap mig calb”. I ho va fer. “I va ser un alliberament”, recorda aquesta manlleuenca, tot confirmant que aquella decisió va significar un punt d’inflexió més en el procés de nova identitat que havia iniciat. I és que el camí fins arribar-hi no va ser gens fàcil per a Garriga.
“Als 20 anys em va començar a clarejar el cabell”, recorda. Primer del davant, després dels costats i també s’hi va afegir la part central. Al metge li van dir que eren nervis i ansietat, “tot i que tampoc passava per una època molt traumàtica”. La realitat era que començava a patir una alopècia androgènica fruit d’un canvi hormonal genètic: li desapareixia el cabell del cap però el pèl sortia en excés a la cara i a la resta del cos. Aquesta situació la va portar a “una etapa molt complicada de la meva vida”, en què “un mocador em tapava contínuament el cap”, i la nit era el seu refugi “perquè hi podia dissimular més el que em passava”.
Als 33 anys, i després de superar una depressió, va arribar un canvi de xip en l’estil de vida “però l’alopècia continuava allà”. Finalment va deixar anar el poc cabell que li quedava “i que tant m’havia fet patir”. A partir d’aquest moment, Garriga reconeix que acceptar la seva alopècia li ha aportat “molt més del que m’ha tret”. Que és “només cabell!”, apunta.
El 2017 va contactar amb tres noies –la Lídia, la Júlia i la Mari Carmen– que també tenien alopècia “i vaig flipar”. Al davant s’hi va trobar “tres dones molt guapes sense cabell”. I per ella, “que encara estava verda”, allò va ser una gran injecció de força. Allà naixia A Pelo, una associació que té com a objectiu “empoderar la dona i normalitzar l’alopècia femenina”. Un dels punts forts de l’associació “són les trobades presencials”, que s’han hagut d’aturar per la pandèmia. En l’associació “hi té cabuda tothom”, des de les que “anem sense cabell” fins a qui porta perruca o mocador, “ja que el que volem fer és comunitat”.
Fins al 25 d’abril, a la sala d’exposicions de Can Puget de Manlleu s’hi pot veure l’exposició “aPeloFotografia”, on Jordi Marquet i Albert Planàs mostren a través de retrats l’alopècia femenina, i permet reflexionar sobre com s’accepta aquesta situació quan afecta els homes o les dones, “que sempre han d’assumir més pressió estètica”. Entre les models, hi apareix la mateixa Núria Garriga, que assegura que l’alopècia ha acabat sent un filtre en positiu de la gent que se li acosta: “Qui em vol, em vol així: calba però feliç”, conclou.
