Artista plàstic, mestre, col·leccionista, editor, director de teatre… Jordi Sarrate, nascut a Centelles l’any 1940, va estudiar Magisteri, Filologia, pintura i gravat. Va fundar l’Associació d’Amics del Caganer. Ha fet nombroses exposicions individuals i col·lectives. També ha estat professor de l’Institut del Teatre. Fa uns dies va ser a l’escola Ildefons Cerdà on va respondre, encantat, les preguntes dels alumnes.
On vas néixer?
Vaig néixer a Centelles el 2 de gener de 1940. Hi vaig viure molts anys, fins que vaig anar a Barcelona a fer el servei militar. I ja em vaig quedar a Barcelona a estudiar i també treballava. Vaig estudiar, cosa que no havia pogut fer aquí, perquè quan tenia 14 anys vaig haver de posar-me a treballar. Abans la gent es posava a treballar als 14 anys. Abans que jo, molta gent a la fàbrica ja treballava als 10 anys. Les noies, sobretot. Us ho imagineu?
De nen t’agradava pintar?
No hi pensava massa, però el que és més important per a tots és que sempre tingueu els ulls ben oberts. Llavors era un moment en què els nen érem els últims. Jo, a més, era el germà més petit i em tocava escoltar i mirar. I és el que he fet: mirar molt i escoltar. Que passi tot per aquí al cap és molt important. Llavors surt tot el que jo vull pintar. A l’escola no existia l’àrea de plàstica. Apreníem coses amb un llibre. Jo en sabia molt, però el que feia el llibre era només fer memòria, no em feia pensar. I quan heu de prendre una decisió, heu de pensar. Jo reproduïa el que deia el llibre. En sabia molt i era el número 2 de la classe. Un meu germà en sabia molt de dibuixar i jo li tenia una mica d’enveja.
De què treballaves quan eres jove?
Als 14 anys em vaig posar a fer de pintor de parets. Hi vaig estar fins als 20 anys. Allà vaig començar a dibuixar. Això em va servir per aprendre a barrejar colors. Ara els colors venen preparats en els pots, però abans havies de fer-los.
Quan vas començar a ser artista?
És una pregunta que costa de contestar. Tothom sap què és un artista, però per a la persona, jo, no tenia noció d’artista. Joan Miró deia “jo pinto, i fora”. El que és important per a l’artista és saber que allò que fas és important per a tu. Quan vaig estar a Barcelona vaig tenir la sort de conèixer molta altra gent que pintava, que feia gravats i altres tècniques i vaig anar veient que els interessaven unes coses; d’això en diem estil. Cadascú té una veu artística, una manera de dir, de dibuixar. Vosaltres podeu veure i provar moltes tècniques. I aquestes tècniques les heu de fer servir per dir allò que vulgueu dir.
Per què enganxes materials que agafes?
Ara el que faig és recollir coses. En certa manera, faig de drapaire. Ara enganxo moltes coses, d’això se’n diu collage (fulles, botons, cromos…); coses que la gent llença: paperines, un avió de paper fet amb un full d’examen d’anglès. El vaig enganxar i li vaig fer un fons blau, que estigués volant. El diumenge quan pleguen el mercat està ple de coses al terra. Jo hi vaig amb una bossa i ho vaig recollint. Hi ha uns papers de color blau que hi emboliquen les pomes, preciosos. A vegades m’agrada que facin panxa: assenyalen allà on ha estat una poma.
Què sents quan pintes?
Miro d’estar ben tranquil. A vegades em poso música i em deixo portar pel ritme d’aquella música. He de tenir al cap tot allò que he viscut, allò que he vist i posar-ho en allò que estic fent: si estic pintant, rascant… ho poso tot allà. No surt sempre; ho he de buscar i com que moltes coses les tinc al cap, les he d’anar ordenant d’acord amb allò que vull pintar.
Com se’t va ocórrer fer ‘El llibre dels morts’?
Treballo amb llibretes. En tinc unes de blaves que es diuen Crònica. En tinc unes altres que pinto de negre i són La llibreta dels Morts. En faig unes que es diuen Les llibretes del Caganer. I unes altres que faig amb bosses de coses d’embolicar. A La llibreta dels morts, hi enganxo esqueles i vaig pintant. La gent es va morint. Enganxo l’esquela i, si sé de la persona, faig com una història, una al·legoria del personatge. Però hi ha molta gent que no els conec, i em fixo en el nom. Fixant-me en el nom i en allò que tinc al coco faig un tema sobre els morts.
Quants quadres has pintat i quantes llibretes tens?
De Crònica en dec tenir 60. Dels Morts estic fent la sis. De llibretes de Caganers, sis. Les de sobres i papers, quatre. I els quadres, no sabria dir-te, calcula que n’hi ha més de 500.
T’agrada la poesia?
Sí, m’agrada molt. M’agraden molt Joan Salvat-Papasseit i Miquel Martí i Pol; aquest últim era un poeta de Roda de Ter amb el qual jo vaig treballar en el llibre La fàbrica ja fa molts anys. Jo li vaig demanar uns poemes i vaig fer un llibre amb uns gravats de linòleum. El llibre inclou 21 poemes i 21 gravats. He anat coneixent molts poetes. [Llegeix el poema L’Elionor, de Miquel Martí i Pol.] He treballat molt amb en Martí i Pol, i m’ha vagat de coneixe’l més a fons.
Quan vas començar a col·leccionar caganers?
Ui! Farà gairebé 50 anys. Jo al principi no col·leccionava. Guardava. Una vegada vaig fer un pessebre en el qual vaig posar-hi 10 o 12 caganers. I a dalt del cel hi vaig posar fils i 20 àngels que volaven a sobre del pessebre. També hi tenia capellans, a dalt d’una burra, a peu… Però el caganer té una cosa especial, eh! És un xicot que està allà en un racó, molt quiet; està fumant amb una pipa i està fent la feina i està pensant. I això de pensar és molt important…
T’agrada la fotografia?
Sí. Juntament amb el cinema i la televisió és el llenguatge o el mitjà més modern amb què molts artistes s’expressen.
