Olost, Borgonyà, Santa Eulàlia… Al mes de març van tancar la majoria de consultoris locals per concentrar efectius als CAP més grans. Quan tornaran a obrir?
Vam prendre aquesta decisió a causa de la falta de professionals, perquè molts van emmalaltir, i la necessitat de donar servei a línies que abans no teníem tan dimensionades, com l’atenció domiciliària o a les residències. Ara estem analitzant cas per cas com tornar a obrir els consultoris, ja que alguns són espais petits i hem de trobar la manera de sectoritzar els malalts amb Covid-19 i sense, precisament perquè pacients i professionals hi puguin acudir amb confiança i seguretat. El més probable és que les reobertures vagin arribant de forma esglaonada.
Amb quins criteris van decidir quins consultoris tancaven i quins no?
Va ser una decisió molt ràpida, com totes les que vam haver de prendre en el pic de la pandèmia, i motivada sobretot per la manca de professionals. En alguns equips vam perdre entre el 30% i el 40% de la plantilla, fins i tot més en determinades categories professionals. Això feia inviable mantenir-hi l’atenció.
Segons el Departament de Salut, els CAP de la Catalunya Central disposen des de fa dues setmanes del material per realitzar tests PCR. Pot confirmar que n’han arribat a tot arreu?
Sí. Des de fa quinze dies tots els nostres equips poden realitzar tests PCR per al diagnòstic del coronavirus. Això ens canvia totalment l’escenari, perquè abans, com que no podíem fer proves, en els casos lleus posàvem diagnòstic de sospita, recomanàvem l’aïllament i fèiem seguiment telefònic. Ara en 24 hores sabem si es tracta d’un positiu de Covid-19 o no. Això en fase de desescalada és importantíssim per tal d’evitar des d’un moment zero possibles focus o rebrots.
A qui s’està realitzant aquests tests?
És el professional mèdic qui, segons els símptomes que descriu el pacient, indica la prova PCR. Encara que siguin lleus ara la podem realitzar.
Caldria fer autocrítica per no haver disposat abans d’aquest material de detecció?
Reflexionant amb la perspectiva del temps som conscients que hi ha coses millorables, però llavors no disposàvem d’aquests tests i havíem de respondre igualment. Vam fer tot el possible amb el material que teníem, indicant la prova en les persones que més ho necessitaven.
Ara mateix la recomanació continua sent que els pacients truquin abans d’anar al CAP?
Sí. És el millor. Li indicaran a quina hora ha de venir perquè no s’hagi d’esperar, si és necessari que sigui presencialment o no segons el professional que l’ha d’atendre… Una de les coses que estem potenciant és l’atenció telefònica i a través de l’eConsulta o amb videoconsulta.
Les dades ho confirmen. Entre el mes de març i el maig les visites presencials als CAP d’Osona havien baixat un 55% respecte al mateix període de l’any passat. La telemedicina ha arribat per quedar-se, oi?
Creiem que sí. Amb la pandèmia ens hem adonat que hi ha moltes consultes que les podem resoldre sense presencialitat, com ara la renovació de receptes, dubtes o tràmits administratius.
I la població està preparada perquè primin l’atenció telefònica i virtual?
Depèn de les circumstàncies de cadascú, però a vegades, com a professionals sanitaris, tenim una actitud massa paternalista amb els pacients. Hauríem d’anar-nos acostumant que estan informats, tenen coneixements tecnològics, i segurament quedarem sorpresos perquè un gruix important de la població agrairà no perdre temps esperant-se a la sala d’espera. Evidentment això no servirà per a tothom, cal mantenir l’atenció al domicili o en un entorn residencial a la gent gran i als pacients més fràgils. Si som capaços de compaginar aquests diferents tipus d’atenció, podrem dedicar el temps presencial a aquelles persones que realment el necessiten.
Segons les dades obertes del Departament de Salut, Osona és una de les comarques amb major incidència de Covid-19. Per què?
La incidència ha estat elevada a totes les de la Catalunya Central, igual que la letalitat. Encara ens falten elements per extreure’n conclusions. Sí que és cert que es tracta de territoris amb força població envellida, i que hi tenim entre 1.300 i 1.400 places en residències, on la Covid-19 ha afectat moltíssim. La nostra unitat de suport a la recerca està estudiant la informació que hem recopilat per tal de fer-ne anàlisi, aprendre’n i veure com prevenir nous brots.
Quina ha estat la principal dificultat en termes de gestió?
Els canvis organitzatius i de planificació. D’un dia per l’altre has de prendre decisions com tancar un consultori, sabent que són impopulars. És dur, però només pots tirar endavant amb passos ferms. Les urgències de l’atenció primària d’Osona, per exemple, les vam treure de l’Hospital Universitari de Vic per portar-les al CAP Osona, i vam haver d’habilitar tot l’engranatge que ho fes possible. Alhora, preparar equips per a l’atenció residencial, que després emmalaltien i s’havien de substituir; garantir l’atenció domiciliària, tenir cotxes per a tothom, disposar d’EPI…
Hi ha alguna data pel retorn de les urgències a l’edifici de l’hospital?
Per tal de fer una correcta sectorització dels pacients en les urgències hospitalàries, ara mateix l’Hospital de Vic necessita els espais que ocupàvem nosaltres. És per això que pot ser que ens n’anem de cara a la tardor. La decisió la prendrem conjuntament i de manera consensuada el CHV, el CatSalut i l’ICS.
Es podria haver afinat el desconfinament fins a les àrees bàsiques de salut, tal com plantejava el Consell Comarcal d’Osona?
Ara podem dir “això va ser correcte, això es podia haver millorat, això no ho repetiríem”… S’haurà d’analitzar, però sí que puc assegurar que en cada moment vam prendre la que ens semblava la millor decisió segons la informació que teníem.
Vostè mateixa ha reconegut que es van contagiar molts professionals sanitaris. Per què?
No estàvem preparats per atendre una pandèmia d’aquesta magnitud. Al principi no anàvem prou protegits. També ens faltaven informació i coneixements per detectar els símptomes del virus. Inicialment pensàvem que només eren casos amb clínica respiratòria i després n’hem vist de digestiva, abdominal i neurològica, i que no tots els pacients tenien febre en una fase primerenca. Tampoc es pot perdre de vista que, estant a primera línia, visitant malalts en residències o que d’entrada la majoria eren positius, el risc de contraure la malaltia era elevat.
Una de les lliçons de la pandèmia és que hem de ser autosuficients en la producció de materials sanitaris com EPI, ulleres o mascaretes FPP2?
Això ha de ser una reflexió global, i en tots els àmbits. Igual que se’ns recomana fer la compra de proximitat, haurem d’assegurar-la també en material sanitari. I encara que sigui més car.
Un cop superada l’emergència sanitària, des del govern s’ha plantejat que també recaiguin en els CAP les proves per estudiar la immunitat general de la població. Tenen directrius de com es farà?
A la Catalunya Central ja hem participat en diferents estudis de recerca. Un va ser el d’Oriol Mitjà, del qual en aquests moments s’estan traient les conclusions; el del Ministeri de Sanitat per determinar la immunitat de la població, properament en començarà un altre amb professionals sanitaris… I en fan falta més, perquè aquesta malaltia és molt nova. Una de les coses que encara no sabem és si la immunitat que dona és duradora, o si el virus mutarà o no.
Al llarg de les últimes setmanes també hem hagut de combatre un altre virus, el de la desinformació. Pot aclarir si és veritat que amb la calor s’alenteix el ritme de propagació de la Covid-19?
Tant de bo! Tant de bo pogués fer afirmacions tan rotundes. És cert que és un virus respiratori, i que això fa pensar que es pot comportar igual que els dels refredats i les grips, que són estacionals. Si aquesta hipòtesi es confirmés, ara baixaria la incidència i possiblement de cara a la tardor tornaria a augmentar, però molta cautela, no abaixem la guàrdia.
La Catalunya Central compleix les condicions per passar dilluns a la fase 2 de la desescalada?
Segur que sí, perquè aquestes decisions es prenen analitzant molta informació de tipus sanitari, però també social, econòmic, de mobilitat… Des de Salut continuem demanant cautela i complir les mesures de seguretat les 24 hores del dia, però també entenc que necessitem avançar.
Basant-se en les dades que analitzen constantment, el pas a la fase 1 va comportar un augment de casos de Covid-19 a Osona?
No. És cert que la corba evoluciona una mica, però de moment estem en una situació controlada. No n’hem detectat cap increment.
Des de l’atenció primària també estan prestat suport a les residències. N’hi ha algunes on la situació ha estat molt crítica. Caldria haver-hi intervingut abans?
Les persones grans que viuen en residències acostumen a patir diverses patologies alhora, prenen força medicació i són pacients fràgils. En una situació habitual d’hivern o grip, a molts ja els costa superar una infecció respiratòria. Tot això ha afavorit l’agressivitat del virus. També hem d’entendre que en aquest entorn tenim pacients enllitats, amb demències, dèficits cognitius… I, per tant, les mesures d’aïllament i sectorització són molt més difícils d’implantar que en un hospital. La mateixa infraestructura física dels edificis ho pot dificultar. També ha passat que van emmalaltir molts cuidadors i professionals que hi treballen.
Als CAP vostès curen, però també cuiden. Com s’està acompanyant les famílies que han perdut un ésser estimat sense poder-se acomiadar?
Amb l’Hospital Universitari de Vic, i en concret el servei de Salut Mental, estem preparant un pla d’actuació per a aquelles persones que puguin necessitar suport i acompanyament arran de qüestions de salut i confinament, però també pels canvis socials i laborals que tocarà afrontar. És cert que s’han viscut situacions en què els familiars no han pogut acompanyar un ésser estimat, i que això complica el dol. Nosaltres hem après que hauríem d’haver estat una mica més tolerants, que una cosa eren les mesures de sectorització i aïllament i l’altra, la necessitat emocional d’estar a prop de pares, mares, avis… Per això enmig de la pandèmia es van modificar algunes directrius i tant als hospitals com a les residències es va deixar entrar una persona a veure’n una altra en situació de final de vida.
Més enllà del coronavirus, a Osona hi ha consultoris que, com el de Manlleu o el de Calldetenes, estan pendents de millores i ampliacions. Hi ha prevista alguna actuació a curt termini?
Ho estem estudiant, ja d’abans de la pandèmia. És cert que a la comarca hi ha un dèficit estructural en diversos edificis. El tenim detectat i s’està parlant amb el CatSalut. Intentarem tirar endavant els plans funcionals i les converses amb els arquitectes. En algun cas, si això es perllongués en el temps miraríem de fer alguna mesura temporal.
Quins són els primers a la llista?
Vostè ha citat Calldetenes, que és un CAP que ja vam visitar amb els equips d’infraestructures; Manlleu, que per la població que té fa anys que ha quedat petit… En aquest moment estem revisant tots els equipaments d’Osona i la Catalunya Central, i preveient en quins s’ha d’intervenir primer i a quins no és urgent però farà falta aviat. En aquest capítol vindria el CAP Osona, perquè dona servei a tota la comarca i l’edifici també és antic.
La manca de metges i metgesses és el principal dèficit de l’atenció primària ara mateix? Vic compta amb una Facultat de Medicina que pot contribuir a pal·liar-ho…
Osona, i tota la Catalunya Central, es veu molt llunyana des de Barcelona i l’àrea metropolitana i tenim dificultats perquè els professionals, sobretot mèdics, vulguin venir a treballar aquí. Nosaltres col·laborem amb la UVic en formació de pregrau. Estem motivadíssims i intentem tractar molt bé els estudiants perquè després es vulguin incorporar als nostres equips. També necessitaríem ajuda dels ajuntaments. En entorns rurals del Pirineu o en països nòrdics, s’ofereix als professionals facilitats a nivell social, de lloguers, d’escoles… Ens ho hem de plantejar sí o sí per captar metges que, a més a més, siguin bons i talentosos.
Mediàticament es parla molt dels hospitals, i menys de l’atenció primària. Ara és el moment de revertir-ho?
Els estudiants que venen a fer pràctiques la desconeixen totalment. Algun arriba a desgana, perquè realment el que vol és anar a l’hospital i veure malalt greu, com a la televisió, però després queden gratament sorpresos de totes les dimensions de la nostra feina i que cada vegada estem més tecnificats. Ara ja fem infiltracions, cirurgia menor, ecografies pulmonars… Que ells se sorprenguin demostra que entre tots hem de contribuir a dignificar la medicina familiar i comunitària.
