Cinc denúncies d’LGTBI-fòbia aquest any a Osona
Vic/Ripoll
G.R.
Durant el que portem d’any a Osona s’han denunciat cinc casos d’LGTBI-fòbia, que es tradueixen en quatre agressions al carrer i un cas de bullying en un centre escolar. Són les dades que consten a l’oficina tècnica d’igualtat de gènere i LGTBI (VicDones SIAD Osona), segons la consellera comarcal d’Igualtat, M. Teresa Espadaler. Ella mateixa apunta que “se sap que n’hi ha més casos” i que “a la comarca la gent no denuncia prou”. Espadaler lamenta que en ocasions “es normalitza” i molta gent no és conscient que es tracta d’LGTBI-fòbia. Per això aquests dies fan una campanya a través de les xarxes socials. Ariadna Marcé, del col·lectiu Talcomsom, explica que “a la gent li falta molta informació, també dins del mateix col·lectiu”, per exemple que existeixen els serveis d’atenció. L’LGTBI-fòbia, assegura, “per desgràcia la patim cada dia”, sobretot “insults i faltes de respecte, és verbal i psicològica”. Es pateix més encara en les persones trans, que “som les que ens visibilitzem de seguida, sobretot al principi de la transició”.St. Joan de les Abadesses
Guillem Rico
“Les mirades, notes que la gent et mira molt fixament: té barba però té pits; això m’incomoda bastant”, assegura Oan Ténes, de Sant Joan de les Abadesses. Ell, que ara té 27 anys, va començar el seu procés de reassignació de gènere fa un parell d’anys, quan va anar a viure de forma temporal a Vilanova i la Geltrú. “Vaig començar a notar que hi havia alguna cosa que no encaixava amb mi, però no sabia què era; no et planteges que potser el teu gènere no és el que et toca”, relata. “Em va fallar tot”, i per això es va plantejar anar a una xerrada sobre realitat trans. Ténes comenta que en entrar “tenia molt clar que era noia i em sentia dona”, encara que va ser allà on es va iniciar el procés “d’intentar saber on encaixava, què era i com em sentia”. Un temps després tornava a Sant Joan i va intentar explicar a la comarca què és una persona trans i la identitat de gènere, però “no vaig tenir nassos i vaig marxar a Barcelona”.
Va arribar un punt d’inflexió: “El 21 de novembre de 2018 em vaig mirar al mirall i vaig dir: ‘Fins aquí, ara et dius Oan” i s’iniciava el procés per hormonar-se. “Tenia molt clar que necessitava hormonar-me per sentir-me físicament a mi mateix”, recorda. Tot i així, explica que li va costar molt acabar fent el pas, ja que era conscient que els canvis “serien visibles i reals i no hi hauria volta de full”. Finalment, una nova data que quedarà per sempre marcada al calendari com un aniversari, el 13 de març de 2019, el dia en què es va començar a hormonar, del qual recorda perfectament les emocions. La mare d’una amiga seva va ser qui li va injectar la primera dosi: “Em va punxar i li vaig dir gràcies, m’has portat a la vida i vaig plorar”. En aquell moment, assegura, “vaig sentir-me jo, una sensació d’energia. Per mi va ser néixer de veritat, vaig néixer jo”.
El canvi de nom va ser previ i l’elecció, curiosa, tot i que no nega que va tenir “molts dilemes de si canviar-lo” o de si jugar amb el “deadname”. Una amiga va somiar que es deia Oan i just dies abans havia conegut un noi que es deia Noan. Fent recerques va descobrir que “Oan” en vietnamita vol dir ‘injustícia’ i ho va tenir clar. Reflectia també que “quan vaig néixer vaig patir la injustícia més gran de la meva vida, que va ser que algú m’imposés el gènere”. A banda d’això, en part també feia un petit homenatge als homes de la seva família, on sempre hi ha hagut Joans.
Quan va tornar a Sant Joan “em costava dir-ho a segons quins espais”. Amb els amics “no hi ha hagut cap problema”, però amb la família “ha estat més difícil”. Com va passar-li a ell mateix, “és normal, és un procés també per a ells i cadascú necessita el seu temps”. Així que “a casa em continuen dient com abans i em parlen en femení”. I d’aquesta manera també és com ha viscut un confinament en què ha passat el coronavirus, si més no amb tots els símptomes, encara que no li van fer les proves.
En parlar del dia contra la LGTBIfòbia apunta que com molta gent del col·lectiu ha patit agressions, en el seu cas verbals. “Les persones trans i LGTBI hem d’estar lluitant sempre”, apunta, per visibilitzar-se i això ha fet que s’impliqui, per exemple, a la taula que s’ha creat al Ripollès per elaborar un pla comarcal en aquest àmbit. Tot plegat perquè en el futur, persones com ell no hagin de ser el centre d’atenció de les mirades.
Va arribar un punt d’inflexió: “El 21 de novembre de 2018 em vaig mirar al mirall i vaig dir: ‘Fins aquí, ara et dius Oan” i s’iniciava el procés per hormonar-se. “Tenia molt clar que necessitava hormonar-me per sentir-me físicament a mi mateix”, recorda. Tot i així, explica que li va costar molt acabar fent el pas, ja que era conscient que els canvis “serien visibles i reals i no hi hauria volta de full”. Finalment, una nova data que quedarà per sempre marcada al calendari com un aniversari, el 13 de març de 2019, el dia en què es va començar a hormonar, del qual recorda perfectament les emocions. La mare d’una amiga seva va ser qui li va injectar la primera dosi: “Em va punxar i li vaig dir gràcies, m’has portat a la vida i vaig plorar”. En aquell moment, assegura, “vaig sentir-me jo, una sensació d’energia. Per mi va ser néixer de veritat, vaig néixer jo”.
El canvi de nom va ser previ i l’elecció, curiosa, tot i que no nega que va tenir “molts dilemes de si canviar-lo” o de si jugar amb el “deadname”. Una amiga va somiar que es deia Oan i just dies abans havia conegut un noi que es deia Noan. Fent recerques va descobrir que “Oan” en vietnamita vol dir ‘injustícia’ i ho va tenir clar. Reflectia també que “quan vaig néixer vaig patir la injustícia més gran de la meva vida, que va ser que algú m’imposés el gènere”. A banda d’això, en part també feia un petit homenatge als homes de la seva família, on sempre hi ha hagut Joans.
“Em costava dir-ho a segons quins espais”
Quan va tornar a Sant Joan “em costava dir-ho a segons quins espais”. Amb els amics “no hi ha hagut cap problema”, però amb la família “ha estat més difícil”. Com va passar-li a ell mateix, “és normal, és un procés també per a ells i cadascú necessita el seu temps”. Així que “a casa em continuen dient com abans i em parlen en femení”. I d’aquesta manera també és com ha viscut un confinament en què ha passat el coronavirus, si més no amb tots els símptomes, encara que no li van fer les proves.
En parlar del dia contra la LGTBIfòbia apunta que com molta gent del col·lectiu ha patit agressions, en el seu cas verbals. “Les persones trans i LGTBI hem d’estar lluitant sempre”, apunta, per visibilitzar-se i això ha fet que s’impliqui, per exemple, a la taula que s’ha creat al Ripollès per elaborar un pla comarcal en aquest àmbit. Tot plegat perquè en el futur, persones com ell no hagin de ser el centre d’atenció de les mirades.
{{ comment.text }}