Les muntanyes de l’entorn de la Plana de Vic, en combinació amb el mosaic dels camps i pobles de mida més gran i mida més petita, li confereixen un paisatge de pessebre.
Vista des de l’aire, i fins i tot arribant per la C-17, l’estampa és de postal, però hi ha en realitat un elefant a dins l’armari: la mala qualitat de l’aire. Una contaminació justament associada a la barrera física que suposen les muntanyes, a més a més d’una meteorologia que molt sovint ens juga en contra.
Aquesta va ser la idea clau de la xerrada que la doctora en Física de l’Atmosfera Mireia Udina, investigadora de la UB i veïna de Calldetenes, oferia divendres al Club de Premsa d’EL 9 NOU, en un acte organitzat per Osona Respira.
Segons Udina, un dels principals factors que determina si s’acumulen o no contaminants són les masses d’aire a gran escala: “Els anticiclons comporten estabilitat atmosfèrica i poc vent horitzontal i moviment”, de manera que costa que els contaminants es dissipin. Tot el contrari del que passa amb una borrasca, que equival a núvols, precipitacions i renovació de l’aire.
El vent és un altre element fonamental. Com més intens, més facilita la dispersió, però també s’ha de tenir en compte d’on bufa. En aquest sentit, a l’hivern a la Plana de Vic n’hi ha de totes direccions, mentre que a l’estiu destaquen els de component sud i sud-oest. “Això vol dir de Barcelona i l’àrea metropolitana. El vent fa que ens arribin emissions del seu trànsit i indústria”, explicava Udina divendres.
Un altre fenomen característic d’Osona són les inversions tèrmiques. En nits serenes, amb anticicló i vent feble, l’aire proper al terra es refreda més que el de les capes superiors. Això genera una mena de tap que estabilitza l’atmosfera i que impedeix que els contaminants pugin i es dispersin.
En dies assolellats, el sol acostuma a trencar aquesta inversió a mesura que escalfa el terra i activa la convecció, sobretot al migdia i a primera hora de la tarda, però el problema és que a casa nostra aquest mecanisme també falla sovint.
A més a més, si es crea boira –l’anomenada Pubilla de la Plana–, la radiació solar no arriba al terra i no hi ha manera de trencar la inversió. “Són factors que un agreuja l’altre”, resumia Udina al Club de Premsa.
A tot plegat s’hi afegeixen les circulacions locals d’aire. Durant el dia, especialment entre les 2 del migdia i les 4 de la tarda, la marinada bufa del mar cap a terra, la qual cosa es converteix en la catapulta perfecta de l’ozó els mesos de calor intensa.
Després de recordar que aquest és el nostre gran enemic a l’estiu –a l’hivern, les partícules en suspensió i el benzopirè, especialment tòxic i cancerigen–, Udina va apuntar cap al futur. Destacava que, a banda de les estacions de mesura que pertanyen a l’administració pública, existeixen sensors de baix cost que permeten analitzar la qualitat de l’aire des de jardins i balcons: “Poder veure diferències entre dies pot ser una informació molt útil”.
La investigadora també va explicar que bona part del coneixement científic sobre aquests processos és relativament recent –de la dècada del 2010 cap aquí– i que encara cal temps perquè la informació arribi plenament a la societat i es tradueixi en canvis de fons. L’estampa de la Plana de Vic continuarà sent mentrestant de postal; l’aire, no tant.
