De l’estiueig al turisme

Camprodon va ser una de les primeres poblacions de Catalunya escollides per la burgesia barcelonina per passar-hi els mesos de calor. Era l’estiueig, el fenomen que va precedir el turisme. Ester Noguer ho ha estudiat en un llibre que s’acaba de publicar. A finals del segle XIX, el doctor Bartomeu Robert era un dels metges més reconeguts de Catalunya. Pel seu consultori passava tota la burgesia barcelonina, i altres il·lustres personatges com el poeta Jacint Verdaguer, que va ser el seu últim pacient abans de tancar la consulta i morir al cap d’uns mesos, l’any 1902. Des de la seva influent posició, fins i tot molt abans que fos designat alcalde de Barcelona l’any 1899, el doctor Robert havia començat a recomanar a qui el visitava els aires camprodonins com a font de salut. Ell va ser el principal inductor que Camprodon hagi estat un dels principals centres d’estiueig de Catalunya des de fa un segle i mig. Aquest període és el que comprèn el llibre Estiuejants, excursionistes i forasters (Brau Edicions), on Ester Noguer ha analitzat l’evolució des d’aquell costum exclusiu i burgès cap a un fenomen massiu i estès a gairebé tota la societat, el turisme. Són els burgesos que es comencen a enriquir amb la indústria els que agafen la idea europea de l’estiueig. Va estretament lligat a l’higienisme, “anar a un lloc on l’aire i l’aigua siguin més purs”, i per això són els metges els que ho recomanen. A vegades, com en el cas de Tona, la recomanació se sustenta en les aigües a les quals s’atribueixen propietats medicinals, neixen els balnearis. “És un fenomen que es produeix a diferents llocs d’Europa: les estacions termals de Suïssa, les poblacions de la costa d’Anglaterra...”, diu Ester Noguer. Estiuejar era traslladar la vida d’un lloc a un altre durant un temps llarg, establir-se. “A Camprodon, arribaven pels volts de Sant Joan i marxaven pel setembre”, diu l’autora del llibre. El servei precedia els estiuejants: obrien les cases i ho deixaven tot a punt per l’arribada de les famílies, en tota la seva extensió. El camprodoní Alejandro Cuadrado, creador del Museu de la Retirada i fill del que llavors era taxista del poble, conserva encara documentació familiar que registra els viatges a Sant Joan de les Abadesses, a finals de juny. Fins allà hi arribava el tren, i era el lloc per recollir els que venien de Barcelona. “Aquesta gent no voltava gaire, podien passar tot el dia a l’hotel Rigat o de casa en casa”, explica Noguer. Simplement, havien traslladat a un lloc més còmode la mateixa vida que feien a l’Eixample de Barcelona, i hi reproduïen fets culturals, des de jocs florals fins a representacions operístiques. L’antítesi del turisme, que si alguna cosa busca és conèixer nous llocs. Camprodon es va omplir de cognoms il·lustres de la burgesia industrial i de professions liberals de finals del segle XIX i principis del segle XX: Carulla, Roig, Mas de Xaxàs, Garcia-Nieto, Torent, Regordosa, Vincke, Serra, Maristany... A primers del segle XX són un miler, i des del 1900 ja es disposa del telèfon. Com a part d’aquesta mateixa burgesia, hi han arribat els intel·lectuals: el poeta Joan Maragall, que estiueja també a Sant Joan de les Abadesses, el bibliòfil i mecenes Rafael Patxot, els pioners de la fotografia Antoni Campañà i Joaquim Pla Janini. Paral·lelament a l’estiueig, es desenvolupa l’excursionisme científic que –aquest sí– pretén trepitjar el país, conèixer-lo i buscar-ne les essències. “Anar allà on es mantenen les tradicions, la puresa”, afirma Nogué. Per la vall de Camprodon hi passen Artur Osona o Carles Bosch de la Trinxeria, però el gran avalador de la comarca en aquest sentit és Cèsar August Torras, president del Centre Excursionista de Catalunya i autor de Pirineu català: Guia itinerari de l’excursionista a Camprodon, que recull ni més ni menys que 150 rutes. És ell qui promou l’any 1902 la construcció del magnífic xalet-refugi modernista d’Ulldeter, que projecta l’arquitecte Jeroni Martorell. L’estiueig i l’excursionisme, amb punt de contacte entre un i altre, patiran només un núvol negre en tota aquesta època: un brot de tifus que es produeix l’any 1924, a conseqüència del qual emmalalteixen algunes persones i mor l’advocat Josep Ferrer i Bàrbara, un dels estiuejants. Els camprodonins han de fer front a un fenomen modern: la repercussió que això pot tenir en la premsa de Barcelona i el perjudici a la imatge del poble. El periòdic local El Muntanyenc manlleva el títol de Verdaguer i publica l’article En defensa pròpia, assegurant que ja s’ha trobat l’origen del brot en les aigües. I l’any següent, es fa una enginyosa campanya de màrqueting: a la premsa de Barcelona, apareix un anunci en què l’Ajuntament promet 20.000 de les antigues pessetes a qui demostri que en els últims nou mesos hi ha hagut un sol cas de tifus a Camprodon. “Es van defensar molt bé, perquè la gent va continuar venint.” L’estiueig crea tot un fenomen al seu voltant, també amb connotacions molt actuals: construcció d’hotels, pisos de lloguer amb preus creixents, comerç que fa el negoci els mesos d’estiu, i fins i tot la creació del Club de Tennis o el primer projecte d’un camp de golf. La Societat d’Atracció de Forasters està presidida pel pintor i cartellista Josep Morell, autor de magnífics cartells de promoció que avui són considerats obres d’art. S’anticipa el turisme. Però la Guerra Civil estroncarà tot això. Esclata justament un 18 de juliol, en plena època d’estiueig, i durant tres anys les grans cases del passeig de la Font Nova i sobretot del magnífic passeig Maristany són comissades per a finalitats diverses. En una d’elles, Can Garcia de Baix, s’hi instal·la en els mesos finals del conflicte el president de la República espanyola, Juan Negrín. La recuperació de l’esplendor serà lenta, perquè l’octubre de 1940 l’aiguat afecta greument Camprodon, però poc a poc tornarà l’esplendor. Anys de parlar en castellà als senyors que han adoptat la llengua del vencedor. “Les serventes dels senyors podien arribar a passar davant de la gent del poble a les botigues.” Quan s’obre la carretera de Coll d’Ares cap al Vallespir els primers turistes als quals s’aplica aquest nom són els francesos, encara que siguin de la Catalunya Nord o ben a prop. Serà amb el desarrollismo dels anys 60 quan es començarà a generalitzar l’arribada de visitants. Els anys del Seat 600 i les primeres vacances pagades. Afluixa l’estiueig i arriba el turisme. En aquest sentit, l’obertura de l’estació d’esquí de Vallter 2000, l’any 1974, marca un abans i un després: ja no caldrà que sigui estiu per anar a Camprodon i la seva vall. Encara hi ha famílies de tota la vida que segueixen anant a Camprodon a passar una part de l’estiu, però ara el repte és just el contrari: en temps de mobilitat extrema, aconseguir “que la gent passi més d’un dia a la vall”, diu Noguer. “Ara no competim amb Viladrau o amb Puigcerdà, ara competim en un món global amb Cancún.” “No hem deixat de venir en 140 anys” El retrat del seu rebesavi, Fernando Oliveda Jané, i de la seva esposa, Antonia Llopart, presideixen la sala amb la llar de foc que dona al jardí de Ca n’Oliveda, la casa més antiga del passeig de la Font Nova. “Ell és qui va portar el doctor Robert a Camprodon”, explica Estrella de Oliveda, cinquena generació d’estiuejants al mateix lloc. “I després hi ha els meus fills i nets, ja són set generacions.” No sap exactament quina va ser la raó per la qual el seu avantpassat es va enamorar de Camprodon, tan lluny de Barcelona, quan només s’hi podia arribar en carruatge. L’any 1880, el mateix en què el tren arribava a Sant Joan, els Oliveda inauguraven casa a l’actual passeig de la Font Nova, nucli primigeni de l’estiueig molt abans que s’urbanitzés el famós passeig Maristany. “Això vol dir que ja hi venien abans.” Uns 140 anys, pel cap baix. El fill de Fernando, Alfons d’Oliveda, ja va trobar-hi un lloc per exercir la seva passió, la cacera. A la casa es conserva un sol trofeu de cacera dels molts que hi havia hagut: unes banyes de cérvol amb una placa que recorda que són un regal del rei Alfons XIII “a mi amigo”. Si la cacera va tenir lloc a Camprodon o no ha quedat en el misteri. Al costat de Ca n’Oliveda hi ha Can Torent, i aquí sí que va quedar constància monàrquica, en una placa, que hi havia pernoctat Juan Carlos de Borbón quan encara no era ni tan sols príncep. L’advocat i polític Santiago Torent era monàrquic dels de Don Juan, el pare del rei emèrit, i formava part del seu consell assessor. Els Oliveda no han deixat mai d’estiuejar a Camprodon. La Guerra Civil es va salvar amb algun saqueig de mobles, però a l’arribar l’exèrcit de Franco la casa va ser ocupada. “Aquí hi havia hagut fins i tot animals.” L’aiguat de 1940 va fer arribar l’aigua del Ritort a l’altura d’un metre i mig de la planta noble, la de l’entrada. “Però la casa es va remuntar.” Estrella de Oliveda recorda el jardí d’estil anglès i la cova artificial amb la imatge de la marededéu al fons, i alguns arbres que es van tallar perquè hi toqués el sol. “No era còmode, no es pensi, fins ben endavant només hi havia una banyera.” Encara ara és difícil de mantenir, un casal com aquest. Però el bon record dels estius a Camprodon el porta molt endins de la memòria: “De sobte, podies estar sol, i només passar pel Rigat a mitja tarda perquè et veiessin els pares.” Una llibertat inimaginable al passeig de Gràcia, on vivia la família i on encara viu ella quan no és a Camprodon. Ara ja no es limita a l’estiueig, i hi passa tant de temps com pot. “Em sento camprodonina, no estiuejant.” Quan és sola, a la casa, sent que d’alguna manera tots els que l’han precedit “hi són”. Ca n’Oliveda és la casa dels pioners de l’estiueig, però, sobretot, és una casa amb ànima. [caption id="attachment_142778" align="alignnone" width="900"] Estrella de Oliveda, davant la seva casa d'estiueig al Passeig de la Font Nova / Albert Llimós[/caption]

De l’estiueig al turisme

Can Villaura de Ripoll, cent anys de cuina casolana

Núria Bacardit, periodista de TV3, convidada de la setmana al ‘Discapaci…Què?’

Jordi Solé serà el relleu de Francolí a la secretaria tècnica del Tona

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest dimecres, 15 d’abril?

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

“He anat decaient molt lentament, fins a ser dependent les 24 hores”

“Si paguem, com a mínim hauria d’estar més net”

“Vaig descobrir Casserres fa cinc anys i ja hi he vingut tres vegades”

Casa Tió tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

Busquen un conductor per atropellar intencionadament un home a la C-17 a Orís

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

El Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt s’omple amb motiu de l’aplec

Un cotxe s'encasta a un mur a la rotonda de Roda

S’esfondra una teulada al carrer Tagamanent de Vic

Un ciclista ferit en una topada amb un quad al Lluçanès