Va ser a finals dels anys 90 quan es va començar a parlar de la idea de rehabilitar l’edifici de Cal Marquès de Camprodon per acollir, inicialment, un museu dedicat al compositor Isaac Albéniz. Han hagut de passar vint anys i un complex procés d’obres perquè Cal Marquès estigui a punt per convertir-se en el principal equipament cultural de Camprodon. El projecte transfronterer País d’Art i Història ha acabat de donar l’empenta definitiva a la rehabilitació, amb una darrera fase que ha comportat una inversió de 600.000 euros. La directora general d’Administració Local, Rosa Vestit, l’inaugurava divendres en un acte programat a correcuita abans que s’acabi el període legal per fer-ho, amb motiu de la proximitat de les eleccions municipals (més informació a les pàgines 10 i 11).
Les actuacions a Cal Marquès “no han arribat al final, però sí s’ha tancat una etapa molt important”, explicava l’alcalde, Xavi Sala. Suficient, si més, no, perquè la major part de l’espai estigui operatiu. Una sala d’actes amb capacitat per a unes 120 persones, i diverses sales que conformen un recorregut, un punt laberíntic, per la resta de l’antic palau senyorial. En aquests moments, acullen l’exposició “La Retirada, l’èxode d’un poble” (vegeu EL 9 NOU, 15 de febrer), amb motiu dels 80 anys de l’exili republicà per la Vall de Camprodon. L’ús que tingui en el futur el definirà un projecte museístic, on l’alcalde assegura que també hi tindrà cabuda la figura del compositor Isaac Albéniz, com estava previst des del principi, però no únicament això: “Ha de ser un espai viu”. La sala d’actes ja s’està utilitzant des de l’estiu passat per fer-hi conferències o presentacions de llibres, en una població on l’únic espai disponible per aquestes activitats era la sala de plens de l’Ajuntament.
L’obra de rehabilitació la van projectar ja des dels seus inicis l’arquitecte camprodoní Rafael Pujol i el ripollès Santi Llagostera, que l’han seguit fins al final i que divendres van definir Cal Marquès com “un espai d’espais”, un itinerari a diferents nivells per l’interior de l’antic edifici del segle XVI. La falta de parets al seu interior els ha permès jugar amb els espais, a través de revestiments de pladur. De tant en tant, s’obren espais en aquests revestiments que permeten veure detalls dels murs exteriors de l’edifici. Es juga constantment amb la llum que ve de les finestres originals, o bé de lluernaris com el que cobreix la sala d’actes. S’han destacat alguns elements singulars, com la font: Cal Marquès i el convent de les Carmelites eren els únics llocs de la Vila de Baix de Camprodon que tenien aigua, perquè el marquès era propietari del manantial de la Mare de la Font. “Aquest edifici era representatiu de la divisió de poder que hi havia a la vila: el monestir, l’Ajuntament, el marquès i el convent carmelità, aquests dos últims aliats”, diu l’arquitecte Rafael Pujol.
El projecte transfronterer País d’Art i Història és el que ha acabat de donar l’empenta definitiva a Cal Marquès. Aquest projecte amb finançament europeu ha aportat 400.000 euros dels 600.000 que s’han invertit a la darrera fase del Cal Marquès. Actualment, País d’Art i Història agrupa 21 municipis del Vallespir i el Ripollès, que col·laboren en projectes de patrimoni i cultura. En tot l’àmbit d’actuació del projecte es creen 11 centres d’interpretació, un dels quals és Cal Marquès. “Cada vegada més, escurcem distàncies entre nosaltres”, va dir divendres l’alcalde de Camprodon. L’Ajuntament ha aportat la resta del finançament, que ha inclòs millores a l’entorn de l’edifici.
CREMAT PELS FRANCESOS L’ANY 1793
Des de finals del segle XVIII, l’esplendorós edifici de Cal Marquès ja havia començat la degradació. L’historiador local Llorenç Birba, en un article publicat a EL 9 NOU l’any 2001, recordava que el casal va ser cremat “per una acció de l’exèrcit francès” l’any 1793 durant la coneguda com a Guerra Gran o Guerra dels Pirineus. En aquell moment, n’era propietari l’hisendat i científic Joan Antoni Desvalls, conegut entre d’altres motius per haver dissenyat el Laberint d’Horta. Desvalls n’era propietari perquè s’havia casat amb una descendent a la família dels Ribes, els que van construir l’edifici. Pere Ribes va ser un destacat personatge camprodoní que a principis del segle XVII ja havia construït una farga de ferro a Setcases. Havia rebut el títol de cavaller o burgès honrat de la seva vila, segons Birba. Originàriament, doncs, Cal Marquès era el casal dels Ribes. Un seu net va ser qui va rebre el marquesat concedit per Felip V abans de la Guerra de Successió, l’any 1702. Pere de Ribes-Vallgornera i de Boixadors no era, però, marquès de Camprodon, sinó d’Alfarràs. A prop d’aquest municipi del Segrià, a Baells, s’hi conserva encara el castell-palau de la família. El marquesat, però, també va donar nom al casal que hi ha a Camprodon, al costat de l’església del Carme. Els religiosos carmelitans eren presents a Camprodon des de mitjans del segle XIV, i en temps de la família Ribes van tenir-hi una relació molt estreta. De fet, un construït sobre un carreró estret permetia als nobles anar a oir missa a l’església del Carme sense trepitjar el carrer, des d’una tribuna pròpia que quedava per damunt de la resta de fidels. El topònim del carrer encara avui en dona testimoni: és el carrer de la Trigona, deformació de tribuna.
