Quan l’any 1963 Benita Brià Sañas, amb 34 anys, va marxar al racó més desconegut del Perú, es pensava “que no tornaria mai més”.
Com a monja missionera del Sagrat Cor de Jesús, juntament amb tres germanes més de la congregació, el seu destí era la zona nord del país sud-americà, “territori fronterer amb l’Equador i en ple Amazones”.
“Ens van portar amb hidroavió”, recorda 50 anys després. “A baix només vèiem selva i un traçat que, un cop aterrats, ens vam adonar que no eren carreteres”.
Eren rius, l’únic mitjà de comunicació que connectava el Perú amb el remot indret on viu la comunitat dels aguarunes.
La missió, establerta des de l’any 1954, tenia com a objectius promoure l’educació i la salut i, “en la mesura que podíem”, la promoció de la dona. “L’evangelització”, apunta la Benita, “depenia en funció de cada persona”.
Personalment creu que l’evangelització només és possible “des de l’amor a la comunitat, als seus costums i a la seva gent. Si veuen que te’n preocupes, que vius com a propis els seus problemes, és molt més fàcil que s’interessin per les teves creences i vulguin adaptar-les a les seves”.
Passaven els anys i la Benita, de tant en tant, visitava els seus familiars a Prats de Lluçanès.
“Mai a l’hivern”, aclareix, acostumada al clima tropical propi de la zona selvàtica al nord del Perú.
Els últims compassos del franquisme, la transició democràtica o els Jocs Olímpics els va viure des de lluny.
No, en canvi, el conflicte de fronteres entre l’Equador i el Perú als anys noranta o l’actual problemàtica que afronten els aguarunes.
L’arribada del “món modern”, com sol ser habitual, ha causat un xoc profund en l’estil de vida del territori que ha acollit la Benita durant l’últim mig segle.
“Els interessos de multinacionals petrolíferes han afectat profundament la regió i han contaminat l’entorn”, lamenta.
Aquesta és, doncs, la lluita que encara afronten la Benita i els aguarunes.
El reconeixement de les particularitats i drets d’una “comunitat autosuficient que fa segles que viu allà i que quan se’n vagin les empreses petrolíferes espera poder-s’hi quedar”.
A Santa María de Nieva, la capital, on l’electricitat funciona només unes poques hores al dia i on fins fa pocs anys s’accedia únicament per via fluvial, vetllen per la supervivència d’un poble mil·lenari davant “l’estressant món modern”.
A Prats de Lluçanès, ben lluny de l’Amazones on vol tornar ben aviat, Benita Brià mira al seu voltant i es pregunta “on veiem que hi hagi crisi”.
