Incendi de la senyera a Prats de Lluçanès
El 5 de febrer de 1714, les tropes de Felip Vè van incendiar la vila de Prats de Lluçanès i hi tornaren de nou l’1 de juliol del mateix any. Segons les cròniques el poble quedà pràcticament destruït. Malgrat això els pradencs van saber com redreçar la situació i en menys de cent anys Prats de Lluçanès es convertí en un dels llocs més poblats, amb un gran dinamisme econòmic que s’allargà molt de temps i amb la recuperació de la categoria parroquial que havia perdut l’església de la localitat.
Per aquest motiu, cada any en aquesta data, tothom pot pujar al campanar a tocar les campanes. Els balcons s’engalanen amb senyeres i el mossèn també en posa una de molt llarga al campanar.
Aquest passat diumenge dia 6 algú o alguns van cremar aquesta senyera. Segons uns veïns va ser cap a les set del matí però no van veure qui ho feia. Les flames van pujar ràpidament fins a cremar-la tota afectant una mica la paret i el rellotge. Era el tema del dia i la majoria de gent se sentia indignada davant aquests fets. I més en una diada tan significativa per als pradencs com és aquesta.
A part aquest mateix 5 de febrer es començaven a celebrar els actes dels 400 anys de la sotsvegueria del Lluçanès, una coincidència de dates que encara feien més especial la commemoració.
El fet de cremar la senyera en aquesta diada és tota una provocació per als que la sentim com a símbol de la nostra identitat, ja sia local o nacional, i més en un temps on sembla que haguem de demanar disculpes per ser com som i per reclamar el que ens pertoca com a propi.
Igual com va succeir fa vora tres-cents anys, podem dir ben alt que no ens deixarem intimidar i que sabrem redreçar el nostre camí, com a pradencs i com a catalans.
Roser Reixach Brià
Prats de Lluçanès
