Quan va tocar la loteria a Vic, ja exercia d’assessor financer? Quin record en té?
Treballava a Caixa Manlleu. És una situació excepcional, perquè un paper que fins aleshores no val res, de cop representa 300.000 o 150.000 euros. Les entitats obríem les portes perquè es dipositessin al banc; així el client tenia la seguretat que no podia perdre els diners ni li podien robar, i alhora quedava vinculat a l’entitat, cosa que facilitava l’assessorament posterior. Totes vam intentar captar gent, però Caixa Manlleu no vam ser de les més agressives: no teníem un servei específic per a això ni tampoc era el nostre tarannà. Fèiem propostes d’inversió al client que ja venia a veure’ns de manera natural.
Sovint es diu que la loteria acaba sent una dissort. Amb la seva feina, ho ha refutat o és més mite que realitat?
Abans del 2005, a Osona no teníem experiència amb una quantitat tan gran repartida entre tanta gent de cop. Puntualment hi havia hagut casos de persones a qui havia tocat la Bonoloto, però una situació així, tan concentrada, era nova. Es diu que aproximadament el 80% de les persones que guanyen un premi important, al cap de cinc anys tenen menys diners que abans.
Quin és el primer error que se sol cometre?
A banda de la manca de formació financera, que és evident, passa sovint que si la loteria li toca a una persona que ja té diners, li és més fàcil mantenir-los. El coneixement i l’hàbit de gestionar patrimoni hi influeixen molt. Els diners marxen molt de pressa, encara que se’n tinguin molts, i l’habilitat ha de ser més fer-los créixer i mantenir-los que no pas gastar-los. Una persona no acostumada a gestionar diners, que simplement ha fet el seu dia a dia i acumula il·lusions, quan rep un premi tendeix a materialitzar-les de seguida. Això fa que els diners s’acabin ràpid. Moltes d’aquestes il·lusions comporten costos afegits, i si no es generen ingressos s’acaba tornant a la situació anterior, però amb més càrregues. La loteria és un accident puntual. El 2005 es va veure força, sobretot perquè va coincidir amb el boom immobiliari i la gent es llançava a passar d’un pis a una casa. El gran error és utilitzar els diners per assolir un nivell de vida que després requerirà uns ingressos superiors als que es genera.
Què sí que recomana fer?
Un cotxe de 150.000 euros pot generar molta il·lusió, però si te n’han tocat 300.000 potser no és una bona decisió si després desemboca en despeses que, amb els ingressos habituals, no es pot assumir d’aquí a deu o dotze anys. Aquesta és la primera reflexió. Si en canvi s’inverteix els diners en alguna cosa que generi rendiment, potser més endavant sí que serà possible comprar-se allò que un desitja. S’ha de tenir el cap fred i no perdre de vista que la loteria és un accident positiu que difícilment es repetirà. El premi et pot canviar la vida si t’ajuda a tirar endavant un negoci o un projecte, per exemple, però si simplement es destina a una despesa puntual per satisfer un desig immediat, al cap de poc temps es tornarà al punt de partida. Això passa molt. Un altre error és la falta de coneixement combinada amb presses. D’un dia per l’altre apareixen bancs i assessors oferint productes; se’t posa la catifa vermella i, si no s’hi està acostumat, és fàcil deixar-se enlluernar. S’inverteix de manera concentrada en una cosa que es desconeix i, sense diversificar, es torna a estar com abans o fins i tot pitjor.
Per tant, què és el que sí que s’hauria de fer?
Depèn del cicle vital de la persona. La part dels diners que no es destina a capricis es pot invertir amb la idea que el capital vagi creixent. Si parlem d’un horitzó de deu o quinze anys, es pot optar per productes de renda variable, amb pujades i baixades, però amb més rendibilitat a llarg termini. Un altre paquet de diners pot anar a productes monetaris amb interès vinculat al del Banc Central Europeu i disponibilitat immediata, per al dia a dia. I després hi hauria el terme mitjà. Si es té disciplina i es manté aquesta estratègia, les coses probablement aniran bé.
És aconsellable mantenir un premi en secret?
Els diners acostumen a generar tensions. Com més baix és el perfil, millor.
I les pressions per part de familiars i amics, com s’han de gestionar?
El més adequat és invertir els diners i mirar què poden generar. A partir dels rendiments, es pot pagar una renda o una mena de sou a les persones properes. Així ho reben de mica en mica, com un ingrés més, i ho integren a la quotidianitat. Donar grans quantitats de cop no acostuma a ser una bona idea. Es destinen a capricis per sobre del nivell de vida i amb càrregues després inassumibles.
El missatge principal que hauríem de recordar tots, fins i tot sense haver guanyat la loteria…
Satisfer desitjos, sí, però amb ordre. Tenint sempre en compte si aquests desitjos comporten despeses futures que, amb la vida normal, no es poden sostenir. Tampoc és bo l’altre extrem de preservar tot el capital en productes ultraconservadors per por de perdre’l, perquè la inflació se’l va menjant. S’ha d’invertir, no quedar-se parat, però amb els riscos controlats. La clau no és un moment concret, sinó la capacitat de generar capital al llarg del temps.
