A molts blocs de pisos o carrers acaba passant que els veïns es converteixen en amics, però no és tan habitual que sigui ja d’entrada un grup d’amics el que busca un lloc on viure compartint espais. La fórmula de comunitat té, amb tot, molt sentit en context de poca oferta i lloguers desorbitats, i és la que des de l’estiu passat omple de vida una casa de la Serra-de-senferm de Vic.
Hi viuen Tània Pérez, Albert Verdaguer, Sara Blázquez i Sergi Puig, dues parelles –i en Bruc, d’1 any– que anys enrere mai s’haguessin plantejat comprar, ni per filosofia ni per capacitat econòmica, però que s’ho van començar a rumiar en veure que els lloguers no afluixaven.
La primera idea passava per constituir-se com a cooperativa d’habitatge. “Ens fa la sensació que projectes més macro, com que involucren moltes persones que s’han de posar d’acord, tarden més a avançar”, explica Verdaguer. En el seu cas, eren ells quatre i una altra parella d’amics amb un fill. Els primers contactes els van fer amb particulars que es venien cases a Taradell, Calldetenes o Sant Bartomeu del Grau, i fins i tot es van reunir amb el Bisbat de Vic explorant la possibilitat de rehabilitar alguna rectoria, però cap d’aquestes opcions va fructificar. Això els va portar a un temps d’impàs: “En teníem moltes ganes, però va arribar un moment que ho teníem aparcat i ni en parlàvem”.
Mentrestant, la Tània continuava consultant portals immobiliaris a la recerca d’una alternativa al pis on s’estaven al centre de Vic, ja que la propietat els havia avisat d’un increment del lloguer. La casa de la Serra-de-senferm va aparèixer d’aquesta manera. I, segons els quatre amics, “ha encaixat tot”. En primer lloc, que l’immoble ja estava dividit horitzontalment en dos pisos diferents, el preu (238.000 euros) i la ubicació –a Vic, però als afores, i en un cap de carrer on la vista és 100% de camps i poden resseguir durant tot el dia l’avanç del sol.
A partir d’aquí, cada família s’ha adaptat el pis al seu gust, compartint, això sí, les despeses generals d’obres d’estructura, tancaments, instal·lació elèctrica o, cada mes, les factures d’internet.
També són d’ús comú les golfes, el safareig amb rentadora i un pati que s’imaginen amb hort. “Hi ha dies que ni tan sols ens veiem, i d’altres que algú està sol i puja o baixa a dinar, fer el cafè… Cadascú viu a casa seva, però sabent que ens tenim a prop.” Per donar menjar als gats de la Tània i l’Albert quan marxen de vacances, o per salvar-se si hi ha un descuit de claus. “No és res tan diferent del que es feia abans, només no partir d’un pensament tan individualista.” Una filosofia que creuen que encaixa molt amb un barri on s’han sentit ben rebuts des del primer dia: “Els veïns no es queixen de les obres, sinó que estan contents de veure’ns joves i amb ganes i ens recorden les que van fer ells al seu dia. Notem molt l’energia de viure aquí”.
Haver operat en bloc els ha permès comprar sencera una casa que havien anat a veure moltes altres persones, però que o bé s’enfilava massa de preu (per la compra i les obres necessàries) o no acabava de convèncer arran de la divisió en dos pisos sense escala interior: “A nosaltres, en canvi, ens ha anat perfecte, perquè tant teníem clar que volíem compartir espais com cuinar cadascú a la seva cuina”.
Tot plegat s’ha materialitzat en dues hipoteques i reformes diferents, però donant-se un cop de mà a l’hora de lligar-ho i treballar amb proveïdors.
La pregunta de què cal perquè prosperi un projecte d’aquestes característiques, Puig la respon amb contundència dient que voluntat: “No és només dir-ho, sinó tenir intenció real de fer-ho”. I parlar, parlar molt. Reconeixen, per exemple, que d’entrada no van tocar el tema de qui viuria al pis de dalt i a la planta baixa. “Podria haver sigut el motiu per deixar-ho córrer, però totes dues vam respondre alhora i afortunadament no coincidíem”, expliquen la Tània i la Sara.
També recalquen que és important disposar dels diners per a la inversió d’entrada. “Amb els preus d’avui en dia, hi ha molta gent treballadora que no té capacitat d’estalvi. És una vergonya com s’ha mercantilitzat el dret a l’habitatge.” El que els ha convertit en propietaris és justament això. A l’horitzó, 20 anys d’hipoteca pagant uns 600 euros per parella i que el que ara funciona com a cooperativa-comunitat jove bufi moltes espelmes i arribi a sènior.
