Els diagnòstics de trastorn de l’espectre autista (TEA) han crescut els últims anys a Catalunya, i els serveis de salut mental –en aquest cas, especialment els infantils i juvenils– han de fer mans i mànigues per absorbir la demanda.
Només el 2024, el CDIAP Tris Tras de Sant Tomàs va atendre 288 infants amb TEA i Osona Salut Mental (CHV), 719, una xifra que multiplica per cinc els casos de trastorn de la conducta alimentària a la comarca i que evidencia la tendència a l’alça.
D’una banda, ha augmentat la sensibilitat diagnòstica.
“La definició d’autisme s’ha ampliat i avui incorpora un ventall més ampli de persones; això ens permet entendre millor la diversitat de l’espectre”, explica Laura Soler, psicòloga infantil i juvenil d’Osona Salut Mental.
Aquesta nova mirada, sumada a més formació professional i més eines diagnòstiques, ha obert la porta a identificar perfils que abans quedaven invisibilitzats, especialment els casos lleus i les nenes, un col·lectiu que “tenen més estratègies de camuflatge i sovint arriben derivades per altres motius, com ansietat o trastorns alimentaris”.
D’altra banda, noves vies de recerca apunten a factors de risc com la contaminació de l’aire, alteracions immunitàries o l’edat cada vegada més avançada dels progenitors.
Una de les portes d’entrada a la detecció precoç és l’atenció primària.
Maria Jesús Bravo, infermera de pediatria de l’EAP de Sant Hipòlit, destaca el valor del programa Créixer amb Salut: “Seguim els infants des que neixen fins als 14 anys, amb visites molt sovintejades durant el primer any i controls regulars després. Això ens dona un ampli recorregut de vida”.
A les visites s’anota el pes, l’estatura, es revisen els peus, les vacunes… I també s’està al cas del neurodesenvolupament: “Mentre escoltes els pares, observes com interactua el nen o nena, com juga, com respon…”. Entre els signes d’alerta que activen el radar hi ha que eviti el contacte visual, no respondre al nom al voltant dels 12 mesos o detectar passos enrere pel que fa al llenguatge. “Quan alguna cosa no encaixa”, continua Bravo, “és important indagar i veure la globalitat, interessar-se per tot l’entorn més enllà d’un símptoma”.
Anant a la definició, es categoritzen com a TEA alteracions del neurodesenvolupament que condicionen la manera de comunicar-se i relacionar-se dels infants, i la flexibilitat i hiper o hiposensibilitat a l’hora d’adaptar-se als canvis i estímuls de l’entorn. Això es pot traduir en dificultats per interpretar situacions socials, expressar emocions o gestionar imprevistos.
Si prenem l’exemple d’un menjador escolar, un nen o nena amb hipersensibilitat pot no seguir els patrons arquetípics de conducta perquè l’aclaparen el soroll constant dels coberts, el moviment de tants companys o el batibull de converses simultànies. En aquest context, potser es taparà les orelles, farà sorolls o li serà impossible estar-se quiet. Gestos que la neuronormalitat pot interpretar com a mala educació o oposició quan, amb la configuració del seu cervell, són estratègies per regular-se i mirar de trobar calma. En un espai adaptat –si continuem amb el mateix exemple, una taula tranquil·la, menys soroll, temps més pautats– l’infant gaudirà del dinar com la resta.
Arran del canvi conceptual dels últims anys, el TEA ja no s’entén com un trastorn tancat, sinó com un espectre ampli, complex i profundament heterogeni.
“Cada vegada parlem més de condició i menys de trastorn”, apunta Soler, “no es tracta de viure-ho com una malaltia, sinó d’entendre diferents maneres de ser”.
El diagnòstic acostuma a ser un punt d’inflexió per les famílies: “Moltes el viuen com un alleujament, perquè finalment poden entendre què passa i com ajudar millor el seu fill o filla”.
Bravo hi coincideix i apunta que, sent la vàlua sanitària més pròxima a la ciutadania, “des de l’atenció primària fem molt suport emocional. Expliquem als pares què vindrà i com ens coordinem amb l’escola i amb els serveis especialitzats”.
D’Osona, els dos CAP de Vic també consten entre 10 d’arreu de Catalunya que començaran a desplegar a partir del gener un programa de detecció i seguiment dels infants de 0 a 3 anys amb sospita de TEA.
L’atenció es basa en un treball educatiu, psicoeducatiu i terapèutic que posa el focus en l’entorn.
Es treballen habilitats socials, anticipació i interpretació de situacions quotidianes.
Ara bé, la funcionalitat de l’infant pot veure’s des de lleugerament afectada fins a requerir molt suport, sobretot si a l’autisme s’hi sumen problemes de salut mental o discapacitat intel·lectual.
“L’espectre és molt divers, cada cas té les seves particularitats, i en general falten recursos”, assegura Soler. Famílies i professionals coincideixen que caldria un acompanyament molt més intensiu i a l’entorn natural dels nens i nenes.
Les desigualtats també són una realitat. Les famílies amb més capacitat econòmica poden accedir a teràpies complementàries a les dels serveis públics, mentre que les no tan afavorides depenen de l’atenció i suport públics.
Malgrat les tensions del sistema, Soler conclou en positiu quan EL 9 NOU li pregunta què li aporta la professió que no tingués après dels llibres: “Els infants i adolescents TEA m’han ensenyat l’autenticitat i la lògica clara amb què viuen. Hi ha moltes maneres d’expressar-se i de mostrar afecte. Si fóssim capaços, com a societat, de veure tot aquest potencial, seríem molt millors”.
