Just a la dreta de l’entrada principal del col·legi, una pedra en forma de làpida desgastada pel pas del temps crida l’atenció. A la part frontal hi apareix el concepte de la Grècia clàssica Paideia, terme que engloba el procés de transmissió de valors cap als infants durant la seva educació fins arribar a ser adults, i que des de la seva creació –el 1958– el Pive va assumir com a lema. Per entendre els orígens d’aquest centre educatiu també és clau desgranar què vol dir Pive: Pensionado Internacional de Veraneo Estudiantil. “Després del tancament dels balnearis, podem dir que és el darrer vestigi del fenomen de l’estiueig a Tona sorgit a principis del segle XX”, apunta l’historiador i bon coneixedor de la història local, Carles Puigferrat. Amb l’arribada generalitzada a la societat dels antibiòtics en la dècada dels cinquanta, les aigües medicinals de Tona perden interès. Cal fer alguna cosa amb els edificis i balnearis utilitzats pels estiuejants, i en el cas de l’Hotel i el Casino la nova propietat –formada per les famílies Costa i Sansalvador– crea un centre d’ensenyament.
Tal com s’explica detalladament en la publicació editada pel mateix col·legi en la celebració del 50è aniversari, l’èxit dels cursos d’estiu –una de les marques d’identitat del Pive fins fa ben poc–, realitzats els anys 1958 i 1959, va animar les parts implicades a convertir-se en escola reglada a partir de l’octubre del 59. “Un dels impulsors, l’exalcalde de Vic Josep Maria Costa Velasco, era una persona molt viatjada i la meva suposició és que per fer el Pive es va inspirar en institucions educatives que ja funcionaven en llocs com Anglaterra o els Estats Units”, diu Puigferrat. I és que a banda de ser una escola privada aconfessional, la institució oferia el servei de residència i introduïa mètodes educatius poc valorats superada la meitat del segle XX, com el foment de l’esport i les arts escèniques. En l’arrencada del projecte hi havia estiuejants i gent de Barcelona, però la viabilitat es va assegurar per l’aposta que van fer moltes famílies de Tona i també de la comarca. Als seixanta, les escoles nacionals tenien moltes deficiències, i per exemple a Tona hi havia una concertada però era només per a noies. “L’educació per a nois a Osona era complicada, i el Pive representava una opció de molta qualitat”, explica Puigferrat.
Així doncs, al llarg de 62 anys són molts els nois i noies –el centre va passar a ser mixt a partir del 1979– que s’han format al Pive, convertint-se en un clar ambaixador de Tona. “A Barcelona és habitual trobar-se gent que quan saben que soc d’Osona em diuen que hi van estudiar”, diu Puigferrat. Molts d’aquests estudiants segur que recordaran professors històrics que han desenvolupat tota la seva carrera acadèmica al centre, o cognoms com els Jofre, vinculats des del primer dia i fins fa ben pocs anys al bon funcionament de la institució tant pel que fa a l’àmbit administratiu com acadèmic.
Més enllà del patrimoni intangible i imprescindible de valors i educació que el Pive ha transmès a diverses generacions, l’emplaçament emblemàtic i el valor històric dels edificis han de continuar ben presents a Tona i trobar-los un nou ús: “Encara que es reconverteixi, segur que la gent continua anomenant aquell lloc com el Pive”.
