L’exconsellera d’Empresa i Coneixement de la Generalitat i ara candidata a les eleccions catalanes pel PDeCat, Àngels Chacón, va ser dimarts a Vic, on es va reunir amb membres del Consell Empresarial i va visitar les empreses Girbau i el centre especial de treball TAC de la Fundació Sant Tomàs. També va ser a EL 9 NOU.
Quan vostè era consellera i en una jornada d’Àgora d’Opinió a Vic va parlar de la necessitat que les empreses, sobretot les industrials, entressin al món de la 4.0 i la digitalització. S’ha evolucionat en aquest sentit? Hi ha ajudat la Covid-19?
Abans de la pandèmia ja teníem el repte d’integrar les noves tecnologies canviant els models de producció a les empreses, el que en diem indústria 4.0. Ens arriba la pandèmia i ho accelera. En primer lloc, perquè intensifica l’ús de noves tecnologies als hàbits de consum. A alguns sectors els ha anat molt bé i d’altres malament.
Ha vist aquests canvis per igual a tot el territori, i quan dic territori em refereixo a l’àmbit més enllà de l’àrea metropolitana?
La transformació ha estat general, però la dificultat en àrees fora de l’àrea metropolitana és molt diferent. S’han pres les mesures a causa de la Covid-19 sense parlar amb els sectors. Ho deia mentre era consellera. Demanava que hi hagués representants de l’empresa al Procicat però també del territori. La realitat física, de logística i mobilitat a diferents punts de Catalunya és variable i això penso que ha fet falta. No s’ha escoltat prou el territori i això ho deia abans i ho dic ara.
Abans de la pandèmia fins i tot tampoc es pot estar tranquil. L’exemple del tancament de la fàbrica a Manlleu de Prysmian és clar: fer les coses bé tampoc serveix per sobreviure….
Primer hem de tenir en compte en ulls globals Catalunya, com ens volem relacionar amb agents internacionals, quin posicionament volem tenir i en què ens volem especialitzar. No s’és conscient de les dinàmiques de l’economia productiva i això fa que pensem que estem salvats si fem bé les coses. Doncs no. Hem d’estar atents a la dinàmica de les multinacionals. Ara, amb la pandèmia, ens hem de centrar a garantir la supervivència de les empreses. Però després, ens haurà canviat la música i caldrà garantir la competitivitat de les empreses que ve determinada per molts elements, i és que focalitzem molt en les regulacions, en l’àmbit laboral, en el mediambiental, però sempre es deixen –i això és una de les coses en les quals he insistit sempre– l’estratègia de quina posició ha de tenir Catalunya al món. Hem set una potència industrial, però podem deixar de ser-ho. De tant mirar-nos el melic deixem de veure que tenim competidors no només a fora sinó a Madrid, a l’Aragó, a València.
Però s’han hagut de fer, sovint, accions per mantenir indústria. Hi ha el cas de Comforsa, al Ripollès, que és de la Generalitat també pensant en el territori…
Correcte, tota la comarca penja d’aquella empresa.
Quan vostè va ser consellera, la situació de l’empresa no era gaire bona i es va redreçar en una nova direcció, però hi ha l’opció que canviï de mans en algun moment?
El cas de Comforsa és una excepció que heretem. En vam canviar la direcció i vam ajudar l’empresa. Comforsa va estar anys i panys amb allò de “qui dia passa, any empeny”, i no hi va haver una posada al dia ni renovació de la maquinària, però alhora més de 400 famílies pengen d’aquesta empresa. En el seu moment es va pensar a trobar un soci industrial, no un fons especulador, perquè la Generalitat de Catalunya no pot assumir tota la inversió que li cal. I he defensat sempre aquesta opció. Jo era presidenta de Comforsa quan era directora general al departament i va anar de mil·límetres que Comforsa no caigués. Aleshores hi havia l’article 155 en vigor i vam haver d’anar a Madrid a buscar finançament, renovar la direcció… la meva implicació va ser absoluta. Però després mires la realitat i t’adones que que sigui viva ara no en garanteix la viabilitat. Per tant, s’ha de buscar un soci industrial que la garanteixi, no un soci que hi especuli i al cap d’uns anys la tanqui.
Però tampoc hauria de ser de la Generalitat...
El cas de Comforsa no pot ser la normalitat. La Generalitat no té prou recursos per fer-se càrrec de les empreses amb dificultats. Ara bé, sí que la Generalitat hauria de destinar una partida més gran a Empresa. Al departament teníem 1.400 milions per a la secció d’Universitats i en canvi Empresa només disposava de 232 milions d’euros. Això és un 0,5% del pressupost de la Generalitat i és menys que el 0,7% que té cultura. Si ens creiem que amb això ajudem el comerç, la indústria i el turisme, és que vivim en un altre món.
Ara, és candidata a les eleccions catalanes pel PDeCat. El seu partit, present al Congrés dels Diputats, ha optat per aprovar els pressupostos de l’Estat per l’acord arribat entre el qual hi ha finalment la dotació econòmica pel traspàs de Rodalies de Renfe a Catalunya. Servirà això per millorar línies de tren com l’R3, una de les reivindicacions de tots els sectors econòmics de les comarques per on passa?
Sí, és una reivindicació històrica. En aquesta cas i donada la situació d’emergència sanitària, social i econòmica, hauríem de renunciar a denunciar el dèficit fiscal que tenim? No. És que hem de renunciar a denunciar la vulneració de drets i llibertats que tenim? No. Però aquesta situació excepcional ens demana que tots els recursos que puguin venir a Catalunya, vinguin. Aquesta postura no només la defensa el PDeCat, també la va adoptar el president Torra assistint a les conferències de president. Per aquesta mateixa responsabilitat, si nosaltres deixem de demanar, anirà a altres partides i comunitats. Com a mínim hi hem de ser. Poder tancar el traspàs de Rodalies de manera que des del Departament d’Hisenda es pagui a la Generalitat i això vol dir més poder sobre Renfe i més poder per escollir els operadors.
L’altre compromís arrencat és un aval per poder pagar com a la resta de professors de les universitats catalanes als de la UOC…
Sí, perquè si no es tancava. És un acord polític per salvar-la i no es podien deixar penjats 80.000 estudiants.
Vostè també va començar a revisar el nou contracte programa entre la Generalitat i la UVic-UCC que demana ser revisat perquè també va patir les retallades…
D’entrada, parlem de retallades perquè el deute va ser descomunal i caldria parlar de com s’ajusten els pressupostos. Però primer de tot, s’hi creu o no en aquest sistema de col·laboració público-privada? Nosaltres hi creiem. Altres forces polítiques, no. Això és ideari de partit. Si al Departament d’Universitats ja no hi havia increment per a les universitats perquè es considerava que Salut, Ensenyament i Serveis Socials s’enduien un 80% del pressupost, era difícil. Calia integrar aquests contractes programa, però els vam complementar sempre perquè no s’acabés amb dèficit. Pensàvem que calia reformular el contracte programa. Vaig reclamar sempre i per escrit. No sé, però, com ha acabat. Des d’Economia es va prioritzar la reducció de taxes per sobre del finançament a la Universitat, però aquesta fórmula no es va acceptar i costa més de sortir el contracte programa perquè a alguns no els agrada que la UVic sigui privada.
Tot s’acaba amb diners…
Desgraciadament, sí.
Com preveu el 2021?
Em preocupa la transformació del panorama que tindrem i la manca de demanda. I fins ara els ajuts a les empreses han estat ridículs. Estem d’acord que tenim un infrafinançament, però un cop tens els diners distribueixes com vols. I això és ideari de partit i model de país.
{{ comment.text }}