Explicar amb un sol adjectiu qui és Agustí Palomares, conegut a Manlleu com l’Agustí del Mallot per haver regentat durant més de tres dècades la botiga de discos El Mallot de la Margot, és gairebé impossible. Potser li escauria el d’heterodox, però només seria una aproximació. No hi deu haver cap paraula al diccionari capaç de definir algú que és de Badalona però se sent de Manlleu, que va estudiar Enginyeria Tècnica en explotacions agropequàries però va treballar venent catifes perses; que tenia emparaulat dedicar-se a la docència i va acabar muntant una botiga de música, i que, avui, amb 70 anys, viu feliç amb la seva mare, que la setmana entrant en complirà 107.
–Ara està jubilat…
–Sí, però continuo sent l’Agustí del Mallot.
Nascut a Badalona, el seu pare, directiu tèxtil, canviava sovint d’empresa. A finals dels 50, el va fitxar Cotofil de Manlleu, on la família va arribar quan ell tenia 8 anys. Escolaritzat a La Salle, després va cursar estudis superiors a la Universitat Laboral de Tarragona. El pare hauria volgut que fes una enginyeria tèxtil, però va optar per la d’explotacions agropequàries. Per què?
–Segurament per dur la contrària…
De fet, mai ha seguit les convencions. Només això pot explicar que ja amb el títol acadèmic a la butxaca i després de plantejar-se fer oposicions per ser funcionari de l’Estat decidís incorporar-se com a dependent en una botiga de Barcelona que venia catifes orientals. Tant el va fascinar aquest món que, després d’una estada a Londres on un armeni li va ensenyar els secrets de la restauració de catifes, va dedicar-s’hi una temporada. Després, amb un soci van obrir una botiga que combinava peces de vestir i objectes de decoració. Fins que l’any 1983 va tornar a Manlleu, on va emparaular amb els hermanos que s’incorporaria com a mestre a l’escola. Però no va arribar a estrenar-se.
–El dia que vaig saber què em pagarien vaig decidir que no…
Aquell dia, diu, li va canviar la vida perquè, just després de renunciar a la feina i caminant carrer Enric Delaris amunt, va fixar-se en un local per llogar al costat de Xauxa. Va madurar la idea de posar-hi un negoci, però no sabia quin. Va pensar en una llibreria, opció que va descartar per les reduïdes dimensions de l’immoble. I va atrevir-se amb una botiga de música. Així va néixer El Mallot de la Margot, comerç que va regentar durant més de tres dècades.
El Mallot, que va tancar per jubilació el 2016, va ser més que una botiga de discos. Era un punt de trobada i un lloc de tertúlia. Hi va fer més amics que diners perquè, tot i viure’n, per a ell era més una afició que una feina. Quan se li pregunta quin és l’últim disc que va vendre no ho sap. Però no perquè no recordi quin era, sinó perquè no el va vendre. El va regalar. És la metàfora d’una personalitat generosa, que defensa que la nit és més productiva que el dia –“durant el dia ningú té temps de res”– i que mai ha estat gaire amic dels horaris.
Expliquen que quan va obrir la nova botiga –la va traslladar del carrer Enric Delaris a la Baixa Cortada–, l’operari que havia de retolar l’horari li va demanar l’hora d’obertura i quan li va dir 2/4 de 12 del migdia no s’ho creia. No era perquè sí: els matins eren fluixos. No valia la pena matar-hi hores. Al vespre, en canvi, mai tenia pressa per tancar. No era estrany veure el Mallot obert a les 10 de la nit. Sempre hi havia caliu.
Persona polifacètica, a més de participar en l’obertura de locals com Traffic o Roxy’s a l’antiga discoteca Clip’s, també va passar per l’Ajuntament. Va fer-ho durant vuit anys com a regidor d’ERC –el seu avi ja havia estat edil republicà a Campdevànol– amb un mandat al govern i un a l’oposició.
–Que què recordo de la política? Que hi vaig fer amics. També hi devia haver emprenyades, però les coses tristes no cal recordar-les…
I parlant de records la conversa, com si fossin els meandres del Ter, se’n va cap a la salut, continua cap al ball –després de dinar a casa seva era habitual que ballessin amb la mare– i desemboca en les seves celebrades aparicions als Pastorcills, un espectacle del Cafè Foment que cada Nadal feia plorar de riure un Casal de Gràcia ple a vessar.
I, aleshores, s’obre un parèntesi al diàleg perquè s’acosta Joan Usart Serra, cantautor i amic seu. Se saluden, parlen i, tot d’una, l’Agustí deixa anar un titular al seu col·lega:
–Ho saps que em caso?
Un servidor caça la notícia. I ell se n’adona.
–Això també ho publicaràs?
–Ja ho veurem…
Les bones notícies, sovint, apareixen al final.
{{ comment.text }}