La vigatana Imma Bellafont (12 de gener de 1949) és l’homenatjada d’enguany de la Marxa dels Vigatans, que li dedica un acte al Casino aquest dilluns (7 de la tarda). Molt coneguda per haver estat la propietària i ànima de la mítica llibreria La Tralla, on va treballar durant 37 anys, també des d’aquest front Bellafont va militar a favor de la normalització de la llengua i la cultura catalanes i per a la producció editorial en català. Suma diversos reconeixements, com un del Ministeri de Cultura (1985) o el Premi Llibreter (1994) que atorga la Generalitat.
Continua sent dona de llegir? Quan? Al matí, després de dinar, per agafar el son…?
Com que estic jubilada, ho faig tant com puc, però també és veritat que menys que abans. Llegeixo a poc a poc i moltes vegades he de tornar enrere i repetir paràgrafs.
Al llarg de la vida també deu haver recomanat incomptables llibres.
Moltíssims. Impossible de saber.
Com s’ho fan, els llibreters, per endevinar què enganxarà el lector?
El primer és escoltar-lo, saber què busca. Després, jugant i fent tertúlia, mirar de conèixer una mica la persona que tens al davant. Quan recomanes normalment no t’equivoques. La prova és que el client torna, i que a més a més t’ho diu.
Segons les dades, any rere any creix la població que es declara lectora, amb xifres especialment bones entre els joves de 14 a 25 anys.
Me n’alegro moltíssim. Abans ateníem gent més gran. A la botiga sempre vam estar molt al cas del llibre infantil i juvenil. Mentre classificava, em passava moltes hores mirant-ne, llegint-ne i excloent-ne per faltes d’ortografia. Estar a l’alçada dels gustos dels nens i nenes és importantíssim, igual que valorar què els transmetrà un determinat llibre. Amb això pots fer que s’aficionin a la lectura, la qual cosa els augura un bon futur.
Malauradament la literatura catalana no surt tan ben parada de les estadístiques.
A Vic ara hi ha molts nouvinguts, però històricament som un lloc de llegir força llibres i parlar molt bé el català. A potenciar i preservar la llengua, el llibreter també s’hi ha de fer. Què vol dir això? Posar els llibres en català on més es vegin; si hi ha una doble traducció, triar la de llengua pròpia… I no dir mai que sí a segons quines ideologies. Quan algú m’havia demanat el Mein Kampf, per exemple, sempre contestava que estava exhaurit. L’excusa era que el necessitaven per a un estudi o un treball, però en la decisió de servir-lo o no servir-lo hi ha un posicionament del llibreter.
Com en el compromís amb la llengua i la cultura catalanes que vostè va traslladar a La Tralla?
Sí, en el que veníem, a les persones amb qui treballava i a les que venien a comprar. La narrativa en català, la històrica i els llibres sobre història de Catalunya sempre estaven ben posats, igual que els de temes de país. Això crida l’atenció del lector i l’engresca a voler-ne més.
És independentista de tota la vida?
De petita ja me’n recordo de dir al meu pare, amb la frase i no porto cua de dimoni, eh. Ell, que era de Barcelona, venia de família republicana de tota la vida, però en aquells moments hi havia molta por. Ens significàvem públicament, anàvem a manifestacions… En recordo una a Sant Cugat amb molta policia estant jo embarassada de nou mesos. Era el ball que tocava ballar, però ho sentíem i ho fèiem de gust.
Com va viure l’auge i després desinflada del procés?
El dia que Carles Puigdemont va declarar la independència de Catalunya dinava en una terrassa a la plaça de l’Estació. Ens en vam assabentar perquè una noia va sortir a picar la cassola al balcó. La meva mare i jo ens vam posar a plorar i recordo veure gent igual d’emocionada en altres taules. Teníem ganes que fos veritat, però malauradament no ho va ser. Ara jo també estic una mica desmotivada, no amb la independència ni amb el país, sinó amb els polítics. No ho van saber acabar de fer, però vindran temps millors. Amb tot el que m’ha passat, ja no tinc clar si em moriré sense veure la independència, però segur que els meus fills i nets sí.
Fa molts anys que la salut no l’acompanya…
Déu-n’hi-do. He passat dos càncers i diversitat de complicacions. Els tractaments m’han deixat molt cansada, amb menys memòria, dolor a les plantes dels peus… Costa d’acceptar. Voldria fer més coses de les que puc. De tota manera, quan em van proposar ser l’homenatjada de la Marxa, vaig dir que sí de seguida. Feia un any i escaig que no em veia amb cor de sortir de casa, per falta de forces i les limitacions físiques, i em va semblar que seria la manera. L’endemà me’n penedia, però quan dic que sí a alguna cosa, soc de fer-la.
La passió i entrega li han reportat molts reconeixements. També va presidir el Gremi de Llibreters de l’any 2006 al 2010. És un sector bassa d’oli o amb desacords?
Com deia abans, amb la teva feina no deixes de ser militant de determinades ideologies. Al gremi m’hauria agradat fer-hi més coses, treballar més per la salut del català, però costava. No tothom compartia les mateixes sensibilitats.
Troba a faltar La Tralla?
Era una feina d’hores, suposo que com molts oficis: quantes nits havia fet veure que me n’anava a dormir amb el meu fill i el meu marit i després em tirava l’abric per sobre i tornava a treballar… L’ambient i la gent l’enyoro, però la feinada, no. Els clients eren molt agraïts. Només recordo una vegada que una mare em va renyar de valent perquè segons ella teníem poca literatura infantil en castellà. També era entranyable que per Nadal venien molts avis que ens demanaven algun llibre i ens deien pero en catalán, eh, que mi nieto es catalán.
Justament ara estaria vivint l’inici del curs escolar…
[Riu] Uf, quina bogeria. Hi va haver un dia que preparant llibres de text tenia tanta calor i estava tan cansada que em vaig tancar al lavabo a plorar, i això que no soc de fer-ho. No podia més. Van ser molts cursos i moltes generacions. Quan vaig pel carrer, tinc la sensació que molta gent em reconeix.
Pel carrer de la Riera no hi deu poder passar sense pensar en La Tralla.
Hi he anat diverses vegades a sopar. Les pizzes estan molt bé, m’alegro que hi hagi un negoci que funciona.
El de les llibreries a Vic sembla que també rutlla. N’han tancat, però també obert, i algunes d’especialitzades.
Ho celebro. És una bona notícia. Jo segueixo sent de les de tota la vida, com Ca l’Anglada. Suposo que hi fa els anys. També és on es van conèixer els meus pares quan ell va venir de Barcelona a Vic a fer la mili.
Recomani’ns algun llibre.
Solitud, de Víctor Català. És dels primers de literatura catalana que vaig llegir i em va tocar.
Una paraula que li agradi?
Eixabuiro, torratxa… N’hi ha moltes de genuïnes.
