La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut va suposar un moviment tectònic en el mapa polític català.
Sí, l’independentisme fins llavors no havia sigut mai majoritari a Catalunya. Ni tan sols era d’una minoria àmplia durant els anys 30 amb la República, ni a finals del franquisme i tampoc durant la transició. Als vuitanta es va anar aglutinant en part a ERC i posteriorment amb la CUP. Amb el procés estatutari es dispara després de comprovar que no es pot avançar més ni ampliant l’autonomia com havia fet Convergència i el president Pujol ni amb el federalisme del PSC i Maragall. La sentència del Constitucional va donar l’estocada que va obligar partits que eren catalanistes, com Convergència, a posicionar-se a favor de la independència i en el cas del PSC, que no ho va fer, li va provocar una crisi i la sortida dels sectors més catalanistes.
La burgesia catalana, des del 1714 fins ara, no havia tingut mai ànsies de separar-se d’Espanya.
El projecte de les classes dominants catalanes, es veu molt clarament a partir del segle XIX, era transformar Espanya, no separar-se’n. Sobretot perquè el mercat on es venia el producte de la burgesia catalana era l’espanyol. Hi va haver alguns pocs moviments rupturistes durant les repúbliques, però sempre amb un horitzó de transformar el marc per aconseguir el que se’n deixa l’encaix de Catalunya a Espanya.
“S’ha de continuar picant pedra i més fort. Això vol dir guanyar picapedrers”
Una de les imatges del procés són aquestes manifestacions multitudinàries que uneixen persones de diferents sensibilitats socials.
Els moviments d’emancipació nacional són interclassistes i plurals. El referèndum va ser un objectiu que va aglutinar les energies, no només dels partits, sinó també de la societat i els moviments cívics, com l’ANC i Òmnium, que es van abocar a fer-lo possible malgrat l’oposició i la repressió –amb violència policial inclosa– de l’Estat. Hi ha qui tot aquest procés l’ha vist com un fracàs, perquè no s’ha pogut portar més enllà la independència, però nosaltres al llibre diem que és un primer pas, una primera victòria. Això sí, per anar més enllà hem d’acumular més forces.
Un dels problemes que té l’independentisme avui és que no hi ha una diagnosi compartida de en quin punt s’està?
Probablement tots els actors –partits, entitats i ciutadans en general– vam menystenir o menysvalorar la dificultat de tirar endavant l’empresa d’aconseguir la independència i també la força de l’adversari. De fet, el títol del llibre, Picar pedra, ja és la metàfora del que hem de fer perquè el mur que tenim davant és molt gruixut. És un Estat amb tots els seus aparells, incloses unes plataformes mediàtiques i poders econòmics potents, que formen un conglomerat contra la nostra aspiració. Per això nosaltres creiem que hem de continuar picant pedra més fort i això vol dir guanyant més picapedrers.
Quants picapedrers fan falta? Vostès diuen entre el 60% i el 70% dels vots?
Hi ha dos blocs, que actualment serien del 50% cadascun més o menys, però al seu interior no hi ha homogeneïtat. En el camp independentista hi ha un sector que si l’Estat fes una oferta creïble i sòlida com seria el concert econòmic i la protecció de la llengua i la cultura catalana, els desactivaria. Això sí, si realment fos una proposta creïble i sòlida. En el camp de l’espanyolisme passa el mateix. Hi ha una part que és irreductible, que seria la base social de PP, Vox i Ciudadanos, però després hi ha una zona grisa, que estaria entre un federalisme, un referèndum pactat… Aquests es podrien decantar cap a l’independentisme si veuen que hi ha un projecte que va més enllà d’un patriotisme abstracte i si la via que es proposa és factible i viable. Nosaltres diem que hem d’actuar de manera que anem guanyant suports en aquesta zona grisa i que la part més oposada a l’independentisme per raons identitàries no sigui tan visceralment contrària i accepti un plantejament democràtic com seria el resultat d’un referèndum.
Aquesta zona grisa que descriu serien votants d’esquerres.
Segurament sí, són gent que actualment vota els Comuns i encara alguns el PSC. És promovent lluites compartides que pots anar acostant altres sectors cap al teu projecte i no plantar-te amb els teus principis i titllant de traïdor i botifler els que no els comparteixen.
Els dos partits que estan negociant formar nou govern, ERC i Junts, no comparteixen estratègia per aconseguir la independència. És un problema greu?
ERC ha fet un esforç per dibuixar els grans trets d’una estratègia, tot i que encara s’ha d’acabar de perfilar, però en el cas de Junts hi ha posicions dins la mateixa formació que no acaben de ser concordants. La prova és l’escissió que han patit amb el PDeCAT, amb qui hi ha diferències ideològiques però també de posicionament. Actualment no és ben bé un partit sinó una amalgama formada al voltant de la persona del president Carles Puigdemont. Cal que facin un procés de clarificació ideològica i estratègica, perquè això, evidentment, dificulta les negociacions. El primer que han de decidir els partits independentistes amb certa urgència és si volen governar o no, i a partir d’aquí ja hi haurà temps per anar debatent l’estratègia.
La seva aposta seria el d’un govern de Junts i ERC, o també hi integrarien la CUP i els Comuns.
Com més ampli millor, tot i que és difícil que els Comuns hi siguin. De fet, ja s’han autodescartat tot i que era important que se’ls hagi fet l’oferta i hagin sigut ells els que han dit que no hi volien ser. En el cas de la CUP, també plantegen interrogants que ja van sortir durant la campanya. Ara tenen un debat interessant que seria un pacte de governabilitat des de fora, sense entrar a govern. Vull pensar que anem a un escenari en què hi haurà una implicació més gran de la CUP en la governabilitat.
El discurs de Laura Borràs com a presidenta del Parlament menystenint el seu predecessor, Roger Torrent, és un mal inici?
S’ha d’entendre que per un partit que és hereu de Convergència i de la coalició CiU cal passar el dol dels resultats electorals. Ara la campanya ja ha passat i només hi ha dues alternatives: entendre’s i formar govern o repetir les eleccions. No crec que siguin tan irresponsables les forces independentistes per jugar a anar a una repetició electoral, que podria anar en contra de tots tres.
Si com a Escòcia, amb l’Scottish National Party, l’independentisme estigués aglutinat en un sol partit el procés seria més fàcil?
Catalunya i Escòcia són dues nacions i societats molt diferents. Crec que la societat catalana és més complexa i no tothom aquí hi estaria d’acord. Hi ha un espai per a un partit de centredreta, com representa una part de Junts i el PDeCAT, que no crec que volguessin anar amb un partit socialdemòcrata. De fet, en campanya el número 3 de Junts, Joan Canadell, ja deia que no estava d’acord amb el model social que defensa ERC. I ho trobo lògic. Hi ha espai per a un partit de centredreta en l’àmbit independentista i per a un d’esquerra més radical, com seria la CUP.
Per tant, tampoc tindria sentit un projecte com Bildu, que unís els partits independentistes d’esquerres?
Al llibre diem que seria desitjable, però veiem que fins ara la CUP ha tingut posicions molt revolucionaristes, que dificulten l’entesa amb un partit com ERC, que tot i ser d’esquerres, reformista i transformador, no és revolucionari.
“Hiperlideratges com els que ha comportat la repressió poden ser un entrebanc”
Els hiperlideratges com el de Carles Puigdemont però també el d’Oriol Junqueras són un problema?
Són un fenomen que s’ha produït sobretot a causa de la repressió i creiem que poden ser un entrebanc. Cal que aparegui gent jove, que ara està a segona o tercera fila, i que vagi assumint responsabilitats. Hem de diferenciar però, els dos casos. En el cas de Puigdemont ens trobem amb un lideratge molt fort i de fet hi ha tot un partit nou que s’aglutina a l’entorn de la seva persona. En el cas del que se n’ha dit el junquerisme és un estil de fer personal en un partit que té 90 anys i un marc d’idees i de pràctiques que qualsevol líder s’hi ha d’adaptar. El pes i la història d’ERC pesa molt. Junts, al ser un partit de nou encuny que vol superar el partit del qual són hereus la majoria de quadres, ho han de basar tot en l’hiperlideratge. Té una part positiva, però també pot ser un perill.
Quim Torra ha sigut un bon president?
Com que no hi havia uns mínims estratègics clars, s’han confós una mica els papers. En un moment, el president Torra va fer més el paper d’activista, no només amb la pancarta sinó també amb “l’apreteu, apreteu” als CDR, que el d’institucional que li tocava. També s’ha de dir que ell mateix va rectificar amb la pandèmia i va intentar abocar-s’hi amb la gestió, però segurament ja va ser massa tard. La seva actuació no és que el posés en perill –el risc que va tenir era mínim perquè es jugava la inhabilitació i no la presó– sinó que va ser un torpede a l’acció de govern. El govern va quedar decapitat en plena pandèmia i aquests errors no només són atribuïbles a ell sinó al desconcert general que hi ha hagut.
Són crítics amb el paper que ha jugat l’ANC els últims anys.
Després de l’1 i el 3 d’octubre, que per nosaltres van ser victòries però que no es va poder anar més enllà per diversos motius, es va generar certa frustració i desconcert. Per això calia que tots els partits però també les entitats obrissin una reflexió i es resituessin. Òmnium ho ha sabut fer llançant campanyes com la de l’amnistia o contra la monarquia que són lluites compartides que han de permetre anar sumant gent. L’ANC en canvi s’ha replegat i ha assumit un paper fiscalitzador dels partits i això li ha restat incidència. Segurament la pandèmia també l’ha afectat molt.
Gestionar l’autonomisme, o el que n’anomenen el mentrestant, pot semblar incompatible amb continuar el procés independentista?
En absolut. I si ho mirem històricament aquest salt cap a l’independentisme no s’entendria sense els anys d’autonomia i del pujolisme. Durant la transició hi va haver una eina molt limitada però que no va deixar de ser una eina que és l’autonomisme i ho va aprofitar per reforçar el català a l’escola o per desplegar una televisió pública de Catalunya. Això ha contribuït a fer créixer la consciència nacional, que hi hagi molta més gent que parla català i té coneixement de la història del país. L’autonomia no ens l’ha regalat ningú, és una conquesta i ha de ser totalment compatible continuar governant des de l’autonomia i treballar per la independència.
Diuen que no es pot desaprofitar una segona oportunitat com la que ha ofert les darreres eleccions del 14-F perquè una tercera potser pot trigar a arribar.
Es van guanyar les eleccions del 21-D de 2017 contra tot pronòstic, amb una participació altíssima, del 80%, i quan sempre se’ns havia dit que el dia que votés tota l’àrea metropolitana perdríem suport. Ara bé, som molt crítics, també per la part que ens toca, perquè no s’ha sabut aprofitar prou. Aquests tres anys han sigut d’un cert desconcert i malgrat la destitució del president amb el pretext de la pancarta, que la data de les eleccions la va decidir un tribunal, l’operació Illa i totes les operacions que es vulgui, s’ha tornat a guanyar. Ara hem de fer les coses bastant més bé que aquests últims tres anys. Cal posar-se d’acord i formar un govern fort. Si a algú li passés pel cap provocar unes eleccions anticipades, hi hauria un risc alt de perdre el govern de la Generalitat per l’abstenció d’una part d’independentistes.
Un llibre escrit a vuit mans
Vic Picar pedra (Saldonar, 2021) neix d’una desena de converses que van mantenir el ripollès Joan Puigcercós, el vigatà Francesc Codina i el manresà Josep Huguet en paratges moianesos de Santa Maria d’Oló. Les reflexions van ser ordenades i redactades pel periodista Àlvar Llobet, amb vincles familiars a Vic, i finalment els tres autors les van ampliar, enriquir i actualitzar. Puigcercós va ser secretari general i president d’ERC, a més de conseller i diputat al Parlament i al Congrés. Huguet també va ser conseller i president de la Fundació Irla. Codina, exmembre de la direcció del PSAN, va incorporar-se a ERC l’any 1992.
