Ferran Corominas
El que havia de ser un simple viatge de negocis va esdevenir un malson. Dilluns 12 de maig, després d’un dia de reunions comercials a Trípoli, vam acabar el vespre sopant en un restaurant al centre. Érem un grup heterogeni, libis i estrangers. De cop, el taxista que ens havia portat va entrar al restaurant i, a cau d’orella, em va dir que havíem de marxar. Sense saber què passava, li vaig comentar al meu company libi, que ho va confirmar: “Sí, hem de sortir ara mateix”.
Vam pujar al cotxe gairebé sense fer preguntes. Pocs minuts després, sobre els nostres caps, començaren a xiular ràfegues d’armament pesat. Semblaven coets de Sant Joan, però amb un soroll aterridor. No enteníem res. A l’hotel ens van rebre amb ordres clares: tancar-se a l’habitació, no acostar-se a les finestres i, si es podia, dormir a la banyera. Inconscient de mi vaig mirar per la finestra: just davant, dues milícies fortament armades es miraven cara a cara des de cada extrem de l’avinguda. L’hotel quedava al bell mig del camp de batalla.
Aquella nit no vaig dormir. Ningú ho va fer. Les explosions i els trets eren constants. El matí següent, dimarts 13, la ciutat es va llevar en un silenci tens. Ens van prohibir sortir de l’hotel. Amb altres espanyols intentàvem entendre què estava passant. Els contactes locals repetien: “Tranquils, és entre ells. No sou objectiu”. Però no podies evitar pensar que una bala perduda, un morter desviat, no entén de nacionalitats. El vespre va portar de nou el soroll dels trets. La situació era igual o pitjor. I la matinada del dimecres 14, ens van fer baixar al refugi, situat al costat del pàrquing subterrani de l’hotel. Allà, en silenci, escoltàvem els impactes dels morters cada cop més a prop. Tot tremolava. Sentia com si estiguéssim atrapats en una guerra que ningú havia anunciat.
A les poques hores, un missatge de l’ambaixada espanyola em va alertar: havia d’estar preparat. Res de maletes, només el que duia a sobre: diners i passaport. A mig matí, un parell de cotxes ens van recollir i vam anar directes a l’ambaixada. Allà ens vam reunir amb altres espanyols que també havien quedat atrapats. Vam esperar hores. Finalment, l’ambaixador ens va comunicar que intentaríem sortir en comboi cap a la frontera amb Tunísia. Però la ruta no era segura, per poder passar s’havia de negociar amb diferents milícies; vam haver de passar la nit a l’ambaixada. La vam convertir en un petit campament improvisat. Vam sopar com vam poder, vam estirar-nos per descansar i de nou, esperar.
L’endemà dijous 15 de maig, ens van informar que canviaríem de pla: un comboi ens portaria a Misrata, a uns 250 quilòmetres a l’est, on ens recolliria un vol xàrter organitzat per l’ambaixada italiana. Sortíem de l’ambaixada sense saber què ens trobaríem. Els controls militars eren constants. Milicians seriosos, amb els dits a prop del gallet. Alguns et miraven fixament, d’altres cridaven o miraven el cotxe. Era com travessar un túnel del terror a cel obert.
Després de tres hores de tensió, vam arribar a Misrata. L’emoció, el cansament i el nerviosisme es barrejaven en cada mirada. A les 11 de la nit, finalment, l’avió es va enlairar. Destinació: Roma. Era el final d’un malson que mai hauria imaginat viure. Líbia és un país amb una població extraordinàriament acollidora, hospitalària, amb una riquesa natural impressionant. Però està governat segons unes dinàmiques que ens resulten incomprensibles: tribus, milícies, poder, petroli… I entremig, la població civil, que intenta sobreviure mentre les grans potències juguen la seva partida geopolítica.
Quan les coses estiguin més tranquil·les hi tornaré. De fet, feia 12 anys que ho estaven, de relativament tranquils.
