Joaquim Segalés, catedràtic del Departament de Sanitat i d’Anatomia Animals de la Universitat Autònoma de Barcelona, és investigador a l’IRTA-CReSA. Des de principis de gener treballa en el SARS-CoV-2, un virus que afecta els humans però que probablement té origen en ratpenats. El vigatà forma part d’un equip de recerca que ara mateix intenta desenvolupar una vacuna efectiva a l’hora de minimitzar els efectes de la malaltia.
Rússia ha patentat la primera vacuna contra el nou coronavirus. Segons va anunciar Vladimir Putin dimarts, és “eficaç” i aporta “immunitat estable” davant els símptomes de la Covid-19, però l’OMS ha fet una crida a la cautela, ja que el producte no hauria completat totes les fases d’estudi.
Per tal de registrar un producte medicamentós, incloent-hi les vacunes, s’han de portar a terme estudis preclínics amb animals, i després traslladar-los a persones. A la primera fase clínica, la vacuna s’aplica a molt poca gent, bàsicament per garantir que és segura; a la segona, s’amplia la xifra, a vegades fins a arribar a centenars, i es busquen més elements de seguretat i proves que realment és capaç de generar una resposta immunitària. La tercera fase serveix per testar l’eficàcia de la vacuna en milers de persones. Aquesta última és la que el producte rus no ha completat.
En què es pot traduir això?
Ens estan dient que disposen d’una vacuna aparentment segura i que genera una resposta immunitària, però no sabem si funciona en una mostra àmplia de gent. Poden passar dues coses: que no sigui eficaç, o que es demostri que sí i celebrem haver-nos estalviat una fase. A priori, però, això no deixa d’implicar un risc que ni la Unió Europea ni l’Amèrica del Nord haurien assumit.
Fa la sensació que hi ha una cursa oberta entre països per ser “els primers a…”. Correm massa?
El desenvolupament de la vacuna pel SARS-CoV-2 s’ha accelerat d’una manera vertiginosa perquè habitualment el problema és demostrar-ne l’eficàcia, però en la situació actual, de pandèmia mundial, hi ha desenes de milers de persones on aplicar-la. Que en un context d’urgència arreu del món s’han d’alleugerir passos és evident, perquè l’objectiu és salvar vides, però l’altra cosa és fins a quin punt es pot accelerar. El virus es va descobrir a principis d’any i entre l’abril i el maig es començaven a provar vacunes en humans. Això és una velocitat rècord.
A l’IRTA-CReSA també treballen per desenvolupar-ne una.
Tenim un projecte en marxa amb el Barcelona Supercomputing Center, la fundació IrsiCaixa i la farmacèutica Grifols. De totes les iniciatives que hi ha a escala mundial, només cinc o sis estan en fase 3, unes quantes a la 2 i moltes a la 1, però la gran majoria es troben en estadi preclínic, treballant amb animals. Nosaltres som aquí. Hem fet alguns estudis per veure si som capaços de generar una resposta immunitària en ratolins, que sembla que sí, i els propers mesos provarem la vacuna en hàmsters.
“Fer cribratges massius té tot el sentit del món. Si busques el virus, el trobaràs”
Al principi de la pandèmia vam viure una pugna entre estats per obtenir material sanitari. Es pot repetir el mateix escenari quan la vacuna sigui al mercat?
Disposar d’una sola vacuna seria una molt mala notícia a escala mundial. L’ideal és que en sorgeixin vàries, perquè això vol dir més països desenvolupant-ne i fabricant-ne. Com més vacunes, més punts de producció, més dosis i, per tant, més capacitat de distribució. Fa unes setmanes, els Estats Units van comprar massivament Remdesivir [un medicament autoritzat pel tractament de la Covid-19] i va sorgir la preocupació que els països rics acaparessin aquesta mena de productes, igual que les vacunes, i després se’ls repartissin. El que proposa l’OMS és que tots els estats aportin diners per comprar dosis i que es distribueixin seguint criteris cientificotècnics: gent gran, població amb malalties, personal mèdic… Els pròxims mesos segurament veurem com això topa amb interessos polítics.
Per tant, però, la cursa per arribar a la vacuna acaba sent positiva…
Un pot pensar que s’està produint una competició entre països, grups de recerca, investigadors i investigadores… I sí, conceptualment és així, perquè al darrere hi ha empreses que saben que la primera que posi el producte a la venda, sigui al preu que sigui, guanyarà més diners que les altres. Per això és important disposar de més d’una vacuna i augmentar la capacitat de fabricació. També hem de tenir clar que —si el món està poblat per gairebé 8.000 milions de persones— d’entrada les dosis no arribaran a tothom. Una vacunació universal, sense distinció de classe, condició o origen, amb tota probabilitat no serà possible fins al 2022.
Parlava del preu. Quant ha de costar la vacuna?
També és un dels temes que l’OMS ha posat a sobre la taula. La xifra hauria de permetre que tots els països en puguin disposar. De nou, la fabricació serà clau. Tot fa pensar que els territoris amb assajos en fase 3 [els Estats Units, Alemanya o, entre d’altres, la Gran Bretanya] seran els primers a produir-ne. A l’estat espanyol, per exemple, encara que es desenvolupi una vacuna contra el nou coronavirus pràcticament no hi ha cap empresa que pugui fabricar-ne, fora de laboratoris que ja produeixen vacunes en l’àmbit veterinari i que sí que disposen d’instal·lacions.
Fa només unes setmanes es popularitzava la hipòtesi que amb el bon temps disminuiria la incidència del virus, però hem constatat que continua actiu.
Massa vegades, i erròniament, vam voler comparar el SARS-CoV-2 amb la grip estacional, que és una malaltia vírica respiratòria pròpia sobretot de la tardor i l’hivern. Amb el temps hem descobert que la capacitat de transmissió del nou coronavirus és més o menys la mateixa amb la calor que el fred, perquè tenim un elevat percentatge de població susceptible de patir-lo.
Es refereix a la famosa immunitat de grup?
En el cas de la grip estacional, amb major o menor mesura, hi ha un cert grau d’immunitat de grup. S’infecten moltes persones, però no al mateix nivell que amb el SARS-CoV-2. Segons el primer estudi serològic a Espanya, només un 5% dels habitants del país han desenvolupat anticossos enfront del virus. Un 95% està exactament igual que el primer dia, i això no sé si ens ha entrat prou al cap. Mentre no tinguem una vacuna disponible, els episodis de petits rebrots s’aniran repetint.
“Complint les mesures és difícil que es generi un gran brot com el del març i l’abril”
Fent cribratges massius deixem de córrer a darrere el virus?
Estendre les proves PCR té tot el sentit del món, perquè, si vas a buscar el virus, tens la possibilitat de trobar-lo i confinar persones immediatament, avisar els seus contactes… Avui en dia la transmissió és cada vegada més difícil, perquè la majoria de la població porta mascareta, està conscienciada sobre les distàncies de seguretat i es neteja les mans amb freqüència. Si persistim en totes les mesures que ja coneixem serà molt complicat que es generi un gran brot com el del març, l’abril i el maig.
Què n’hauríem d’haver après del que ha passat els últims cinc mesos i la manera com s’ha gestionat? Políticament s’ha escoltat prou els científics?
Si s’ha de buscar una part positiva a la pandèmia, és que ens hem adonat que els països que aposten per la ciència inverteixen en futur, perquè els models de negoci basats en quelcom poc durador impliquen ressentir-se més profundament de les crisis. Ara bé, em preocupa que el dia que tinguem tot això resolt, que és qüestió de temps, no tothom recordarà la importància de la investigació. Ara com mai als mitjans de comunicació hi han sortit opinions autoritzades del món científic, mèdic i veterinari. Això és important: com a societat estem acostumats a frases lapidàries, altisonants, i el missatge que transmetem nosaltres és que moltes vegades les coses són grises, ni blanques ni negres. Hem d’acceptar que els escenaris seran cada vegada més canviants i cal ser cautelosos amb les interpretacions que en fem.
