Un total de 21 malalts renals atesos al Consorci Hospitalari de Vic (CHV) han rebut un ronyó, des de l’inici de l’any passat. D’aquests pacients, 15 han rebut el ronyó d’un cadàver i 6 d’un donant viu. De les donacions en viu, la meitat procedien d’un familiar amb un grau de consanguinitat directe, mentre que l’altra meitat no tenien aquesta vinculació.
La xifra és “alta” en funció del nombre de pacients que poden rebre un trasplantament, diu la doctora Rosa M. Nogués, directora del Servei de Nefrologia del CHV, que explica que la donació d’un dels dos ronyons en viu anirà “a l’alça”.
Dels malalts que en aquest període podien rebre un ronyó un 30% l’han rebut. En aquests 15 mesos, 165 pacients han rebut tractament de diàlisi. D’aquests entre un 40% i un 50%” estan en llista d’espera o els han fet l’estudi per saber si poden ser receptors.
La donació està coordinada per l’Organització Catalana de Trasplantaments.
Per augmentar les donacions, el CHV va posar en funcionament el programa “Ajuda en la decisió”, que valora amb els pacients el tractament més adient.
Nogués diu que en els casos que és possible s’incentiva trobar un donant viu “especialment en la parella” perquè el ronyó del donant viu té una funcionalitat més llarga.
· “Molta generositat”
L’any 2008, Jordi Roquer, de l’Esquirol, intuïa un canvi important a la seva vida. Als 38 anys li van detectar un problema renal que el podia forçar a fer sessions de diàlisi “diverses hores i un parell o tres de cops a la setmana”.
“Ets conscient que la diàlisi és una solució però que, al mateix temps, condiciona i rebaixa” la qualitat de vida. Els professionals mèdics, però, li van deixar clar que l’alternativa podria ser el trasplantament “amb tot el que això comporta”.
En el cas del trasplantament d’un ronyó d’una persona que ha mort hi ha una llarga llista d’espera, al qual cal sumar-hi la compatibilitat. L’alternativa passava per trobar un donant amb vida.
Des que es va plantejar la situació, la seva parella es va brindar per donar-li un dels dos ronyons.
Aquell va ser, diu Roquer, un acte de “molta generositat” perquè suposava renunciar a un ronyó però també una aposta “com a parella i per la qualitat de vida de tots dos i del nostre entorn”. L’operació, tutelada per la doctora Rosa M. Nogués, del Consorci Hospitalari de Vic, es va fer a la Fundació Puigverd de Barcelona.
En el seu cas, l’hospitalització va durar 10 dies i 6 en el de la seva parella. Tots dos fan ara, tres anys després de l’operació, una vida “plenament normal”. Roquer admet que esperar trobar un donant li hagués pogut causar angoixa, però “no vaig tenir massa temps de pensar-hi” perquè ella “de seguida es va oferir”.
Llavors van començar proves i protocols ja establerts perquè donar un òrgan en vida és una cosa que “ha d’acabar autoritzant un jutjat”, recorda.
