L’any 2018 a Pujalt, a l’Anoia, hi començava a funcionar un aerogenerador de propietat compartida. La primera eòlica de participació popular del sud d’Europa, que agrupa més de 600 famílies i entitats. El projecte Viure de l’aire del cel, amb l’enginyer i expert en energia eòlica, Josep Puig i Boix (Vic, 1947) com a un dels impulsors, vol fer el mateix ara amb dos aerogeneradors a Barcelona. D’aquesta iniciativa, de la transició energètica a Catalunya i també del rècords continuats en el preu de l’electricitat, en parla Puig.
– Quin volum d’electricitat genera aquest aerogenerador?
– Genera un cinc milions de kW7h a l’any.
– Això és l’electricitat que podrien gastar aquestes 600 famílies i entitats que formen part del projecte?
– Si, més o menys.
– Tot i això, de moment, aquests participants no se’n beneficien directament de l’energia.
– No, perquè per fer l’autoconsum compartit amb la normativa espanyola, feta al servei de les grans empreses elèctriques, s’impedeix que els que estiguem a més de 500m de l’estació transformadora on està connectat l’aerogenerador, puguem gaudir d’aquesta electricitat directament. De totes maneres això, amb la normativa europea -esperem que a curt termini ho puguem implementar- pot canviar. Perquè la normativa europea dóna personalitat jurídica al que s’anomena comunitats d’energia renovable. I les comunitats d’energia renovable poden ser físiques o virtuals, avui dia amb les eines que tenim. Per tant, nosaltres apuntem cap aquí.
– Quins beneficis econòmics i ambientals està generant, a hores d’ara, aquesta instal·lació?
– Els ingressos que tenim per vendre l’electricitat al mercat majorista depenen de dues coses: de la quantitat de vent que vagi fent al llarg de l’any i del preu en el mercat majorista. En funció d’aquests dos paràmetres tenim uns ingressos o en tenim uns altres. Dels dos primers anys ja varem tancar números i vam retornar el 10% de la inversió que havia fet cadascun dels participants. I ara quan tanquem aquest any la primavera vinent, farem el segon lliurament, que esperem que sigui semblant o potser una mica superior.
– Va néixer com dèiem, com el primer projecte d’energia eòlica de participació ciutadana al sud d’Europa. Ho continua sent?
– Si, de moment si. Tot i que el vam fer amb ganes de que molta gent ens mimetitzés, perquè el que necessitem a Catalunya és generar molta energia renovable.
– L’Associació Viure de l’aire està treballant en un nou projecte, que és la instal·lació de dos aerogeneradors a la serra de Collserola, a Barcelona, per abastir prop de 9.000 llars. En quin punt es troba aquest projecte?
– L’hem donat a conèixer, igual que varem fer amb el Viure de l’aire, de Pujalt. El 2009 el varem començar a publicitar. I bàsicament és el resultat d’haver estat estudiant durant un any llarg el recurs eòlic de Barcelona i rodalies. Barcelona no està en una zona on tinguem un súper recurs eòlic. Escòcia, i sobretot Dinamarca, tenen un recurs eòlic que pots posar un molí allà on vulguis que produirà. A Catalunya dissortadament això no és així. Tenim un cert recurs a l’Empordà i al golf de Roses, tenim un cert recurs a les terres del sud, a dalt les muntanyes, però a Barcelona és justet. I l’únic lloc on possiblement es pugui aprofitar sigui a la serra de Collserola. La proposta, després d’estudiar set emplaçaments possibles a la plana i a dalt a la muntanya n’hem triat dos a dalt el cim.
– De totes maneres també expliqueu que la implantació d’un parc eòlic o d’aquests dos aerogeneradors en aquest punt concret, ara mateix no seria possible normativament.
– Al peu de la lletra no. El decret encara és vigent; però properament en sortirà un altre -esperem que ho deixi més clar- perquè amb les directrius que tenim a la Unió Europea, fins i tot es reconeix que es poden instal·lar aerogeneradors a l’entorn, o dins i tot, dels espais Natura 2000. Seguint un procediment reglat, perquè el problema d’instal·lar coses d’aquestes no es pot fer a base de decrets dient si, dient no. Això és una barbaritat. Cada projecte és concret i cada espai natural té les seves pròpies característiques. El que seria raonable és que s’analitzés cada projecte en l’espai natural concret: si hi ha compatibilitat, o no hi ha compatibilitat. Del que es tracta és de que no alterem les funcions ecològiques d’aquell espai natural. Si tu fas una actuació, sigui la que sigui, en un espai natural i no alteres les funcions ecològiques, quin problema hi ha en que es pugui fer? Fent-nos capquadrats dient si o no, és una visió del segle passat i de començaments de segle quan es van instal·lar els parcs naturals colonials a l’Àfrica i fotien fora tota la gent.
– Parleu de reptes administratius, econòmics, socials i polítics. Aquests que comentàvem serien d’índole administrativa i política?
– Si.
– Quins són els econòmics i socials?
– Que una inversió d’aquestes és considerable. Són dos molins de 6MW. La inversió total pot estar a la ratlla dels 12 milions d’euros. Només ho podem aconseguir agrupant a la gent amb petites aportacions.
– Quants participants creu que faran falta?
– Amb 1.000 euros, 12.000, si n’hi posen 10.000, 1.200. Depèn, cadascú podrà decidir què és el que hi vol posar.
– Dieu també que més que per treure’n rendibilitat econòmica, aquest projecte s’impulsa amb una voluntat pedagògica.
– Si. Per acostar la tecnologia eòlica als grans centres on es concentra la població: Barcelona i Àrea Metropolitana. Entenem que ens hem d’acostumar que en ple segle XXI els paisatges seran diferents dels que hem heretat del segles XIX i XX. I en el segle XXI veurem paisatges o hi haurà molins de vent igual que avui ens hem acostumat a veure línies elèctriques de diferents mides creuant els espais. Per tant, generar eòlica allà on faci vent és raonable que es pugui fer en un país que no estem abundosos de recursos energètics, sobretot de fòssils. Si volem fer la transició sense haver d’importar combustibles de fora, hem de basar-nos en renovables. I les renovables les hem d’aprofitar allà on hi hagi el recurs, i l’eòlica, ja hem dit abans, que no es pot fer a tot arreu de Catalunya. S’ha de fer en uns llocs concrets.
– Hi ha projectes en perspectiva, per exemple a l’Empordà o a les terres de l’Ebre? Els punts que comentava abans.
– Si, és clar. N’hi ha i forces, perquè se n’han de fer, i molts.
– Com s’ha de gestionar l’impacte paisatgístic i ambiental de grans parcs eòlics i fotovoltaics. A la comarca d’Osona darrerament aquesta qüestió ha estat sobre la taula. Políticament hi ha hagut projectes que s’han presentat, sobretot fotovoltaics de grans dimensions. Això ha generat oposició i el Consell Comarcal ha presentat unes recomanacions que diuen que els parcs no haurien de superar les 10 hectàrees.
– Això moltes vegades és fruit potser del desconeixement i de la ignorància del repte que tenim a Catalunya avui en dia. El tema del paisatge ens hem d’acostumar que els humans, des que som en aquest planeta, hem canviat el paisatge. Des que vam cavar el primer cop d’aixada a terra per fer un conreu, fins que varem aixecar la primera cabana on aixoplugar-nos. Per tant, el problema no és canviar el paisatge. El problema, des del punt de vista ecològic dels sistemes naturals, és no alterar les funcions ecològiques amb el que fem en aquell espai. Per mi el paisatge amaga altres debats. Que en el fons crec que són, més que tot, amb qui fa aquestes actuacions i com es fan. I amb el qui i amb el com és on hem d’incidir des de la societat. El que no té sentit és que en el segle XXI fem el mateix que es va fer a començaments del segle XX quan es van fer els embassaments al Pirineu, que es va foragitar la gent dels territoris, es van inundar moltes valls i l’electricitat no s’aprofitava en el territori, sinó que se n’anava a Barcelona. No podem seguir aquest esquema. El que hem de fer és, com es fa a molts llocs, obrir els projectes a la participació de la gent. Siguin comercials, siguin comunitaris o ciutadans. Tots han de poder permetre la participació de la gent.
– En aquest qui i en aquest com en quedarien fora grans empreses que volguessin treure’n uns beneficis elevats?
– En el marc europeu tothom, vull dir des de l’empresa més gran fins a la més petita fins al ciutadà o ciutadana individual té reconegut el dret de ser generador d’energia. Per tant, que una gran empresa ho faci, a mi no em preocupa. A mi em preocupa com ho fa. Si vol quedar-se tota la riquesa generada o la comparteix. Hi ha moltes maneres. A Europa hi ha enormes experiències on empreses reconegudes, siguin del sector elèctric o no, permeten que els territoris es beneficiïn d’aquest aprofitament. Es pot fer de moltes maneres, des de la participació fins a fer convenis, fins a fer cinquanta mil acords on es paguen determinades infraestructures que el territori necessita. Si és una font de riquesa, el lògic és que ens en beneficiem tots. I especialment la gent que viu en aquell territori.
– Hi hauria d’haver una diversitat d’instal·lacions: grans, petites, d’autoconsum, comunitats…?
– Si volem fer el 100% renovable, el que el Pacte Nacional per la Transició Energètica ens exigeix, vol dir que no només l’electricitat (que només és el 20% de l’energia final actual), sinó tota l’energia, ha de ser renovable. Per fer el 100% de l’energia renovable a Catalunya, hem de fer unes inversions de l’ordre de 50.000-60.000 milions d’euros d’aquí al 2050. Això vol dir instal·lar a la ratlla de 50.000MW. Això vol dir superfície, sobretot si es fa amb solar. Segurament es farà amb solar, eòlica i altres fonts barrejades. Però la solar és, certament, intensiva en espai. Avui ja es fan projectes on compatibilitzen perfectament agricultura i fotovoltaic, són els projectes agrovoltaics, on es disposa el fotovoltaic de forma que ombregi determinats conreus, amb la qual cosa s’obté beneficis. Es tracta de posar-hi imaginació. El que sí que necessitarem és entre l’1 i el 2% del territori de Catalunya destinat a captar l’energia del sol i del vent. I això tindrà influència en el paisatge, perquè el molí de vent no el podem posar sota terra. Es fan grossos i es fan alts per una llei de la física: alts perquè com més enlaire anem més vent hi fa, perquè el fregament de les capes baixes de la terra no el tenim; i es fan de gran superfície perquè cada vegada aprofitem vents més baixos. Ara podem aprofitar règims de vent que fa vint anys no es podien aprofitar. Però són màquines grosses.
– Parlava de la necessitat d’invertir 50.000 milions d’euros abans del 2050 a Catalunya per a poder arribar a aquest 100% de producció d’energia renovable. S’ha començat a fer, d’alguna manera, la transició energètica a Catalunya, o no?
– Varem començar a fer-la quan hi havia un marc estatal que aplicava unes polítiques d’incentivació tecnològica. Aquestes polítiques es van eliminar en l’últim mandat dels socialistes, amb el ministre Sebastian i, sobretot, amb Aznar i els seus ministres. Des de llavors es va penalitzar totalment el mercat. Actualment s’ha tornat reactivar a Catalunya, especialment amb el Decret 16/2019, que és el que ara s’està remodelant o reformant o substituint (veurem què en surt). Però hi ha molts projectes en cartera. Del que es tracta és de tirar-los endavant de forma que la gent ens els fem nostres i no ens pensem que ens els fa no sé qui.
– Dinamarca és el gran referent o un dels grans referents en les energies renovables? Es calcula que arribarà pràcticament al 100% de generació d’energia renovable al 2030.
– Si. Dinamarca és un país del tamany de Catalunya que crec que el podem agafar com a referència. El que passa és que això va començar molt diferent allà i aquí. Allà va començar amb una campanya antinuclear als anys 70 que va obligar el parlament a dir no a la nuclear, amb la qual cosa es va recuperar el coneixement que es tenia de finals del segle XIX començaments del XX quan es van començar a fer molins de vent per produir electricitat. En canvi a Catalunya, al mateix temps que allà votaven no a la nuclear, aquí el nostre parlament beneïa les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós.
– Per tant, ja ve d’enrere el fet que estiguin a punt d’assolir el 100%?
– Si. Aquí vam tenir durant uns anys un president que deia que això dels molins de vent i de les plaques solars eren tonteries, que el futur eren les tèrmiques i les nuclears. I avui dia encara estem pagant aquest preu.
– El preu de l’electricitat va batent rècords pràcticament a cada dia que passa. Per què?
– Doncs bàsicament perquè tenim un mercat marginalista, on el preu horari de cada dia el fixa l’última central que entra en generació. Tots els que fem electricitat hem d’ofertar en 24 hores d’antelació quan produirem per l’endemà. El mercat les ordena d’inferior a superior i quan ho casen amb la previsió que hi ha per demà, aquell és el que fa. Si fa molt vent i fa molt sol, el preu baixa. Si no fa tant vent i no fa tant sol, han d’entrar centrals tèrmiques, que poden fixar el preu. I de vegades, també abusant de la posició de domini que tenen determinades empreses que gestionen pràcticament tots els embassaments d’Espanya, utilitzen la hidràulica per marcar el preu.
– A hores d’ara ja s’han superat els 200 euros per MW/hora. Pot continuar la pujada?
– Si. Està previst que a curt termini pugui continuar perquè hi ha dos factors que tiren amunt. Un, el preu del gas en el mercat internacional i dos, el preu de les emissions de CO2 que fixa el mercat. Ha anat pujant perquè és el que es vol: desincentivar la crema de materials fòssils. Per tant, ens hem d’acostumar que aquest panorama anirà seguint i només el podrem combatre a base de fer molta generació. I la gent individual que no vulgui estar afectada per aquests increments de preu de l’electricitat que li ven la comercialitzadora de torn, el que ha de fer és una opció molt clara: autogenerar electricitat a casa seva. Si ho pot fer a la teulada, si ho pot fer col·lectivament amb una comunitat energètica, i sinó participant en projectes col·lectius. Però és la única manera de tenir control tu sobre el preu.
{{ comment.text }}