L’atleta de curses de muntanya Jordi Gamito es va instal·lar a la Vall de Camprodon ara fa un any. Allà compagina els entrenaments amb la seva feina de paleta, on s’ha reincorporat aquesta setmana després del tercer lloc a l’Ultra Trail del Mont Blanc. La febre per aquest esport continua malgrat un lleuger descens dels participants en algunes proves. Aquest cap de setmana és el torn del Trail 3 Batlles i de l’Entrevalls.
El platjarenc Jordi Gamito no ha deixat de concertar entrevistes o aparèixer als mitjans de comunicació pel seu tercer lloc a l’Ultra Trail del Mont Blanc, després de recórrer 171 quilòmetres amb un desnivell positiu de 9.400 metres, que el varen dur a creuar muntanyes d’Itàlia, Suïssa i França. Fer-la i acabar-la només està a l’altura d’uns quants, així que pujar al podi és extraordinari i ha fet que la premsa s’interessés per ell, sobretot pel fet que combina els seus entrenaments amb l’obra. Des de fa un any, durant mig dia el trobareu vestit de paleta a Camprodon, on hi ha anat a viure per fer més compatible afició i ofici: “Quan vivia a Argentona, havia d’anar al Montseny o a Montserrat per entrenar, i ara tinc la tranquil·litat de sortir de casa amb les vambes posades”. Viu a La Roca, a Vilallonga de Ter, i des d’allà li agrada pujar al Balandrau o resseguir la Serra Cavallera fins al Taga. Si fa bon temps, també gaudeix pujant a Vallter.
Superman, a diferència de molts superherois, es disfressa de periodista per dissimular i llueix la capa i el vestit quan és ell mateix i fa coses extraordinàries. Què és més disfressa per a Gamito, l’uniforme de paleta o les sabates esportives? Què el defineix millor? El platjarenc respon: “Ostres, no sé què dir-te! Ara mateix, la roba de paleta, perquè tinc moltes ganes de tornar a córrer!”. Deixant de banda els èxits esportius, també mereix el respecte per l’esforç de fer compatible ambdues coses. La majoria malparlaríem si haguéssim de carregar sacs de ciment quan encara estàs cruixit, però del que renega l’atleta és del canvi de xip: “És dur psicològicament, perquè ja quasi no recordes tot el que has viscut amb tan poc temps”.
L’ajuda que rep dels espònsors fa que pugui dur aquesta vida dual, tot i que no és la que voldria. Amb tot, confia que el resultat a Chamonix l’ajudarà a renegociar amb els patrocinadors de cara a la pròxima temporada i tenir més temps per preparar les cites i no haver d’estalviar com aquesta vegada per poder deixar la feina i preparar-se durant dos mesos.
Ara mateix començarà a preparar-se pel Gran Raid de l’illa de Reunió, a mitjans d’octubre, i l’Everest Trail Race al novembre. Tot, sota l’ajuda del seu entrenador, el basc Jokin Lizeaga. El nou camprodoní creu que, amb 36 anys, encara en té tres o quatre per davant “donant guerra”, i que en aquest esport és més important el cap que el cos: “Amb l’edat tens més sang freda. No tens la xispa de quan ets jove, però l’experiència és molt important en aquest esport”.
La de les curses no és l’única sorpresa de Gamito, que va començar a córrer quan va abandonar un altre esport: el Muay Thai. Ho va fer després de diversos estius viatjant a Tailàndia, bressol d’aquest tipus de boxa, i d’aconseguir el seu somni: lluitar a l’estadi de Lumpinee, temple d’aquest estil de lluita tailandès. No va guanyar però va perdre als punts, i això ja va ser com una victòria per a ell, tenint en compte que el seu rival comptava amb 200 combats, i ell només havia participat en 11.
