Aquesta és una àrea poc visible, però tothom parla de qualitat. En una universitat que no pot competir en preus, la qualitat és allò que la diferencia?
Docència, recerca i transferència de coneixement en fan totes les universitats. Per tant, el producte l’hem de diferenciar d’alguna manera. I la diferència ha de ser el com, fer les coses de la millor manera possible. I per això hi ha aquesta Àrea de Qualitat, que posa les eines necessàries per assegurar que tot allò que també fan les altres universitats nosaltres ho puguem fer millor. Que els nostres estudiants quedin satisfets, i que puguem retornar a la societat professionals altament preparats.
Ho comparem amb el control de qualitat d’una fàbrica?
Més aviat amb el panell d’instruments d’un avió. És intern, només el veuen els que piloten, a la cabina. Però ajuda a assegurar que puguis fer el vol i que el facis de la millor manera possible. Perquè t’avisa quan perds alçada, quan et falta carburant o quan et falta per arribar al destí, gràcies a un full de ruta que prèviament li han entrat… i això seria el nostre Pla Estratègic. A l’Àrea de Qualitat som el panell, encenem els llums verds o vermells i el pilot sap si ha de corregir o no la posició.
No existia des de sempre, aquest departament de la Universitat. Des de quan pren forma?
Entesa com a tal, és a partir de l’any 2007, que n’agafo la direcció. Abans era l’Àrea de Planificació, Estudis i Valoració, i encara abans una oficina adjunta al rectorat per al Pla Estratègic. Sí que al començar a dedicar-me a aquest tema, al veure què explicaven les agències de qualitat de Catalunya i d’Espanya, vaig intuir que calia diversificar l’activitat i ser experts en determinats àmbits. Entendre d’avaluació, d’indicadors, de com es dona aquesta informació… I el que tenim era és també un fruit de l’aposta dels últims rectorats, que han entès que la qualitat havia d’estar en tots els àmbits de la Universitat. I amb el temps, ens hem anat convertint en un referent.
Tant Catalunya com Espanya, vostè ho deia, tenen agències oficials per avaluar la qualitat universitària. L’àrea que vostè dirigeix és la que fa aquesta funció a nivell intern?
Ells ens donen els marcs de treball, les normatives per oferir les titulacions amb un determinat nivell de qualitat. Això vol dir que es demana un tant per cent de professors que siguin doctors i estiguin acreditats, o que identifiquem clarament les sortides laborals dels estudiants.
Per entendre’ns, si el curs vinent comença el grau de Biomedicina, vostès han hagut de demostrar abans tot això?
Sí, al final no deixa de ser un chekbox: vostè compleix això, això i això… doncs endavant. Però li faré una precisió: no som una agència interna de la Universitat, som una àrea de treball… però no va desencaminat. El corrent que s’està definint per a un futur no gaire llunyà és l’acreditació institucional.
I què vol dir?
Pretenen que les facultats d’una universitat funcionin autònomament i no depenguin d’aquestes agències externes per fer seguiment dels seus títols. D’aquí a cinc o deu anys, la Universitat tindrà una agència pròpia per controlar-ho.
Als professors universitaris ara se’ls exigeix que investiguin, a més de fer classes. I que es tradueixi en fets concrets, com les publicacions d’articles científics, o la participació en grups de recerca. Em sembla que estan molt pressionats… vostès els ajuden?
Se’ls informa i se’ls acompanya en aquest procés, resolent els dubtes que puguin tenir. És una feina que ha anat molt a l’alça en els últims anys: som una universitat jove però el nostre professorat ja té una trajectòria de recerca important. Penso que l’exigència no ha fet més que augmentar, perquè com a investigador competeixes amb tot el món.
Però la qualitat es mesura només amb aquests paràmetres? Amb quants articles has publicat en revistes científiques de prestigi demostrant els resultats de la teva recerca?
Aquesta és la gran mancança dels rànquings. Nosaltres vam encetar el curs passat un programa per avaluar la docència universitària, només la docència. Les universitats estem obligades a tenir-lo. Aquí ja hi havia unes bases que havia redactat Joan Solà, que va ser degà de Ciències Humanes i Traducció i malauradament va morir ara fa dos anys. Però no s’havien posat mai en pràctica. En plena pandèmia, amb el vicerector de Professorat, Albert Juncà, les vam recuperar i vam treballar-hi. D’aquí en va sortir un programa que hem anomenat UDocentia. Hem interactuat amb moltes altres universitats, amb professorat júnior i sènior nostre… i hem aconseguit un programa que, més enllà dels paràmetres quantitatius, faci aflorar els aspectes qualitatius. Els que només es poden avaluar amb un bon comentari.
I quins són?
Per exemple, la diversitat metodològica, el clima a l’aula, la relació entre els professors o d’aquests amb el respectiu departament… tots aquests aspectes, en programes que hem vist d’altres universitats, no solen tenir-se en compte i es basen només en la part quantitativa, per anar ràpid. Crec que vam fer un bon programa d’avaluació docent.
Tota aquesta informació, d’on surt? De les enquestes de satisfacció dels estudiants, per exemple?
Les enquestes són una de les fonts d’informació que alimenta el programa. És l’opinió més important, perquè és la dels que reben la docència. Ells han d’expressar si n’estan satisfets o no. Però hi hem afegit paràmetres innovadors… Apostem perquè dues persones entrin a l’aula i facin d’observadors.
Ja s’ho agafen bé, els professors? No se senten envaïts en el seu espai?
Són persones escollides per ells. Entren a l’aula, veuen la classe i nosaltres els recomanem que a l’acabar tinguin un diàleg, el professor que ha estat observat i l’observador. Sempre han de ser persones que coneguin la matèria, és clar, perquè busquem aportar valor. Si fos un arbitratge fet per nosaltres, per l’Àrea de Qualitat, no sé si podríem aportar-ne. Es tracta que es retroalimentin, l’observador i l’observat. També demanem que els professors s’autoavaluïn, amb un informe que expressi com viuen la seva docència. I que els responsables acadèmics –directors de departament i coordinadors d’estudis– donin opinió en alguns aspectes de la docència. I per últim, hem afegit un procediment d’avaluació per parells cecs que només fan en una universitat del País Basc.
Ens haurà d’aclarir què vol dir això dels parells cecs…
Tenim una bossa que n’hem dit d’experts avaluadors, amb una cinquantena de persones. N’assignem dos a cada professor que entra en el programa d’autoavaluació. Ells són els que fan un cop d’ull a tot: a les enquestes dels estudiants, als informes d’autoavaluació, als observadors a l’aula, al que diuen els responsables acadèmics… i en donen una conclusió general. Són cecs perquè un no sap qui és l’altre, i el professor no sap qui l’està avaluant. Aquí està la gràcia. Ho hem pensat tot perquè no hi hagi mals entesos ni suspicàcies, i tinguem totes les garanties per a una bona avaluació qualitativa de la docència. Volem que el professor creixi, acompanyar-lo. És una mica llarg de dir, però més complicat d’aplicar perquè hi intervenen moltes persones.
La política de transparència és part de les tasques de la seva àrea.
Va ser una aposta clara del rectorat i també de la direcció general de la Fundació Universitària Balmes (FUB). Té conseqüències positives a molts nivells. Igual que en el cas dels rànquings, la transparència també és un gran aparador: podem dir que no amaguem res. És un valor a l’hora de captar estudiants, projectes de recerca…
Què caracteritza els criteris de qualitat que aplica la UVic-UCC?
Hi ha dues maneres d’apreciar-ho. Per una banda, l’aposta interna per la transparència: si jugues aquesta carta i hi poses els recursos –que és el que hem fet– tens un bon portal de transparència. Està malament que ho digui jo, però intentes posar-te al capdamunt en la qualitat de la transparència. Per això, quan ens van traspassar aquesta cartera es va aplicar un criteri: tota la informació que hi ha porta un registre. La data en què es publica i quina és la font de la informació, quina àrea l’ha proporcionada. Són dues dades molt discretes, però fa que tothom estigui al cas perquè si no s’actualitzen se’n sap el responsable.
La FUB és una institució jurídicament privada. Però que rep recursos públics… és per això que es va optar per la màxima transparència?
Som una fundació privada, però del sector públic. I ens vam posar entre cella i cella el compliment de tot el que establia la normativa de la Generalitat del 2014, que s’ha anat desenvolupant després. En el portal de Transparència, si s’hi fixa, hi ha una finestreta d’autoavaluació en què vostè pot mirar si complim tots aquests requeriments. I si complim amb els últims que demanen els rànquings de transparència univesitària. Som proactius.
Això ha d’impregnar la cultura de tota l’organització, de dalt a baix?
Per mi, la qualitat és a tot arreu, és un atribut que pots aplicar a com es porta una àrea concreta, com es fa una classe, com es gestiona un projecte de recerca o com som de transparents… No som una àrea burocràtica, el que volem és facilitar eines perquè tothom faci millor la seva feina. El panell d’instruments que li explicava abans: el posem a disposició del rector per a tota la universitat, del degà per pilotar una facultat, del professor en una classe… Tothom té els seus instruments de navegació, i no perquè nosaltres siguem a tot arreu, sinó perquè tothom fa qualitat.
