El dia 5 de maig de 1945, un petit batalló de reconeixement de l’11a Divisió Cuirassada de l’exèrcit dels Estats Units entrava al camp de concentració de Mauthausen, a l’Alta Àustria, que els nazis ja havien abandonat. Entre els supervivents que van sortir a rebre’ls hi havia dos manlleuencs, els que havien sobreviscut del total de nou que hi havien estat internats. Formaven part del col·lectiu d’uns dos mil deportats d’arreu dels Països Catalans que, segons un càlcul de l’escriptora Montserrat Roig, havien passat en un moment o altre per aquest lloc d’horror. A poc a poc, se’ls han anat posant noms, i això és el que han fet ara les historiadores Imma Domènech i Assumpta Tort en el llibre Manlleuencs a Mauthausen, publicat pel Museu del Ter i presentat la setmana passada.
Josep Costa, Joan Pous, Antoni Pons, Josep Vivé, Pelegrí Soler, Pere Bonal i Josep Corti van deixar-hi la vida. Fortià Roqué i Joan Carrera ho van poder explicar. Han deixat de ser un nom més, i de tots se n’ha obtingut informació. “Volíem acostar-nos a la seva vida anterior, abans que la guerra els hi capgirés totalment”, explicava Tort en la presentació. Han resseguit el camí que els va portar a Mauthausen. Republicans que després de la Guerra Civil espanyola van acabar als camps de refugiats francesos, i d’allà van passar a les CTE (Compagnies de Travailleurs Étrangers), batallons de treballadors militaritzats que ajudaven França a preparar-se per una guerra que es veia imminent. Alguns van escriure a les seves famílies al principi d’estar a França: “La qüestió és sortir del camp i treballar perquè així almenys tens un altre tracte en el menjar”, deia Joan Pous. Sabia que no podia tornar perquè en mans franquistes la seva vida hauria perillat: “Són capaços (i ho estan fent) d’assassinar el més inofensiu dels ciutadans”, deia a la família.
Amb la invasió de França, van ser fets presoners dels alemanys. Al principi, considerats com a presoners de guerra i tractats amb una certa correcció. Després, el règim de Franco es va desentendre d’aquells homes que van passar a ser considerats apàtrides. O pitjor, rotenspanien (“espanyols rojos”), enemics del nazisme. Se’ls va traslladar a Mauthausen, i aquí va començar el seu infern. Alguns que ja tenien la salut delicada, com Pere Bonal o Josep Costa, amb prou feines van poder resistir uns mesos les condicions del camp. “Hi ha hagut moltes dificultats per seguir el camí que van fer, la informació és escassa”, diu Domènech. Fins que arriben a Mauthausen, on la maquinària de les SS funciona amb una precisió implacable: “Coneixem les dates d’ingrés als camps, i les de les morts, fins i tot amb l’hora”. La mort tenia mètode. De fet, Mauthausen-Gusen i els camps satèl·lits del seu entorn eren un gegantí complex de treball en règim d’esclavitud, pensat amb la intenció clara que els interns hi morissin.
Les historiadores han intentat contactar amb les famílies dels deportats, i ho han pogut fer en tots els casos menys un, perquè ja no se’n localitza cap descendent. En altres, “són branques laterals”, i no conservaven la memòria dels seus antecessors. Un cas és excepcional: la família de Joan Carrera, que sí que el va tenir molt present en vida i que en continua el record.
Tort i Domènech han arribat a aquest llibre estirant fils. La seva recerca ja havia donat peu, a finals de l’any 2018, a l’exposició “No se’n parlava. Els represaliats i represaliades del franquisme a Manlleu”. Aquí van saber que hi havia manlleuencs que, després d’haver-se exiliat, havien acabat als camps nazis. La pista va ser el testimoni de Maria Corti, esposa de Pere Bonal i cunyada de Josep Corti. Van voler saber si n’hi havia més i van arribar al total de nou. Alguns, nascuts a Manlleu; altres que hi havien viscut fins que en van haver de marxar, com el mateix Pere Bonal, que era fill de Campelles; Pelegrí Soler, de Campdevànol, o Josep Corti, de l’Escala. “Eren exemples de la mobilitat social que havia marcat la història del país”, deia la historiadora Rosa Toran, presidenta actual de l’Amical Mauthausen. Fins que l’allau de la història se’ls va endur per davant.
