Roser Reixach
Els que tenim una certa edat segurament recordem quan als estius enviàvem postals o cartes des del lloc on anàvem de vacances encara que fos per pocs dies. Avui les comunicacions, tant personals com professionals, es fan majoritàriament per via electrònica. Amb el canvi d’hàbits potser ja no escrivim cartes però el servei de correus continua sent indispensable, si més no per fer-nos arribar els productes que hem adquirit a través de les botigues en línia.
L’oristenc Josep Bruch Marmí, que ha complert recentment 81 anys, va exercir de carter durant més de trenta anys fins a la seva jubilació, el 2005. Anteriorment, però, ja portava pràctica en l’ofici ja que ajudava el seu pare, que havia estat nomenat en finalitzar la Guerra Civil. Recorda que de ben jovenet, quan rondava els 12 anys, va començar a endinsar-se en aquest món i anava a buscar de tant en tant la correspondència a Olost amb bicicleta. Allà, al municipi veí, destriaven les cartes entre els diferents nuclis d’Oristà i de tornada ja repartia a vegades les que corresponien a la Torre d’Oristà.
També té molt present quan la premsa diària arribava a través d’aquest servei i ell la portava als destinataris del poble. Reviu especialment el pes d’aquelles feixugues saques, “set o vuit quilos quan hi havia diaris, perquè llavors s’imprimien amb un paper molt rústic i gruixut”.
Quan tenia 20 anys el seu pare es va posar malalt i ell va començar a exercir de carter de manera interina fins que va aconseguir la titularitat a finals de la dècada dels seixanta. Tot i que el volum de cartes particulars no era considerable en ser un poble petit “sempre hi havia algú que n’esperava d’un familiar o amic o conegut, ja perquè fos a la mili o perquè vivia lluny”.
Una altra de les tasques que va haver de dur a terme va ser el pagament de les pensions de jubilació als que vivien en cases de pagès, perquè en aquells moments encara no rebien l’ingrés en un compte bancari i “era gent que per la seva edat tenien dificultats per arribar al poble”. El que sí destaca és la feinada de la temporada de Nadal, quan “tothom enviava moltes felicitacions”. Eren també unes festes en què alguns treballadors municipals com el sereno, l’escombriaire o el mateix carter tenien el costum de felicitar el nou any passant casa per casa i repartint unes targetes a canvi d’una gratificació monetària, el que se’n deia “l’aguinaldo”.
Bruch, que és nascut a Oristà, coneixia tot el veïnat, i no havia tingut mai problemes en fer arribar la correspondència a qui fos encara que no hi hagués l’adreça completa, “amb el nom de la casa en tenia prou”. Al poble tothom el coneix com el Correu, i casa seva, antigament Cal Berengueras, ja fa molts anys que va passar a ser Cal Correu. Allà mateix, a la planta baixa, hi havia un espai que s’utilitzava com a oficina però explica que va ser difícil establir uns horaris perquè “tothom venia a l’hora que volia”.
És conscient dels grans canvis que hi ha hagut des que ell va començar i de les immenses possibilitats actuals de mantenir el contacte: “Ara amb el WhatsApp i tot això ningú no escriu cartes”, sentencia.
