“La comarca és petita però s’estan fent molts pisos i cases d’obra nova”

Dolors Barfull (Taradell, 1963) va fundar Jòdul, l’any 1992, juntament amb el seu marit, Josep Cabanas. Tots dos venien de projectes lligats a la construcció i van dedicar-se a la venda de materials per aquest sector. Ella és interiorista de formació i amb els anys s’han especialitzat en el disseny d’interiors. Tant que, a semblança de la botiga que van obrir el 2016 a Barcelona, pensada per donar servei a arquitectes i interioristes, han volgut obrir una via de negoci també en aquesta línia a les instal·lacions que van reformar fa dos anys a Taradell. Barfull tanca el segon cicle d’entrevistes del Fem DEO, el projecte per fer cristal·litzar el talent femení impulsat per Creacció, el Consell Empresarial d’Osona i la Cambra de Comerç.

Dona i envoltada tota la vida de paletes o professionals de la construcció. Com ho ha viscut?
Ara és una cosa més habitual i per sort les dones som bastant a tot arreu, però quan jo vaig començar, amb 21 anys, no ho era tant. No obstant, la meva mare ja hi era, en aquest sector. A l’època dels meus pares hi havia dues empreses grans de construcció, una a Manlleu i l’altra érem nosaltres. Uns tenien tres fills i l’altra, tres filles. Al meu pare li deien: “Pobre Aman, que no tindràs continuïtat”, perquè abans tot agradava que continués. I, ves per on, que una no va continuar i nosaltres, sí. O sigui, sempre l’he viscut, aquest sector, i sap greu dir-ho així, però per a mi és més fàcil treballar amb homes que amb dones.

Per tant, mai s’ha sentit incòmoda.
Mai. Ni incòmoda, ni maltractada, ni res per l’estil, a part de dues o tres coses que m’hagi pogut passar, que estan oblidades.

Com van fer el relleu generacional?
Jo treballava amb els meus pares, però no era sòcia ni res. Els va sortir l’oportunitat de vendre l’empresa i van fer-ho. Jo m’hi vaig quedar a treballar però no hi estava bé i vaig plegar. Era l’any 1991. El meu home ja portava coses de construcció i l’abril del 1992 vam obrir Jòdul. El nom ve de Josep i Dolors.

Cada vegada hi ha menys professionals d’oficis i bona part dels seus clients són professionals de la construcció. Ho perceben?
Ho percebem aquí casa mateix. Tots els que vam començar l’empresa, el 1992, aleshores teníem vint-i-llargs o 30 anys i ara ja estem als 60 llarguets. Per tant, estem buscant o ja tenim els relleus més joves, però costa molt trobar gent jove amb ganes. L’horari del comerç és molt complicat.

I els seus clients, que són els constructors, paletes, noten que cada vegada n’hi ha menys?
Paletes, lampistes, electricistes… N’hi ha pocs, molt pocs. Aquí a la comarca, encara, però nosaltres que tenim botiga a Barcelona veiem que allà la majoria de professionals ja són originaris d’altres països.

El producte que venen també ha evolucionat? Més industrialitzat?
Nosaltres no venem aquest tipus de producte. Ja hi ha empreses que s’hi dediquen. Ara bé, el món de la ceràmica, per exemple, ha evolucionat molt. Abans veníem rajoles petites i ara venem peces que fan 120 cm per 360 cm.

Per què el client de Jòdul continua essent el paleta?
El de la botiga de Taradell sobretot continua sent el paleta. És un client molt fidel, però també comencem a tenir interioristes o arquitectes que ja tenen el seu pes.

Tenen aquest doble mercat, sobretot a partir de l’obertura a Barcelona.
A Barcelona ens va costar entrar-hi, però ara et diria que un 80% del client d’allà és tècnic: enginyer, arquitecte, interiorista…

Quan van decidir obrir una botiga a Barcelona?
El nostre fill gran va entrar a l’empresa. Era el 2014. Però treballar amb la família costa. Aquí ja som jo, el meu marit i la meva germana. A ell li vam donar l’oportunitat, com que ja teníem un canal fet a Barcelona, d’obrir una botiga allà i que la portés ell. Li vam donar un temps. Havien de sortir els números i al principi va costar, però cada vegada ha anat pujant més. Diria que la meitat de les vendes ja les fem allà.

El model de botiga amb oficina tècnica, pensada per a aquests professionals, l’han volgut traslladar a Taradell, amb la reforma de les instal·lacions de fa dos anys…
Correcte. És un client que es busca. Aquí tothom hi és benvingut i tenim material per a tothom, però tenim principalment dos tipus de clients: el que fa una reforma i els constructors o promotors que fan blocs de pisos. Però aquí també hi ha moltes cases, de primera o segona residència, d’un nivell mitjà-alt. I aquí és on intentem aprofundir i és un àmbit on el tècnic té molta autoritat. Això a Barcelona ens ha funcionat molt bé i aquí hem intentat fer una botiga encarada molt a ells. Fins i tot, tenim ambients dissenyats per diferents interioristes o arquitectes. Ens interessa també anat agafats de la seva mà, com ja anem fem amb els constructors.

Com a via de negoci també treballen amb cadenes hoteleres.
Sí, tenim aquest mercat i un altre que t’explicaré després. Entrar a una cadena hotelera costa molt, però en el moment que hi entres tot funciona molt bé. Servim materials a les Canàries, Londres, París, Budapest, a tot arreu. Hem servit a Mèxic i això és complicadíssim. Al principi va costar però ara ja tenim per mà el pas per duanes i el que convingui.

Quina és l’altra via de negoci que em deia?
El retail, supermercats o grans cadenes. Fem molts concessionaris de cotxes, també. Hi ha una marca a qui servim el gres del terra de tots els concessionaris d’Espanya.

Quines són ara les tendències de materials de construcció?
Et parlaré d’interiors, bàsicament, que és on tenim l’especialitat. La tendència per mi és: o peça de gran format, porcel·lànica, que és la peça que fa de 120 fins a 240 centímetres i, per tant, si la poses a l’habitació només veus juntes verticals, o, per contra, la peça petiteta que ara es torna a portar. Colors beixos, terrosos, que donen la sensació de tranquil·litat, que no sigui una cosa molt estrident, i aixetes de colors.

I espais diàfans?
Sí, es treuen moltes parets. Abans tancàvem molt i ara obrim molt, perquè necessitem més espai, o volem tenir la sensació de més espai. Cuines molt obertes, tothom voldria tenir una illa a la cuina, però no hi caben a tot arreu.

L’empresa té 30 anys i, per tant, en aquestes tres dècades ho han viscut tot en el món de la construcció: el boom, la caiguda i la remuntada…
Ho estem vivint, encara, perquè no podem fer una previsió. Costa molt. Fa dos anys que estem dient que tot plegat baixarà. I no baixa. Anem pujant. Potser una setmana et fa la sensació que no hi ha tanta gent a l’exposició, però arriba el cap de setmana i no saps què ha passat i hem continuat venent. Estem encantats, però s’ha de vigilar sempre. Nosaltres intentem estar molt al cas dels cobraments, de no endeutar-nos… És com hem pogut sobreviure. Ho hem fet sempre així. Vam començar de zero i l’important és tenir el cap molt clar i no passar-nos ni amb els marges ni amb el deute. Tocar de peus a terra.

Durant el boom de la construcció es feia molta obra nova, ara es rehabilita més?
També hi ha obra nova, potser no tanta com llavors, però déu-ni-do. Quedo parada perquè la comarca és petita, dona pel que dona, no hi ha pràcticament hotels, però pel que és hi ha molts pisos d’obra nova i algunes cases també. De reformes també n’hi ha, possiblement a partir de la pandèmia. Des d’aleshores, la gent va pensar molt en casa seva.

Ara ja ho té més que superat, però m’agradaria tornar als inicis de l’empresa. Negoci familiar, vostè és dona, ha tingut fills. Com va compaginar en el seu moment la criança i l’empresa?
No sé com vam fer-ho, sincerament. El nostre cas és curiós. Vam inaugurar el 3 d’abril i el nostre primer fill havia nascut el 19 de desembre. No tenia ni tres mesos! I havíem inaugurat una botiga que vam tenir al centre de Vic, al carrer Verdaguer. Com ho vam fer aquells tres mesos? No ho sé. A més, jo li vaig donar el pit, a aquesta criatura. Només recordo que anava cada tres hores de Taradell a Vic. Volíem tenir un altre fill ràpid i al cap de dos anys en van arribar dos més. Bessons. 30 anys teníem. O sigui que… Contenta perquè m’agraden molt els nens. Soc feliç perquè visc per la feina i per la família, en absolut, però vaig passar moltes nits sense dormir. Perquè t’endús la feina, perquè ploren els nens, perquè ja no saps què és i va ser dur.

On va buscar el suport?
El meu home, evidentment, no va fer cap dia de festa, perquè no podia, i el meu sou va anar a parar a dones, cangurs… Al cap d’uns anys, algun dels meus fills em va fer adonar que teníem massa cangurs i des de llavors jo plegava a les 5 de la tarda, anava a buscar-los, els repartia per les extraescolars i m’enduia feina. Tot ha evolucionat molt. Aleshores no hi havia ni mòbils ni portàtils. Me n’anava amb ells i amb les llibretes anava fent feina, al cotxe o a casa. Però ells van pujar bé, eh? Han sortit treballadors tots tres.

Continuen tots tres al negoci?
Només un. Ara bé, tots els estius han vingut a treballar aquí, al magatzem. Això és una altra cosa sagrada, en aquesta casa s’ha de conèixer tot. Jo vaig començar a l’habitació de mostres, remenant també. El gran s’ha quedat, perquè ha volgut ell i si no, no passava res, podíem plegar. I dels bessons, ell és enginyer i treballa en una farmacèutica i ella és periodista, però finalment fa de professora.

Abans parlaven del canvi de tendències arran de la pandèmia, en certa manera. Això també ho han notat a l’hora de gestionar la plantilla? Els demanen més flexibilitat?
El món del comerç és molt lligat. I a mi també em sap greu, però pensa que abans treballàvem tot el dissabte i només fèiem festa el diumenge. Ara ja tanquem el dissabte a la tarda i si poguéssim tancaríem al matí, perquè el que vull és que la gent vingui a treballar contenta. A la feina és on passem més hores del dia. Per a mi, els treballadors de casa són això, de casa. Si veig algú trist o que té algun problema, m’interesso per ell de seguida. Hem intentat reduir una mica horaris i pleguem a 2/4 de 8, però és molt complicat. Les empreses com nosaltres hauríem de tenir uns horaris, si poguéssim, i els grans magatzems, les grans superfícies, uns altres. Nosaltres el que no podem tenir doble treballador a tots els llocs. Amb tot el que ens demanen intentem arribar a un bon acord. I normalment hi arribem.

Cap on va el futur d’aquest sector?
Des del meu punt de vista, hem de continuar fent el nostre camí. El nostre lema sempre ha sigut donar servei i atenció al client, són els nostres principis: servei i client. I amb això no ens poden comparar amb una gran superfície ni amb les vendes per internet. A la gent encara li agrada sentir-se ben tractada, ben cuidada, i que si volen una cosa groga, tu l’hi busquis. Als clients me’ls aprecio. Fem activitats amb ells. Ara ens els enduem dos dies a Itàlia a veure una fàbrica i fer algun sopar. Intentem fer coses per a ells, donar alguna cosa més que les grans superfícies.