A finals del segle XIX a Ripoll hi havia onze tallers de fusteria. Alguns sembla que es guanyaven raonablement bé la vida. Almenys els seus propietaris podien fer bullir l’olla per a la seva família.
Anys a venir, però, alguns van haver de tancar la porta del taller ja que els fills, que semblaven condemnats a continuar la tradició familiar, no van voler seguir passant el ribot i viure entre encenalls, i es van dedicar a altres feines, potser més segures, és a dir, més ben remunerades. Altres, en canvi, sense abandonar l’ofici del pare, van traslladar-se a un altre poble o ciutat on els semblava que es guanyarien més fàcilment la vida.
Aquest és el cas de Josep Bartrolí i Sadurní, nascut a Ripoll el 1863, i que tenia el seu taller al carrer de les Vinyes, i més tard al carrer del Monestir. El seu pare feia anys que havia deixat casa seva i la terra del mas Bartrolí de Vidrà, on havia nascut, per treballar de fuster a la capital del Ripollès. El seu fill, doncs, nascut en el si d’una família que vivia de treballar la fusta, continuà la feina que havia començat el pare.
A la primeria del segle XX, per una de les crisis que massa sovint fa trontollar la vida i la feina dels obrers, va decidir deixar aquella ciutat, agafar el tren i anar a provar fortuna a Vic. Hi arribà amb la seva dona, Petra Blancafort i Bosch, i dos fills, en Jacint i en Josep.
A Vic, la seva dona hi tenia un parent fuster, Llucià Blancafort i Serinanell, amo d’un taller a la plaça dels Caputxins. Els Bartrolí establiren el seu a la plaça de Santa Elisabet, 2, i el domicili a la Baixada d’Eraime, 7, on amb el canvi de segle hi naixerien dues filles.
Però centrem-nos en un dels dos fills, Josep Bartrolí i Blancafort, nascut a Ripoll el 1892, que va ser qui, el 1914, un cop mort el pare, va seguir l’ofici de fuster en el mateix taller de la plaça de Santa Elisabet i que, un cop casat, va anar a viure al carrer dels Dolors, 2, el mateix carrer on el 1935, però al número 4, hi traslladaria l’obrador. Aleshores a la ciutat hi havia uns divuit tallers de fusteria, segons la relació de matrícules industrials.
Per la seva bona feina o pels contactes que tenia a la ciutat, li van encarregar els treballs de fusteria del Teatre Vigatà. No sabem, però, si finalment va ser ell qui va construir les llotges de la platea i l’escenari, dels quals s’ha conservat el disseny. Aquesta nova sala d’espectacles va ser construïda el 1924, cinc anys després de la crema del Teatre Principal.
Gran aficionat a l’excursionisme, Bartrolí va ser soci de la Unió Excursionista de Vic. També era un amant de la fotografia i va arribar a ser l’encarregat del laboratori fotogràfic d’aquella entitat on, amb el temps, en seria elegit vicepresident fins l’octubre de 1934 quan va dimitir de la junta, juntament amb dos vocals. Aquells anys van ser temps molt difícils per a tots els que tenien inquietuds socials i polítiques com ell.
El dimarts 21 de juliol de 1936 comencen els aldarulls a Vic, provocats per l’arribada d’uns camions i un cotxe amb gent forana. L’edifici que primer rep la ira d’uns homes armats amb fusells i alguna pistola, i que són capitanejats per una dona, és la capella de Can Ricart, la catedral, el palau episcopal i l’església dels Dolors.
Bartrolí, home d’idees d’esquerra i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, segurament va deixar el taller aquella tarda per córrer, com van fer altres veïns, per veure què passava a la plaça de la Catedral. Un interès, o curiositat, que temps a venir li portaria problemes.
Corria el mes de setembre, quan un altre fet va cridar la seva l’atenció com també la d’altres vigatans. Potser perquè aquella vegada l’acció, promoguda pel Comitè Antifeixista, que seguia les ordres que havien arribat de Barcelona, estava anunciada amb temps, ell ja tenia preparada la càmera de fotos. De nou va anar a la plaça de la Catedral i va veure com, després d’enderrocar a cops de martell un tros d’un dels merlets del campanar, es llançaven les campanes daltabaix.
Gràcies a l’interès de Bartrolí en captar el moment just en què queia una de les campanes, avui tenim aquest testimoni gràfic. Segurament va poder detenir l’acció i el temps dels fets d’aquell dia en altres instantànies. Però no podem saber del cert si altres imatges que s’han conservat també són obra de Bartrolí, ja que les seves plaques originals es van perdre o es van destruir. En el llibre de Francesc Farrés on es recullen fotografies del temps de la República i de la postguerra a Vic, quan es refereix a Josep Bartrolí, hi podem llegir: “Pren un paper important en el reportatge dels fets de 1936 i arriba a tenir una valuosa informació gràfica dels fets a la ciutat. Després de la guerra, es perd íntegrament el seu arxiu i només en resten unes poques còpies i en mal estat de conservació. És l’autor de les impressionants instantànies de la caiguda de les campanes de la catedral”.
Però la guerra va anar avançant al front, mentre a la rereguarda vigatana les col·lectivitzacions s’escampaven. La fusteria de Bartrolí va ser protagonista.
