Del brot a la ‘normalitat’

Després d’un any dur “ja comencem a obrir una mica la porta”, deia, optimista i ja amb les dues dosis de la vacuna posades, Maria Vallbona, que viu a la Residència Casal de la Santa Creu de l’Esquirol. El coronavirus va passar de llarg del centre a l’inici però va fer estralls en la segona onada, per la qual cosa es van haver d’activar per gestionar el brot els equips d’intervenció ràpida, uns professionals que es retrobaven aquest dijous al matí després d’unes setmanes d’haver superat la crisi i en una residència ara del tot verda. El 23 de novembre es detectaven 18 usuaris positius i al cap d’una setmana ja n’eren una desena més, fins arribar al pic de 47 i nou defuncions, nou residents “amb noms i cognoms, amb molts vincles” al centre que era casa seva, lamentava la directora tècnica, Sònia Guix.
“Semblava un altre món, ha estat molt dur per tothom, principalment per les cuidadores i per nosaltres” i els dies “es van fer molt llargs”, recordava Vallbona. En els moments més complicats, quan es va sectoritzar l’equipament, van haver d’aïllar-se a l’habitació “molt ben ateses”, recordava la resident Carme Bassaganya, que va donar positiu en una de les PCR però que no es va trobar malament. Faust Justribó, que també viu a la residència, deia que “hem trobat molt a faltar poder sortir”. I mentre ho explicaven el personal se’ls mirava d’una forma entranyable. Com apuntava Raquel Coma, infermera de l’ABS de Roda i referent d’atenció primària de la residència, “fins ara es veia com un món molt tancat, però és com una petita família i per això hi ha aquest impacte emocional”.
Des de finals de gener i principis de febrer de l’any passat, “hem viscut amb terror”, assegurava Guix, ja que “la por que entrés la Covid al centre era extrema en tot l’equip”. Van anar superant “petites batalles” però “quan va entrar a casa es desmunta tot” i amb això arribava “l’angoixa, la por, el sentiment de culpabilitat, de pensar què hem fet malament” i en “la fragilitat dels residents”, relatava la directora emocionada. L’equip d’intervenció va actuar “per donar una visió conjunta i fer acompanyament”, explicava Àngel Izquierdo, delegat de Residències del Departament de Salut, i per ajudar a prendre decisions d’una forma ordenada en una emergència, ja que es tractava de situacions a les quals les residències no estan habituades. La tècnica de Salut Pública, Lídia Gómez, es desplaçava fins a l’Esquirol per fer suport en la sectorització, dividir les zones verdes, les grogues i les vermelles, encara que en un moment determinat era pràcticament tota vermella, és a dir, amb positius. Olga Sánchez, referent de gent gran del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, assumia el rol de coordinar i acompanyar a l’hora de demanar material, de fer trasllats de residents –en van traslladar quatre a l’hospital– i veure si hi havia manca de personal. Un acompanyament que es manté.
Els treballadors i treballadores, explicava Guix, també van quedar afectats, hi va haver tres positius a l’inici però en van acabar sent una dotzena d’una plantilla de 40. “Ens vam posar les piles tot l’equip” per tirar endavant el pla de contingència que havien treballat prèviament”, recordava Manoli Hidalgo, responsable higienicosanitària i infermera de la residència Casal Santa Creu, i “vam demostrar el gran equip que som”. Tothom s’hi va bolcar, i també s’hi van afegir extreballadors i persones amb qui havien tingut contacte que es van incorporar i es va ampliar la plantilla. Fins i tot, en alguns moments, personal tècnic o de neteja va acabar fent atenció directa als usuaris.
Guix i Hidalgo també van ser positives en coronavirus en un moment del brot. “Des de casa encara que et trobis malament tens una sensació de culpabilitat, de no poder ser-hi”, assegurava la infermera. Hidalgo recordava que hi va haver “una barreja d’emocions enorme i vam quedar molt tocades” i cada vegada que confirmaven una persona que era negativa del Covid-19, però, “era com un alliberament”.
Pel camí, van tenir aquestes nou pèrdues, una de les quals el pare de M. Àngels Flamis, explicava al costat del seu marit, Vicenç Bassaganya. La mare d’ella va anar a viure a la residència de l’Esquirol fa quatre anys i mig perquè la poguessin atendre més i al cap de dos anys el pare va proposar d’anar-hi també i allà “va ser molt feliç”, explicava Flamis. “Esclata la Covid i passem a un tema desconegut per a tothom i com a filla veig que no els podré veure en molt temps”. El pare, que a diferència de la mare n’era conscient, “plorava”. I malgrat tot aquest període el van viure relativament bé, assegurava la parella gràcies a l’equip de videotrucades: “El que ens feien viure les videotrucades pels pares i per nosaltres, ens quedarà sempre”, recordava emocionada, com també els correus electrònics diaris de la residència en què explicaven la situació i com se sentien. La comunicació i l’acompanyament emocional per part del personal ha estat clau en uns moments difícils. El pare de Flamis va superar la Covid-19 però ja tenia problemes de pulmons i al cap de dues setmanes va empitjorar. Van fer una darrera conversa telemàtica un dijous, “l’última vegada que el veig despert i em diu que m’estima i que nosaltres a ell també”. Els dies posteriors ella i el seu germà van poder entrar a acomiadar-se amb els EPI corresponents fins que va morir al cap de quatre dies.
El brot es donava per acabat el 22 de desembre, just en un moment en què la directora estava confinada i era positiva en Covid-19. La infermera li va enviar un vídeo, com els que passaven periòdicament a les famílies, i en aquesta ocasió “es veia tot engalanat de Nadal, el pessebre, i la gent va tornar a començar”. Guix observava com els residents sortien de les habitacions després de dies, cantant, i des del centre comunicaven a les famílies que eren residència verda.
De tot plegat, en troben la part positiva, com apuntava Dolors Collell, directora de l’ABS de Roda, el treball col·laboratiu entre els diferents ens, la capacitat de superació, que afegia Hidalgo, o haver sabut activar-se i sortir-se’n en moments difícils.
El 9 de gener administraven la primera dosi de la vacuna i “vam tornar a començar”, assegurava Guix. El vaccí els ha donat “una mica de calma, però no podem abaixar la guàrdia”, remarcava. Ara els avis i àvies poden sortir, poden abraçar-se i els familiars tornen a entrar i “a tenir una vida una mica normal”.