L’entrada de les tropes franquistes a Vic el dia 1 de febrer de 1939, efemèride que les autoritats locals celebraren durant 36 anys seguits, suposarà la prohibició de totes les formacions polítiques que s’havien oposat als militars rebels, i fins i tot d’opcions que s’hi havien adherit, com els carlins. A partir d’aquell moment, serà el partit únic falangista, baluard ideològic del nou règim, el que monopolitzarà la vida pública local. La persecució dels que se significaren per les seves idees catalanistes, més o menys radicals, serà implacable, fins al punt que personatges moderats com el prestigiós advocat Joan Anglada Vilardebó seran obligats a romandre lluny de Vic durant uns mesos, com a càstig per haver col·laborat durant molts anys en publicacions i activitats de l’òrbita del nacionalisme local. En aquelles circumstàncies, l’independentisme, que ja havia estat marginal durant la Segona República i la Guerra Civil, quedarà absolutament desfet. A Vic, més de 400 persones són jutjades i condemnades a diverses penes de presó, 27 són condemnades a mort, de les quals quatre són commutades i la resta executades. La repressió, que ha estudiat la historiadora Esther Farrés, es dirigeix especialment contra els membres de les organitzacions polítiques i sindicals que van donar suport a la República –CNT, ERC, PSUC, POUM, UGT i Unió de Rabassaires– però també contra gent que no s’havia significat especialment durant el període republicà, com Joan Pietx i Oliva, impressor i propietari de la Tipografia Balmesiana, d’on va sortir el primer nucli independentista local en temps de Primo de Rivera.
El Front Nacional de Catalunya
En aquell context de repressió policial i control social, el nacionalisme català tindrà moltes dificultats per reorganitzar-se. Hauran de passar molts anys fins que el nacionalisme català i l’independentisme torni a tenir una expressió organitzada a la comarca. Malgrat això, un grup d’exiliats catalans a París acordarà l’hivern del 1939 crear el Front Nacional de Catalunya (FNC). El gruix de militants d’aquesta nova formació vindrà del Partit Nacionalista Català, de Nosaltres Sols! i, molt especialment, d’Estat Català, el partit que aportarà més afiliats. A partir del 1946, l’FNC es reestructurà i promourà la creació de consells comarcals i de delegacions locals. De fet, en la Segona Conferència de l’FNC, celebrada l’octubre de 1947, aquesta organització va decidir convertir-se en un partit i abandonar el caràcter de front resistent i l’activisme propagandístic. Durant el Consell Nacional del 24 d’abril de 1960, l’FNC decidirà abandonar el separatisme per qualificar-se com a independentista. A Osona, l’FNC no va aconseguir tenir una estructura estable, tot i que a finals dels anys seixanta hi va haver alguns militants d’aquesta organització que van fer tasques de proselitisme a la comarca. Destacaren en aquesta labor Jaume Vallès, que venia de Barcelona; Carles Sans, establert a Tona, i Josep Tarradellas, que era de Vic. L’independentisme haurà d’esperar fins als anys setanta per reorganitzar-se a la ciutat. Tanmateix, aquesta vegada estarà fortament influït per l’esquerranisme hereu del maig del 1968 i dels moviments d’alliberament del Tercer Món. Es tractarà d’una nova generació que no ha viscut en primera persona els estralls de la Guerra Civil i que incorporarà al seu argumentari polític un nou concepte: els Països Catalans. No es tractarà només d’una qüestió de noms, el nacionalisme radical voldrà redefinir el seu projecte per incorporar-hi totes les terres de parla catalana.
El Partit Socialista d’Alliberament Nacional
L’any 1973, en un ambient social dominat pel desinterès per la política, tal com explica Miquel Macià, va aparèixer a Vic el primer cercle de militants del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), una organització creada el 1969 a partir d’una escissió del Front Nacional de Catalunya que definia el seu ideari basant-se en dos principis: la unitat dels Països Catalans en lluita per la seva independència i l’alliberament de la classe obrera. Dos joves vigatans en foren els impulsors: Francesc Codina i Toni Coromina. El primer hi entrà en contacte a partir del pastisser i militant comunista Joaquim Capdevila, que el va vincular amb un membre d’aquest partit independentista a Barcelona. Primerament, Codina milità a les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC) per passar, més tard, a ser membre del PSAN. Per la seva part, Coromina va tenir un pas efímer pel partit, ja que se’n va desvincular pocs mesos després, per apropar-se al moviment antiautoritari i contracultural. En qualsevol cas, Codina i Coromina formaren la primera cèl·lula del PSAN a Osona. L’independentisme organitzat tornava a estar present a Vic després de la desfeta del 1939. El grup inicial es va eixamplar amb la captació de nous militants i simpatitzants: Manuel Riera, Xavier Tobajas, Lluís Solà, Andreu Roca, Mercè Codina, Mercè Colom, Josep Romeu, Eusebi Coromina, Josep Vernis, Jordi Ordeig i Josep Cullell. D’altra banda, es va crear també un nucli local de les JRC, promogut per Manuel Riera i Miquel Pérez. El 1975, el PSAN tenia tres cèl·lules a Osona, amb un total de 30 militants, la majoria dels quals eren joves que estudiaven o havien estudiat a l’institut Jaume Callís de Vic. Ben aviat, com passava a la resta del país, l’independentisme d’esquerres viurà les seves primeres escissions. El 1974, el PSAN es dividirà perquè un sector del partit, encapçalat per Carles Castellanos i les germanes Eva i Blanca Serra, creien que calia una major implicació del partit en els moviments populars. A Vic, la majoria de militants es passen al nou PSAN provisional, i contribueixen a transformar la Plataforma Popular que havia creat el PSAN oficial en la Plataforma Socialista Revolucionària, juntament amb Convergència Socialista Revolucionària de Catalunya i Convergència Socialista de Catalunya, de la qual s’apartaran quan aquesta evolucioni cap a posicions socialdemòcrates. L’independentisme pretendrà utilitzar aquestes plataformes com a organismes de masses per participar en les lluites ciutadanes i arribar a gent que no militava a cap partit. En aquesta línia, el PSAN participarà activament en les Entitats Coordinades, una iniciativa ciutadana creada a la capital osonenca per mobilitzar la població i fer arribar les seves demandes i queixes a l’Ajuntament franquista. D’altra banda, el 20 d’abril de 1974, Francesc Codina és detingut i ingressat a la presó Model de Barcelona juntament amb 17 persones més, pertanyents al PSAN provisional, el Front Nacional de Catalunya, el Partit Popular Català, el Grup per la Independència i les Joventuts Revolucionàries Catalanes. Se’ls va acusar d’associació il·lícita i de propaganda il·legal, tot i que foren alliberats uns mesos més tard. Tanmateix, l’acostament dels “provisionals”, terminologia que els dissidents del PSAN van manllevar del moviment republicà irlandès, a ETA i a Union do Povo Galego, organitzacions armades que practicaven la violència política, va fer que un sector en marxés. Així doncs, Francesc Codina i Manuel Riera foren els primers de tornar al PSAN oficial, als quals seguiren 12 militants més, entre ells Lluís Solà, Jordi Puig, Josep Romeu, Josep Comeres i Lluís Anglada. Al llarg del 1975, els “provisionals” de la comarca entren de forma massiva al PSAN oficial. L’estratègia armada no convenç la majoria de l’independentisme d’esquerres osonenc, per bé que s’oposarà rotundament al referèndum de Reforma Política (desembre de 1976) que promouen les autoritats franquistes i insistirà en la via rupturista donant suport a les Marxes per la Llibertat i a l’Assemblea de Catalunya, plataforma unitària antifranquista que aplega la majoria d’organitzacions polítiques i socials del país al voltant de quatre punts: l’amnistia dels presos i exiliats polítics, l’exercici de les llibertats fonamentals, el restabliment de les institucions d’autogovern configurades a partir de l’Estatut del 1932 i l’exercici del dret d’autodeterminació i la coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.
Auge i declivi de l’esquerra independentista
Entre el 1977 i el 1979, el PSAN d’Osona, l’evolució del qual podem conèixer a través dels treballs de Roger Buch i Miquel Macià, col·locarà diversos adherits de la comarca als òrgans de direcció de l’organització: Lluís Solà, Andreu Roca, Manuel Riera i Jordi Ordeig formaran part del Comitè Central mentre que Francesc Codina i Eusebi Coromina pertanyeran al Comitè Executiu. L’any 1978, el PSAN té 21 militants censats a Osona, amb nuclis importants a Vic, Torelló i Calldetenes. A més, Codina, que va dirigir la publicació oficial Lluita durant l’any 1979 i va impulsar la revista comarcal Embat (1977), va ser un dels primers dirigents de l’organització que va signar amb el seu nom, juntament amb Josep Guia i Josep Huguet, els articles que publicava als periòdics del partit durant els anys 1975-1976, quan l’organització encara vivia en la semiclandestinitat. A la capital de la comarca, el PSAN portarà a terme una campanya per catalanitzar els rètols indicadors de Vic, la qual cosa l’enfrontarà a l’alcalde Antoni Maria Sadurní, que veia amb disgust l’activisme dels independentistes locals, i participarà en totes les accions unitàries que es porten a terme a la ciutat, la més important de les quals va ser la mobilització contra les extraccions d’urani a la comarca (1979). Ara bé, de cara a les eleccions al Congrés de Diputats de l’any 1977, les primeres eleccions democràtiques que se celebraven a l’Estat espanyol després de 40 anys de dictadura, el PSAN va decidir no participar-hi perquè creia que no es donaven les condicions que havia establert l’Assemblea de Catalunya per considerar definitivament superada l’etapa franquista, és a dir la materialització completa dels quatre punts del seu programa. Tanmateix, donarà suport a la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS), una agrupació d’electors impulsada pel Moviment Comunista de Catalunya i el Partit Carlí de Catalunya, que va incorporar a les seves llistes independents i persones provinents del camp independentista. Els resultats d’aquesta candidatura foren molt decebedors ja que només va obtenir 12.040 vots, quedant sense representació al Congrés dels Diputats. Pel que fa al Senat, la CUPS va fer campanya per Lluís Maria Xirinacs, que sí que va ser elegit senador per la circumscripció de Barcelona, i que a Vic va ser el segon candidat més votat darrere del democratacristià Miquel Coll i Alentorn. D’altra banda, en aquesta època Esquerra Republicana de Catalunya va reconstituir la seva organització local de Vic, animada per Jaume Portell, Jaume Ferrer, Pere Vinyes, Jaume Brunet, Nativitat Sala i Mercè Rovira. Els republicans, que encara no havien estat legalitzats, es presentaren a les eleccions generals constituents en una aliança amb el Partit del Treball d’Espanya, que s’anomenà Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic, obtenint un sol escó, el d’Heribert Barrera.
De la Diada del 1977 al referèndum constitucional
La Diada de l’Onze de Setembre del 1977 va viure la primera gran manifestació autoritzada a Barcelona des de l’acabament de la Guerra Civil. Prop d’un milió de persones desfilaren pels carrers de la capital catalana sota el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. L’independentisme, per la seva part, va reunir 30.000 persones al Fossar de les Moreres, desmarcant-se així de la reivindicació autonomista dels partits majoritaris. Aquest rebuig es va materialitzar posteriorment amb la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola, que es va formalitzar a la Primera Conferència d’Esquerra Independentista, celebrada a Barcelona la tardor d’aquell 1977. Al llarg del 1978, l’independentisme d’esquerres va fer campanya contra la Constitució espanyola acordada pels partits majoritaris d’esquerres i de dretes espanyols i pel nacionalisme moderat català. A Vic, el PSAN, l’única organització obertament independentista activa a la ciutat, tot i que ERC també s’oposava a la Constitució espanyola perquè no reconeixia el dret d’autodeterminació de Catalunya, va desmarcar-se dels actes oficials que es portaren a terme amb motiu de l’Onze de Setembre davant la làpida de Francesc Macià i Ambert, conegut com a Bac de Roda, i va fer una commemoració pròpia a la casa pairal d’aquest militar de la Guerra de Successió a les Masies de Roda, on intervingueren Lluís Solà i Sala i Lluís Maria Xirinacs. A la capital d’Osona, els resultats del referèndum constitucional celebrat el dia 6 de desembre de 1978 van donar la victòria al sí, que va obtenir un 88% dels vots, mentre que el no va quedar-se en un 3,9% i els vots en blanc foren el 5,5% del total. La participació popular en aquesta consulta fou del 66%. A Catalunya, la victòria del sí s’enfilà fins al 90,46% i la participació va ser del 67,91%. El gran suport que la Constitució espanyola va tenir a Catalunya, a diferència del que va succeir al País Basc, on les forces nacionalistes van oposar-s’hi en bloc, va suposar un fracàs per a l’estratègia política de l’esquerra independentista, que veia el text constitucional com un fre per a la mobilització popular i un element que diluïa la consciència nacional.
