Es diu Francisco, sempre li havien dit Paco i ara es fa dir Kiko. Però és en Zambrana. municipal històric de Manlleu. 68 anys.
–Sap explicar acudits?
–Algun, però pocs. Per què?
–Perquè a vegades n’hi ha de bons de polis i de lladres.
Només esbossa un somriure. En Zambrana, de rictus seriós, ha fet de poli tota la vida. Nascut a Morón de la Frontera (Sevilla), el seu pare, Alfonso Zambrana, va arribar a Catalunya per treballar a la presa de Sau. Després, va venir la mare, Maria Tinoco, amb sis fills. La família, ja a Sau, va augmentar. “Jo era el quart de deu germans”, recorda. De Sau es van mudar a Manlleu, als pisos de Can Garcia acabats de fer. De seguida es va posar a treballar, primer d’enguixador i després a Can Puigneró a Roda. Aleshores, ja li agradaven els uniformes. Eren finals dels anys 70. A Manlleu hi havia sis agents i es deia que, després de les primeres eleccions municipals, que va guanyar Joan Usart, es convocarien tres noves places.
Així va ser. S’hi va presentar i, entre 11 candidats, en va guanyar una. L’1 de setembre de 1980, en un acte presidit per Jordi Pujol, es va fer el nomenament oficial dels nous agents. “La comissaria ha estat la meva segona casa; fer de policia és una manera de viure. Ho ets 24 hores. Quan acabava el servei, amb el meu cotxe, sempre feia una ronda…” Va fer de policia i se sent policia.
–Però vostè no té aspecte de poli. No és molt corpulent.
–Soc cinturó blau de tae-kwondo i marró de karate. Però per ser policia el que cal, sobretot, és tenir psicologia.
–Ha fet servir mai l’arma?
–Només la vaig haver de treure una vegada. I no va passar res.
Diu que, des que va començar a exercir, la societat ha canviat, però els anys durs a Manlleu van ser els del trànsit dels 80 als 90, quan l’heroïna feia estralls en les persones i a la societat.
–La policia abans era més violenta?
–No. Sempre s’ha de respectar la llei.
–Però a vostès els deien Los Hombres de Harrelson.
–Sí…
–Li molestava?
–No.
–Li agradava?
–Tampoc. També ens deien Los hombres de Paco perquè eren perfils que havia escollit jo. Fèiem la nostra feina.
La nostra feina, diu, era garantir la seguretat. “Per això gairebé mai he posat cap multa; ara, de detencions, amb 40 anys, potser n’he fet prop de 1.000”.
–I ha detingut coneguts?
–Fins i tot un familiar…
–Ha tingut mai por?
–No. Mai, mai, mai.
–És veritat la història que es va amagar al maleter d’un cotxe per detenir un lladre?
–Sí, és veritat.
–Com va anar?
–Van robar en un establiment d’assegurances. El lladre, que era del poble, li va dir al propietari que a canvi de 150.000 pessetes podria recuperar el material, que tenien en un descampat. I sí, em vaig amagar al maleter per anar cap allà… El vaig detenir. A ell i a un còmplice.
La història, sense el nom del policia, es va publicar a EL 9 NOU l’any 1997. El cas va anar al jutjat. L’operació, estrambòtica però eficaç, va cridar l’atenció de la jutgessa, que es va interessar pel mètode. Estil Zambrana, se’n podria dir.
D’estil cadascú té el seu. I de referents dins la professió, també. Ell parla de municipals com Toni Pujalte, per la valentia; Benito Bussoms, per l’empatia i la humilitat, i Josep Font, el seu mentor. Té paraules d’agraïment per a Jesús Calvo, que va ser el seu cap, “i com el meu pare”, o per a companys com Jaume Martos o Joan Salvans. “Voldria dir el nom de tots; sempre m’he sentit molt apreciat pels companys”, explica.
–I pels polítics?
–També. He estat amb els alcaldes Usart, Sitjà, Vivas, Prat i Garrido. Bona gent.
De fet, Garrido va ser el seu cap i ell, durant l’últim mandat, la seva oposició perquè l’any 2019 es va presentar a les eleccions per la xenòfoba PxC. Se’n penedeix? “No, però al cap de mig any vaig deixar el partit. No hi estava d’acord. No soc racista. No vaig voler que em diguessin què havia de dir o què havia de votar. Sempre vaig actuar segons el meu criteri”, explica. La política és passat. No se sent polític, sinó policia. Jubilat, en parla amb passió. I no refusa preguntes.
–Hi ha algun cas que no l’ha deixat dormir?
–No.
–Vostè plora?
–…
–Ha plorat?
–Alguna vegada, suposo que com tothom.
–Resa?
–Soc creient, però no reso. Sé el parenostre… Això per què m’ho preguntes?
–Perquè les persones tenim una imatge pública i una d’íntima. I, a vegades, no som com semblem.
–Però a mi a Manlleu ja em coneix tothom…
I, a l’hora de pagar, un cafè i un te verd en un cara a cara al Cafè Antic, faig la prova. Assenyalant-lo, li pregunto a la cambrera: “Coneixes aquest senyor?”.
–Sí, en Zambrana.
Comprovat.
