A vegades la vida, com deia algú, és una emoció darrere l’altra. O també, que la realitat supera la ficció. Un exemple d’això pot ser aquesta història que segueix, que fins i tot se’n podria fer una novel·la. O si no, jutgeu.
Què faríeu si una migdiada una dona desconeguda truqués a la porta de casa vostra i comencés a explicar-vos coses de la vostra família? I si us ensenyés fotografies de parents vostres? I si, tot d’una, davant la vostra cara de sorpresa, us digués que el seu marit, el de la persona que us ha picat la porta, pot ser el vostre germà…? Com reaccionaríeu? Segurament pensaríeu que us prenen el pèl, que us volen fer una estafa, o potser que aquella dona és boja…
Amb les tropes italianes va venir a Espanya a lluitar al costat de l’exèrcit de Franco
En el meu anterior escrit a EL 9 NOU, esmentava el llibre de Rafel Nadal El fill de l’italià. Doncs bé, aquesta història també tracta del fill d’un italià que, encara que no era mariner com aquells ingressats al sanatori del Montseny, sí que era un soldat d’infanteria del Regio Esercito italià.
Anem a pams, perquè cal contextualitzar i situar-nos en els anys en què aquesta història va succeir.
El 30 d’octubre de 1922, Benito Mussolini, després de la Marxa sobre Roma que van fer els seus seguidors del Partit Nacional Feixista, va ser nomenat primer ministre pel rei Víctor Manuel III. Ben aviat la seva admiració obsessiva vers l’antic imperi romà el portà a somnis de grandesa i a desenvolupar una política expansionista. Van començar així uns anys de guerra que acabarien arruïnant el país i deixant un rastre de mort i destrucció. Ell mateix acabaria de mala manera, afusellat i penjat cap per avall, posant fi als seus deliris esquizofrènics.
Va passar al bàndol republicà, es va casar amb un torellonenca i van tenir un fill
El Duce, després d’enviar tropes a Líbia i Etiòpia, entre altres nacions, per conquerir territoris que havien trepitjat les antigues legions romanes de Cèsar, envià a Espanya el seu exèrcit, el Corpo Truppe Volontarie (CTV), uns 50.000 homes amb armes i avions, a les quals més endavant s’hi sumarien els anomenats “camises negres”, un contingent d’uns 75.000 homes, comptant aviadors i mariners, per lluitar contra el govern de la República, al costat de les tropes sollevades del Caudillo, com farien més tard al costat de les del Führer alemany, un altre il·luminat.
Per contra, els voluntaris italians que acudiren a Espanya per lluitar a favor de la jove República Espanyola i contra el feixisme que ja governava al seu país van ser uns 5.000. La majoria agrupats en una de les brigades internacionals, la Brigada Garibaldi.
Darrere el que se n’ha dit ajuda italiana a Franco hi havia l’interès de Mussolini de poder controlar la mediterrània. No endebades ben aviat instal·là a Mallorca la base dels seus avions, que serviren per bombardejar salvatgement, entre d’altres poblacions, la ciutat de Barcelona, que va patir 118 vegades una pluja de bombes que s’estima que van causar uns 2.700 morts.
Va fugir a França, el van donar per mort i es va allistar a la Resistència
Potser el fet més destacat de les tropes italianes durant la Guerra Civil va ser conquerir Màlaga als republicans. Després d’aquell èxit militar, van participar en l’ofensiva dels rebels contra Madrid. El 8 de març de 1937, els italians van atacar Guadalajara, en una operació que tenia la intenció de conquerir la capital de l’Estat en poder de la República. Hi van participar més de 26.000 homes. Els espanyols eren poc més de vuit mil soldats.
Però la batalla de Guadalajara es va convertir en el fracàs més sonat de l’exèrcit italià. Tota una humiliació abans de les derrotes que patirien a la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit republicà, amb els homes de la Brigada Garibaldi, van combatre durament, arribant al cos a cos, que propicià la desbandada de les divisions feixistes. A terra van quedar més de 1.400 morts entre totes dues forces enfrontades.
El 22 de març, Franco ordenà la retirada dels italians donant l’ofensiva sobre Madrid per perduda. Aquella batalla es considera com la primera derrota del feixisme. Guadalajara va continuar sent republicana i Madrid no cauria a mans franquistes fins ja al final de la guerra, el 28 de març de 1939. Les tropes italianes ja no van participar en cap altra gran ofensiva, es van limitar només, per ordre de Franco, a operacions de suport a l’exèrcit rebel.
Al final de la Guerra Civil havien mort 4.400 soldats italians i uns 10.000 van resultar ferits. El 1937, Mussolini va fer construir un gran cementiri a Saragossa, ciutat fundada per Cèsar, lloc conegut com la Torre dels Italians, on hi ha les despulles de quasi tres mil combatents italians. També al Puerto del Escudo, a Santander, es va aixecar un monument, en forma de piràmide, de vint metres d’alçada, en record dels 360 soldats italians morts durant la batalla que va tenir lloc en aquell indret.
Alguns han criticat l’arribada dels brigadistes i voluntaris, homes i dones, per lluitar en un país que no era el seu. Era gent que va atendre la crida per venir a la península a combatre una plaga que tenia diverses cares i noms i que s’estenia per Europa: el feixisme. Venien a defensar la llibertat i la democràcia, donat que un grup de militars, ajudats per mercenaris alemanys, italians, portuguesos i marroquins, s’havien aixecat en armes contra un govern legítim.
Durant molts anys els brigadistes han estat els grans ignorats de la nostra darrera Guerra Civil, i només amb l’arribada de la democràcia han aconseguit el merescut reconeixement a la seva generositat. L’esclat de la Segona Guerra Mundial donaria la raó i la mida del seu despreniment només acabada la guerra d’Espanya. Molts, quan van tornar als seus països, van patir persecució i presó. Altres es van unir als grups de partisans que lluitaven clandestinament contra l’agressor alemany.
Ara que ja està establert el marc de partida d’aquesta història, per fer-la més entenedora, seguim.
El seu protagonista, de qui de moment no diré qui era, només que es deia Giuseppe, i que va ser un d’aquells soldats italians de Mussolini que va venir a combatre a la península al costat del general Franco. En Giuseppe, doncs, era un jove que aleshores tenia 21 anys. El seu ofici era infermer. El 1933, amb 18 anys, s’havia casat per l’Església amb una noia del seu poble. Van tenir una filla que moriria amb pocs mesos, i el 1936 va ser pare d’una altra nena.
L’abril de 1935 va ser cridat a fer el servei militar. I el gener de 1937 es va enrolar com a soldat voluntari per anar a Espanya. El destí va fer que fos un dels soldats que van participar a la batalla de Guadalajara, com a caporal legionari. Però en aquesta vida no tot és com sembla. Malgrat lluitar contra els republicans, titllats de comunistes, sembla que en Giuseppe tenia idees d’esquerres. Això podria semblar una contradicció per un home que lluitava contra els de la seva classe. Però en la documentació militar sobre ell, es diu que era un individu rebel i refractari amb la disciplina militar. Nogensmenys que vuit càstigs per indisciplina va tenir mentre feia el servei militar, raó per la qual va ser castigat i va haver d’anar a lluitar com a voluntari a Espanya.
Quan hi va haver la desbandada després de la batalla de Guadalajara, ell va ser un dels soldats de la Divisió Littorio, que desemparats i desorganitzats va abandonar la seva companyia. Va ser allà, possiblement durant l’atac republicà a Brihuega, que el van fer presoner. Era l’agost de 1937. Potser va ser un dels que anaven cridant als soldats republicans “soc forçat, soc forçat”, donant a entendre que havien estat reclutats a la força, amb l’esperança que no els rematessin o afusellessin. Les forces republicanes aquell dia van fer al voltant de 300 presoners.
Per aquelles coses de la guerra, l’exèrcit italià el va donar per mort durant els enfrontaments, i ho comunicà a la seva dona. Aquesta va organitzar un funeral en la seva memòria i feu imprimir un recordatori en el qual, traduït de l’italià (obvio el seu cognom) s’hi pot llegir: “Record del caporal Giuseppe X, mort el 13 de març de 1937. Joia de la muller, esperança de la petita filla, consol de la mare, que amb només 22 anys, sobre els camps ensangonats d’Espanya, immolava la seva ardent joventut, per la grandesa d’Itàlia, i per la defensa de la fe catòlica”.
En realitat el Giuseppe era viu, i tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis, a València. Allà va demanar unir-se a les milícies republicanes. Aviat se li va concedir el permís per anar amb els seus compatriotes de la XII Brigada Internacional, la Garibaldi. Aquesta brigada estava composta per voluntaris italians i espanyols, obrers de tots els oficis, professionals i estudiants, que venien d’ideologies diverses, com anarquistes, socialistes, republicans i comunistes, que eren la majoria.
Per un informe de la policia italiana, en el qual se’l declara desertor, es fa referència a la seva ideologia política com a comunista. En aquest informe s’especifica que a Itàlia intentava dissimular el seu pensament ideològic, encara que no s’hi diu que fos militant de cap partit. No va ser pas l’únic soldat de l’exèrcit italià que es va passar a les files antifeixistes.
Amb la Brigada Garibaldi en Giuseppe va participar a la Batalla de l’Ebre, on va ser ferit pel resquill d’una bomba quan era a la trinxera, durant els primers dies d’enfrontaments, juliol de 1938. En aquesta cruenta batalla hi van morir 166 brigadistes italians. Un cop ferit el van traslladar a l’Hospital Militar, Clínica núm. 4, que era a S’Agaró, a l’edifici de l’Hotel Monumental, avui Hotel S’Agaró. Un cop recuperat de les ferides va tornar a la seva unitat.
El 23 de setembre de 1938, el govern de la República va ordenar la retirada de les tropes estrangeres que lluitaven a Espanya, tal com demanava la Societat de Nacions, amb l’esperança que també fossin retirades les forces foranes que lluitaven al costat de Franco.
Quan la Brigada Garibaldi participava en la defensa de Catalunya, va arribar l’ordre d’acomiadar les Brigades Internacionals. Mentrestant van ser repartits, segons les seves nacionalitats, per diverses poblacions catalanes en espera de ser repatriats. Els pobles d’Osona no en van ser cap excepció i diverses poblacions van allotjar soldats estrangers. L’octubre de 1938, els italians de la Garibaldi són dirigits al centre de desmobilització de Torelló. Allà s’instal·len a les escoles de les monges Carmelites de la Caritat, i també ocupen l’escola dels infantils.
Expliquen que els italians i els veïns van congeniar molt bé. Hi va haver mostres de bon veïnatge i afecte. La població els va organitzar algun festival i balls, que van tenir lloc a la casa del poble i al Teatre Cirvianum. Els garibaldins també els van correspondre repartint aliments als més petits, com el fet que, donada l’escassetat de pa, van decidir deixar de menjar-ne un dia a la setmana per donar la seva ració a les criatures. Diuen que la generositat dels italians va ser extraordinària. No cal dir quins bons records i afectes mutus, malgrat la situació plena de dificultats en què vivien, van deixar aquells homes entre la població.
A Torelló s’hi van quedar uns quatre mesos, un temps suficient perquè en Giuseppe fes amistat amb una mossa de 21 anys, la Mercè de ca la Gravada, amb qui es va casar el 19 de gener de 1939 davant el jutge popular de la població. A la Mercè li havien matat un germà, membre actiu d’una organització juvenil catòlica, i havia participat de manera molt destacada en el que s’ha anomenat la rebel·lió de les dones, un fet que va passar el 10 de juny de 1937, quan un nombrós grup de dones es va enfrontar al comitè local exigint pa per a la població i que marxessin els de la FAI, que deien que tenien les mans tacades de sang.
Però la guerra seguia, i els facciosos encalcen el que queda de les tropes republicanes. Toca fugir cap a la frontera. Les tropes rebels de la 82a Divisió del Cos d’Exèrcit del Maestrat entra a Torelló a les 4 de la tarda del 4 de febrer de 1939. La majoria dels brigadistes italians havien sortit de Catalunya a primers de febrer. Els que tornen al seu país, sota el règim de Mussolini, són empresonats o desterrats. La majoria optaran per anar a altres països per continuar lluitant contra el feixisme que s’escampa per Europa.
La Mercè va marxar amb el seu home i els italians en camions cap a França, on hi arriben després d’un camí ple de dificultats i perseguits per les forces franquistes, que no els deixen de petja. Un cop a l’altre costat de la frontera, els tanquen, com a tots els exiliats republicans, soldats, homes, dones i criatures, en camps de concentració, que els francesos anomenen eufemísticament com a camp d’internament. Més de mig milió de persones han travessat la frontera. Al cap d’un temps els separen. A ell el porten intern al camp de concentració de Gurs, als Pirineus Atlàntics. Ella queda retinguda al camp d’Argelers, fins que pel seu estat de gestació la traslladen a Tonneis, on pareix un nen en un hospici.
Creient que el seu home devia haver mort, a Europa la guerra havia començat el setembre de 1939, la Mercè retorna amb el seu fill a Torelló, a casa dels seus pares. Al poble no deixen d’assenyalar-la com aquella veïna que va marxar amb un soldat roig, malgrat que li haguessin matat un germà i que era d’una família d’arrels catòliques. Eren els anys durs de la postguerra, quan la fam i la repressió feien més dura la vida. El maig de 1950, no havent tingut cap notícia del marit, va demanar l’anul·lació del matrimoni celebrat durant els darrers dies de la guerra i així es va poder tornar a casar i començar una nova vida.
Mentrestant en Giuseppe, inquiet com era i amb ganes de lluitar, ara contra el nazisme, el 4 d’octubre de 1939, s’havia apuntat a la Legió Estrangera. Pel full d’allistament se sap que va ser incorporat a l’arma d’Infanteria com a radiotelegrafista, enquadrat a la X Regió, Divisió d’Oran, 1r Regiment Estranger, com a soldat de 2a classe. El seu no és pas un cas únic, ja que molts presoners en els camps de concentració francesos, excombatents republicans i antics brigadistes, es van incorporar a la Legió Estrangera. Poc més de tres-mil espanyols s’hi van allistar.
El 17 del mateix mes d’octubre, marxa cap a Algèria. Al cap de dos mesos es troba al Marroc. El 21 de gener de 1943 és capturat pels alemanys a Pont du Fhas, al nord de Tunísia, on hi va haver uns durs enfrontaments entre els aliats i les tropes alemanyes i italianes. Però el 15 de maig va poder ser alliberat, i enviat a França, al Centre de Mobilització d’Agen, on va ingressar a un hospital de Nerac sembla que per recuperar-se d’unes ferides.
Al cap de poc, s’allista a la Resistència, i aleshores es canvia el nom, el cognom i la naturalesa. Passa a anomenar-se Pierre La Ville, nascut el 1915 a Mazzagan, població del Marroc francès. Fa constar que és francès de naixement i que és solter. Potser perquè al ser un desertor va pensar que si el detenien el podrien afusellar? Va formar part, com a cap, d’un grup de les Forces Franceses de l’Interior (FFI), concretament al Corps Franc Pommiès, que eren grups militars que actuaven clandestinament al sud-oest francès contra l’invasor alemany i els col·laboracionistes del govern del mariscal Petain, a més de preparar el desembarcament dels aliats, que va tenir lloc a les platges de Normandia el 6 de juny de 1944. En Giuseppe, o Pierre, com vulgueu, va ser definitivament desmobilitzat el 22 de març de 1945, malgrat que la guerra europea duraria encara uns mesos més.
Durant el temps que havia estat ingressat a l’hospital de Nerac, havia fet amistat amb una infermera, la Sylvette, amb qui es va casar i va tenir tres fills que portaran el cognom La Ville.
Va morir el 1966, amb només 51 anys i després d’haver-se canviat el nom
Ara ja al final d’aquesta història, que és la història d’una recerca, la d’un fill que volia saber on havia mort son pare, i que es va acabar trobant amb un pare que s’havia casat més d’una vegada, que havia tingut cinc fills i que havia mort dues vegades, potser ens podem fer algunes preguntes. Com és que després de la nostra Guerra Civil no va intentar saber res de la seva dona i de la filla que havia deixat a Itàlia? Va explicar mai la seva vida passada a la dona amb qui va conviure els darrers anys de la seva vida? Per què mai es va divorciar de les altres dones? O per què va decidir quedar-se a França a lluitar contra els alemanys i no va tornar a Itàlia a lluitar amb aquells que havien dit: “Avui Espanya, demà Itàlia”, al costat dels partisans? No va saber mai que havia tingut un fill a França? De fet, acabada la Segona Guerra Mundial, va tornar al poble on s’havien hagut de separar per buscar la Mercè, però ella ja no hi era.
Realment la seva vida va ser una aventura increïble. Una història que sembla inventada per escriure una novel·la, un relat de ficció. Una història que hem conegut gràcies a la curiositat i l’interès del seu fill català, en Raymond, que va començar per voler trobar la tomba del seu pare, i va trobar una família molt més ampla que la que tenia. També gràcies a la determinació i encara més caparrudesa de la seva muller, la M. Mercè, que era aquella dona que trucava a les portes de les cases per trobar els possibles familiars del seu marit.
Val a dir que aquesta història dona per a molt més, ja que no endebades en Raymond i la seva dona van haver de recórrer molts quilòmetres, amb cotxe i avions, per diversos pobles d’Itàlia i França, i van haver de trucar a moltes portes i parlar amb molta gent per poder arribar al final d’aquesta recerca. Un periple que va durar anys, per una història que havien començat a Torelló.
Ens podem imaginar l’embolic que es devia crear entre uns familiars i altres. Uns al dir que allò que deien els catalans no era cert, ja que la seva mare s’havia casat a Itàlia l’any tal. Els altres que no, que era a Torelló on s’havia casat. I encara els altres, assegurant que el matrimoni s’havia fet a França i que el seu cognom era un altre. Semblava tot preparat perquè la llarga recerca acabés com el rosari de l’aurora. Però no, això no va passar. Al contrari, les emocions dels retrobaments entre parents que no es coneixien, que s’ignoraven, van ser, em diuen, molt fortes. I tots han continuat relacionant-se.
Aquell home que havia sortit del seu poble italià amb 21 anys i que mai hi va tornar, va viure la guerra d’Espanya, la guerra mundial al nord d’Àfrica i a Europa. Havia lluitat contra els feixistes a Espanya i després contra el nazisme. Havia hagut de disparar contra els de la seva classe com a soldat italià? Segurament que no, ja que va venir a Espanya com a infermer i per tant devia ser del cos de sanitat.
Suposo que viure una guerra deu provocar unes situacions i unes reaccions humanes, sovint incomprensibles en temps de pau. Una època convulsa la del segle XX. Una bogeria col·lectiva que va canviar per sempre la vida i els somnis de moltes persones, fins i tot de generacions, del nostre entorn, però també d’arreu del món.
Al final, el protagonista d’aquesta història, després de tants perills, va morir l’agost de 1966, d’un infart, estant de vacances en un poblet, amb només 51 anys. Ell era Giuseppe Lagonigro Fadigata, nascut el 29 d’agost de 1915 a la ciutat de Foggia, a la regió de Pulla. Per la fitxa del servei militar, sabem que tenia els cabells negres i els ulls blaus, cara rodona i un metre setanta d’alçada. Hi ha una tomba, amb el nom La Ville, en el petit cementiri de Ithorrotze, un poblet d’Iparralde, a Euskadi del nord. Quan el seu fill el va visitar amb la seva dona, hi van deixar una petita placa de marbre amb el seu nom vertader.
Com sol succeir amb les persones que han hagut de conèixer les trinxeres, un cop acabada la guerra i tornats a casa, tampoc ell va voler parlar de la guerra passada (hauria de dir guerres passades) amb la seva família francesa. Al seu poble d’adopció va treballar en una fàbrica de vidres i va militar al Partit Comunista francès.
El seu fill Raymond, nascut per circumstàncies de la guerra a l’altre costat de la frontera, a Tonneins, a la Catalunya del Nord, va créixer a Torelló amb la seva mare, Mercè Carrera i Noguera, juntament amb quatre germans més del seu segon matrimoni. A França havia fet publicar una breu nota en un diari francès, on demanava saber on era mort el seu pare. Demanava ajuda a qui pogués saber alguna cosa d’ell. La nota deia: “El 1942, després de la seva mort, la meva mare i jo vam tornar a Espanya, i no vam saber mai més sobre ell”.
George Orwell, que va venir a lluitar a Espanya per defensar els valors republicans, va dir que: “A Espanya no només hi havia una guerra civil, sinó l’inici d’una revolució”. I és que les vides de les persones que les van viure són un reflex d’aquells temps convulsos.
