“Estava nedant i vaig tenir la sensació com si un remolí m’agafés i em xuclés cap avall”. Sandra López, de Taradell, recorda que estava fent una travessa a l’estany de Banyoles quan va patir un ictus, encara que van trigar gairebé una setmana a detectar què li havia passat. Era el 15 de setembre de 2019, un diumenge, quan a ella i a la seva família els va canviar la vida de cop, d’un dia per l’altre, una situació per a la qual “no estem preparats”, explica el seu marit, Raül Cegarra, “et vas preparant de mica en mica, quan veus que t’està passant”.
López anava amb el seu fill petit i tres amigues a participar a la prova que feia molt temps que tenia ganes de fer i per la qual s’havia preparat. En aquell dia esperat, explica, tot acompanyava i fins i tot “feia un sol esplèndid”. Va iniciar la travessa en què hi participaven 800 dones alhora, però quan faltaven 500 metres per arribar “vaig notar que al meu cos la cosa no anava bé”, però va seguir nedant encara que li va quedar la sensació que “no era la mateixa de quan vaig començar la travessa”, relata. Ella no sortia de l’aigua com les altres noies i una altra nedadora va veure que no caminava bé, que el seu color era pàl·lid i la va acompanyar fins a la Creu Roja: “Estava hipotèrmica” i li van demanar si era diabètica perquè tenia el sucre molt alt. Es va recuperar en certa manera, però en el camí de tornada es va començar a marejar i van anar a l’hospital d’Olot, on li van fer un TAC, no van detectar res, va anar a Vic, al Clínic i de nou cap a Vic, on va estar a la Unitat de Cures Intensives (UCI). Ingressada a Vic el mal de cap era molt constant, assegura, no li marxava, fins que li van fer un altre TAC i en comparar-lo amb el d’Olot van resoldre els dubtes. Hi havia un ictus al cerebel, la part del moviment i l’equilibri, i una part del tàlem, que és el que provoca el dolor a la cama dreta i al braç, explica López. I van seguir dies d’ingressos, a l’UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron, a la Santa Creu de Vic i a l’Institut Guttman durant sis i set setmanes, fins que va arribar la pandèmia “i tot va quedar parat”. Des de llavors, assegura, “el meu estat no ha millorat, he anat cap avall” i per caminar necessita una cadira de rodes, “si no no podria sortir de casa”. López no pot controlar els moviments del seu cos: “El meu cervell no funciona automàticament” encara que la musicoteràpia que fa amb el músic i percussionista corporal Santi Serratosa, amb qui fa sessions setmanalment, l’ajuda. Durant el confinament, el fet de no poder sortir de casa la va perjudicar en la seva recuperació, encara que feia sessions de forma telemàtica.
Després de molt temps, a través d’una neuròloga de Madrid li han diagnosticat un trastorn funcional del moviment i li han assegurat que hi ha possibilitat de millora, ja que “em va trobar sensibilitat en parts del cos que altres metges no m’havien trobat”. Té solució?, es pregunten. “Esperem que sí, però ningú et diu com quedaràs, a quin percentatge del que eres abans arribaràs” i aquesta és una frase que costa molt d’acceptar, com també que no tornaràs a ser com abans de l’ictus.
Tot plegat ha suposat un “canvi de vida total”, tan sols amb l’habitatge que ara tenen adaptat: “Tot el que mai podies imaginar-te ho tens”. Cegarra assegura que “ningú tenim al cap que d’aquí a 15 minuts podem començar una nova vida”, però ara el que va passar aquell 15 de setembre “forma part de la teva vida, t’ha sortit un entrebanc i has de lluitar”. I és el que estan fent dia a dia des de fa dos anys els responsables d’El Xocolater de Taradell, el negoci familiar. A les seves rutines s’hi ha afegit les visites als terapeutes, una necessitat que, asseguren, “si no tens recursos o no els saps trobar estàs desemparat”, ja que a través de la Seguretat Social “encara esperem”. L’home diu que “has d’afrontar cada dia de la millor manera que sàpigues fer” i a la família la situació que va canviar fa dos anys “ens ha unit més”, sobretot quan han assumit que “no tot serà com abans” i tirar endavant amb aquest nou repte. I a fer-ho els ajuden les “mostres de suport infinites de persones que sempre ens han vetllat”.
Fa dos anys que la Sandra no pot ser a la botiga: “Si baixo i veig que en Raül té feina però que no el puc ajudar com abans, que no puc estar al peu del canó” o el fet de no poder plegar una caixa de cartró, això li provoca, “sense evitar-ho, un estat de moviment que no puc controlar, és una cosa que em controla a mi”.
Després de dos anys, confia que algun dia pugui “si més no deixar la cadira de rodes i moure’m una mica pel taulell de la botiga com he fet sempre”. La seva il·lusió és tornar-hi. De fet, recorda davant d’un cartell que tenen a la xocolateria on diu “Fuck Ictus” que “el primer Nadal vaig dir que jo vindria a treballar”, encara que el seu marit li va dir que no ho creia perquè era massa d’hora i “efectivament no vaig poder tornar, l’any passat tampoc i aquest no crec que pugui encara. Amb tot, ella és optimista i espero que l’any que ve una mica més pugui fer, és el meu desig”.
