Manresà, de 32 anys i el més petit de cinc germans, va començar la seva carrera en el món cinematogràfic com a assistent del director Bigas Luna. Coneixedor de primera mà del ritme estratosfèric de la televisió, ha treballat de càmera, d’editor i de realitzador, i sap que és un format que a ell no li funciona perquè li agrada “mimar les coses”, però confessa que li ha servit per aprendre, aprendre a dirigir. David Victori, que es defineix com un “enamorat de la vida”, arriba a la Universitat de Vic per explicar als estudiants de Comunicació Audiovisual (CAV) la seva experiència professional com a guionista i director de cinema.
“La vida és una peli mal muntada” diu el Trueba, i en David vol muntar-la i posar-li música. Però per muntar aquesta pel•lícula no s’hi val tot. Les històries necessiten un conflicte i dues forces xocant. “Quan planteges un conflicte en què la gent no sap a on tirar, deixes al públic en escac igual que tu, i aquí neix el veritable conflicte. Quan estàs davant d’un conflicte que t’importa de veritat, la teva necessitat d’explicar aquella història és infinita. Trobar la pregunta per a la que no en tens resposta és el cor de la història. El que aquella pregunta sense resposta amaga, és el tema” va il•lustrar Victori als alumnes de CAV, en la part més teòrica d’aquesta classe magistral que van rebre el passat dimecres 19 de novembre.
De forma molt propera, David Victori explica la seva trajectòria professional i, malgrat que en un moment donat diu de forma concisa que no serveix per escriure comèdia, aconsegueix robar els somriures i rialles de tots els presents. Una classe magistral en què l’experiència personal dibuixa més que bé aquest món al que tants desitgen arribar-hi, així com la lògica particular de dos móns amb dinàmiques tan diferents com són Espanya i els Estats Units. Bé, més que els Estats Units, Hollywood. Los Ángeles.
Amb 17 anys es codejava amb grans noms del món del cinema ‘català “barra” espanyol’, com diu el propi David, i amb poc temps entra a treballar al món de la televisió. Intenta no oblidar-se de res, per il•lustrar als alumnes del perquè de les seves decisions, i apropar-los a la lògica d’aquest món en el que es troben a mesos, alguns, i a pocs anys, d’altres, d’accedir-hi. Als 19 va provar de fer un llargmetratge amb Bigas Luna, però “va ser un desastre absolut i no coneixia el format narratiu dels curts”, va explicar Victori. D’aquesta experiència en va aprendre que “per ser un bon narrador has de ser primer un espectador”, ja que has “d’entendre el tipus de narrativa del curtmetratge i l’actitud del públic cap allò que està veient”.
En aquest relat, David Victori recordava que va ser horrorós començar a entrar en aquesta “roda” del món cinematogràfic, ja que els guions els cobres una vegada els has acabat, i de vegades hi ha guions que no arriben a produir-se. Per tant, “és un món molt inestable”, apuntava. En aquell moment de la seva vida, Victori va confessar que “tenia una idea una mica romàntica perquè volia treballar amb la gent amb qui m’havia rodejat sempre”. Però va ser gràcies a un nou productor amb el que va treballar a ‘Reacción’ que va experimentar un canvi: “Em va dir que ell escolliria l’equip i va ser una excusa per poder treballar amb gent nova i que, a més, tenia molta experiència. Per tant, us ho aconsello”, deia Victori als alumnes, “perquè això implica fer un salt qualitatiu molt gran, i això permet evolucionar i millorar”.
Guanyar el primer Festival Internacional de Cinema de Youtube, organitzat pels directors Ridley Scott i Michael Fassbender, amb el curtmetratge ‘La Culpa’, ha suposat un gran reconeixement pel David, i va coincidir amb l’inici de la seva aventura a Los Ángeles. Impulsat per Jaume Collet Serra, el jove manresà li fa cas i marxa a Hollywood a provar fortuna tot i l’advertència del seu mentor que “et costarà sis anys entendre aquesta indústria, però quan abans comencis, abans ho entendràs”.
Una vegada a Los Ángeles descobreix que qui mana són les agències i que són molt poderoses. David explicava que “allà és molt normal fer reunions i si tens agència és molt fàcil tenir-ne, i si no en tens és molt complicat poder-t’hi bellugar”. A més, “l’agència és el teu segell i si estàs allà és per alguna cosa”, afegia. “La contra d’això és que amb aquests dos anys, he pogut o m’ha semblat observar que Hollywood necessita i desitja absorbir guionistes i directors amb caràcter, però a la vegada, els que estan presidint els estudis, treballen no moguts per la passió, la majoria, sinó moguts o frenats per la por”, explica en David. Però allà hi ha quelcom màgic. “A mi m’agrada escriure a les cafeteries. Hi trobes molta gent fent el mateix, veure això a mi m’emocionava”.
{{ comment.text }}